De l’optimisme de les xifres a la realitat del sector, desafiaments permanents i millores que no arriben Auca#97
Fites a tocar
La setmana va començar amb una injecció d’optimisme. Els responsables de la patronal del teatre, Adetca, van convocar la premsa per explicar la bona nova, la fita d’un rècord d’espectadors als escenaris de Barcelona durant 2023. Tot i que habitualment les dades d’assistència es donen al setembre, coincidint amb l’inici de la temporada teatral, fa patxoca igual comptabilitzar-ho com a any natural. 2.845.015 espectadors estan ja a tocar del somni dels 3 milions d’entrades despatxades, la frontera simbòlica que tal vegada podrem celebrar, ara sí, a l’Aixeca el Teló de final d’estiu. Coses a destacar: a Barcelona ja tenim el nostre Rey león de la taquilla que es diu Mago Pop, gallina dels ous d’or que encapçala de nou el rànquing dels espectacles més vistos, una fórmula directa per eixamplar els 86 milions d’euros en recaptació. No és poca cosa.
Redistribuir el rècord
La pluja de bitllets foragita definitivament el fantasma de la pandèmia i serveix per subratllar una realitat que molts experts apunten: les arts en viu tenen un atractiu considerable per a una societat que tendeix a virtualitzar-se, constitueixen una experiència disruptiva enfront de tanta pantalla governada per algoritmes. Fins i tot els teatres petits, com apunten les dades d’Adetca, milloren els seus números: les sales de menys de 200 localitats fan rècord també amb 305.413 espectadors i gairebé 4 milions d’euros de recaptació. Tant d’optimisme i corbes ascendents funcionarien molt bé com a briefing per captar inversors o fins i tot de cara als responsables polítics, però ens oblidem d’una cosa. L’àmbit teatral –la cultura en general– continua arrossegant una precarietat endèmica, una fragilitat de base que amb prou feines pot apuntalar el cim de les grans xifres. El contrast entre els de dalt i els de baix fa inviable qualsevol intent de normalitzar el sector. Pregunta: ara que les macro xifres sembla que bufen a favor, es traduiran en una millora substancial de les condicions del quart conveni laboral d’actors i actrius que es negocia actualment?
L’Antic Teatre, novament en perill?
La segona roda de premsa de la setmana va tenir lloc dimarts a l’Antic Teatre. La responsable de la sala, Semolina Tomic, va llançar un crit d’atenció sobre la compra pública que ha de salvar l’espai, un tràmit que sembla aturat als despatxos del nou equip municipal de Cultura. Tomic va recordar que “tots els tràmits ja estan enllestits i l’operació s’ha d’executar perquè ja estava pressupostada. Ningú ens ha dit que es deixi de donar suport al projecte”. Sense la compra forçosa anunciada per l’anterior executiu de Colau, l’Antic Teatre haurà de tancar per no poder fer front a la pujada especulativa del lloguer que imposa la propietat. Barcelona no es pot permetre perdre un espai fonamental d’innovació escènica i de proximitat cultural a un barri tan castigat per la gentrificació com és el Born. Esperem que tot sigui un malentès entre les parts i aviat es completi l’operació anunciada per l’Ajuntament, per cert, aprovada per la majoria dels partits polítics, inclòs el PSC que ara governa el consistori.
Katàrkic
L’Antic Teatre és un dels pocs espais de la ciutat centrat en els anomenats llenguatges postdramàtics. No anem sobrats d’escenaris que programin la creació menys ortodoxa, per això s’ha de protegir la sala del Born i també iniciatives com el Katharsis del Teatre Lliure, cicle hereu dels Radicals de l’etapa Rigola que programa Georgina Oliva. La setmana passada vam tenir la sort de veure a la Fabià Puigserver dos espectacles magnífics: Boudoir, del creador sud-africà Steven Cohen, una experiència sensitiva i visual com un bombardeig de símbols identitaris i polítics; també Burnt Toast, de la companyia noruega Susie Wang, un tripi al més pur estil David Lynch, estranyament de sèrie Z, una espiral de bebès que donen a llum altres bebès, com nines matrioixca d’un malson igual de gore que poètic. Propostes diferents, sorprenents, espectacles que per la seva envergadura i natura “diferent” mai tindran espai als teatres més “comercials”. Tant de bo amb el canvi de direcció del Lliure es pugui mantenir aquesta finestra katàrkika o una de molt semblant. La funció del teatre públic també ha de ser programar tot allò que no té cabuda en els escenaris convencionals, perquè s’ho pot permetre i ens calen noves mirades per poder avançar. Divendres i dissabte, noves oportunitats, segona tongada de Katharsis al Lliure, que esperem que no sigui l’última.
