Diverses publicacions reivindiquen figures fonamentals que qüestionen la visió patriarcal de la història del setè art.
La recent publicació en català del còmic biogràfic Alice Guy, de José-Louis Bocquet i Léa Murawiec, per iniciativa de l’Editorial Finestres, és una gran notícia en més d’un sentit. Normalitza l’edició en la nostra llengua d’un format, la novel·la gràfica, encara poc traduït, i alhora posa a l’abast del gran públic en un llenguatge tan atractiu com el del còmic la història de la pionera femenina del cinema, Alice Guy. Fa anys que es reivindica el nom d’aquesta directora i productora francesa per tal de trencar amb els relats al voltant de la Història del cinema i dels seus avanços en què els homes han estat els únics protagonistes.
El llibre de Bocquet i Murawiec inscriu la trajectòria de Guy dins de l’esclat de la vida moderna del tombant del segle XIX al XX, quan aquesta jove va començar a treballar per a una de les primeres productores cinematogràfiques, la Gaumont. La seva empenta i iniciativa la van portar a convertir- se en un dels noms clau de l’empresa, també, però no només, darrere la càmera, i malgrat els prejudicis que va haver de superar del seu entorn. Guy va marxar als Estats Units, on va liderar un petit estudi.
Com els ha passat a tantes dones, el seu marit es va acabar convertint en el principal entrebanc per a la consolidació de la seva carrera… El còmic també recull la lluita de la mateixa directora ja en els últims anys de la seva vida, perquè els llibres d’Història del cinema fessin justícia a la seva aportació: el seu nom de vegades ni tan sols apareixia als crèdits dels films que havia rodat, atribuïts a altres directors.
El rescat del paper de les pioneres del cinema no és tan sols una qüestió de justícia històrica. També permet trencar un tòpic encara molt arrelat: que el paper de les dones rere les càmeres ha estat una evolució progressiva i lineal. Ans al contrari, és més fàcil trobar directores, guionistes i productores en el cinema dels orígens que, per exemple, als anys quaranta, amb la indústria ja consolidada i jerarquitzada a la manera capitalista i patriarcal.
Al cinema català també s’ha treballat els últims anys per reivindicar la figura de Montserrat Casals i Baqué (1882-1945), coneguda amb el nom artístic d’Elena Jordi, i, amb tota probabilitat, la primera directora del nostre país. En el seu cas, ens trobem amb una complicació afegida. No poder afirmar amb tot el rigor científic que sigui la primera cineasta pel simple fet que no queden vestigis materials de Thais (1917-1918), la pel·lícula que se li atribueix, ni tampoc existeix prou documentació de l’època que demostri que el film es va arribar a estrenar comercialment, tot i que sí hi ha notícies de la seva preparació.
El principal exegeta de la Jordi ha estat un professor de filosofia, berguedà com ella, Josep Cunill, que li ha dedicat una biografia exemplar, Elena Jordi, una reina berguedana a la cort del Paral·lel. Som davant d’un treball exhaustiu de recerca, profusament documentat i impecable des d’una perspectiva acadèmica, que traça la vida, obra i projectes d’aquesta actriu i productora que va ser un nom cabdal al teatre barceloní de l’època. I aleshores no era gens estrany que les actrius amb cert renom acabessin dirigint i interpretant els seus propis projectes fílmics.
És més fàcil trobar dones als orígens que amb la indústria ja consolidada, capitalista i patriarcal
Contra l’oblit
En els darrers temps, les institucions s’han afegit a la reivindicació d’Elena Jordi. La Filmoteca de Catalunya li ha dedicat un repositori digital que recull tot de documentació. Resulta fascinant el material gràfic, que ens revela una diva moderna amb una carismàtica seguretat en ella mateixa.
L’Acadèmia del Cinema també ha promocionat diferents accions perquè la seva memòria sigui present a Barcelona. Les dificultats de fixar el nom d’Elena Jordi com a directora pionera no es limiten a l’absència de fonts que confirmin que Thais va existir no només com a projecte.
Com en el cas de tantes pioneres o directores oblidades, Jordi es desvia del perfil tradicional de cineasta forjat tant per la política dels autors francesos com pels relats històrics. Dona, actriu i empresària orgullosament vinculada al vodevil, una forma de teatre menystinguda tant per la societat més conservadora com pels cercles intel·lectuals, les seves característiques no encaixen amb la idea hegemònica que es té d’un director. Recuperar la memòria de les pioneres és també una forma de demostrar que els camins, els perfils i les inquietuds per esdevenir cineasta són molt més diversos del que se’ns havia ensenyat.
