Conversem amb alguns responsables d’haver omplert de trames novel·lesques la cartellera #Auca56
Negre sobre escena
L’espectacle inaugural de l’actual temporada del TNC va ser una adaptació de la novel·la de Saramago Assaig sobre la ceguesa, i al mateix teatre Carme Portaceli puja la setmana vinent una versió de Madame Bovary, de Flaubert. El Festival Temporada Alta es va inaugurar amb l’adaptació de Julio Manrique de la novel·la de Carrère L’adversari, que es podrà veure fins al 19 de març al Teatre Romea. Al Lliure arribaran aviat les adaptacions de dues novel·les, Lectura fàcil, de Cristina Morales, i Les amistats perilloses en versió a càrrec de Carol López. Una tendència plana sobre l’escena: l’adaptació al teatre de novel·les de prestigi (clàssiques i contemporànies). Directors i adaptadors regiren biblioteques i fan saltar els gèneres literaris a la caça de materials amb substància que atreguin l’atenció del públic. Què hi busquen? Com és la feina de l’adaptador? Quins perills amaguen els textos que provenen d’una altra època?
Hipòtesis
Després d’uns anys d’espectacles molt enganxats a l’actualitat i al corrent autoficcional, sorprèn el canvi d’esquer, la tendència a aixoplugar-se sota referents literaris d’altres gèneres. Res nou sota el sol: al segle XVII, el valencià Guillem de Castro ja va teatralitzar, entre altres llibres de Cervantes, El Quijote, novel·la amb més de 300 reinterpretacions documentades. El cinema mateix, als seus indicis, va tirar d’adaptacions d’èxits literaris per superar el complex d’atracció de barraca de fira. Però el teatre no és un mitjà nou, ni molt menys. Podríem pensar, doncs, que directors i productors busquen recuperar l’empenta que han perdut les obres de narrativa canònica, alta literatura per contrarestar d’alguna manera la modernitat injectada d’un teatre postdramàtic molt hibridat i visual en què el text ja no és el pal de paller. Algú podria pensar també que manquen textos dramàtics, hipòtesi descartada quan contrastem la quantitat d’autors i peces teatrals que circulen com mai. Entre les explicacions hi pot haver la purament comercial: en època postpandèmica s’ha de reduir el risc al mínim, i el ganxo d’un best seller –ara que el llibre sembla invencible davant la digitalització– té garantit d’entrada un mínim d’espectadors. Finalment, la més acabada de les explicacions passa per un conjunt d’artistes que troba en les novel·les uns temes i una profunditat que els colpeix suficient per tirar endavant la gegantina tasca d’una adaptació.
Versió
“Les obres literàries que han transcendit parlen filosòficament de l’ésser humà des d’un lloc extraordinari.” CARME PORTACELI, després d’una llarga experiència amb la dramatúrgia contemporània, darrerament ha adaptat les novel·les Jane Eyre, La casa de los espíritus i Madame Bovary (4 i 5 de març). “Penso que els escriptors contemporanis no parlen de nosaltres, perquè als nostres dies les persones humanes no interessen ningú, o només parlen amb traç gruixut dels rols que tenim com a individus en la societat contemporània. Quan portes a escena un gran clàssic tens tota la força humana i només cal que busquis l’estructura teatral […] Quan jo aixeco una dramatúrgia ho faig amb una mirada contemporània, per descomptat, perquè els clàssics no són intocables, al contrari. Jo intento ser molt fidel al que crec que la novel·la diu, però només puc parlar des de mi mateixa, una dona del segle XXI que té un determinat mode de veure la realitat. Al capdavall, la direcció també és una dramatúrgia”.
Context
“Submergir-te en l’escriptura d’un altre autor és un exercici fascinant”. Enxampem el dramaturg JOSEP MARIA MIRÓ a punt d’estrenar a Mallorca l’adaptació de Reis del món, de Sebastià Alzamora, com abans havia aixecat Els homes i els dies, de David Vilaseca, i Neus Català, un cel de plom, de Carme Martí. “Adaptar sempre és controvertit, perquè s’ha de fer una tria entre el que deixes dins i fora. Per a mi, el més fonamental d’una adaptació teatral és que el lector que ha llegit el llibre pugui trobar que tot l’essencial hi és, i l’espectador que s’ho troba per primer cop hauria de tenir ganes de llegir la novel·la […] Malauradament, no hi ha una pauta, cada material és diferent i cal entendre’l i buscar la teatralitat, perquè no hi ha una solució única i totes són possibles […] La moral d’algunes obres ha caducat, però hem de ser capaços de poder llegir cada autor i peça en el context en què es va crear. És ben lícit si algú es molesta perquè les coses es van escriure d’una determinada manera, però hem d’intentar no infantilitzar el públic”.
Traïcions
“Totes les arts beuen les unes de les altres, i el teatre també és història de l’art”. La temporada passada, PAU CARRIÓ, amb experiència en dramaturgs clàssics com Shakespeare i Goldoni, va adaptar i dirigir la monumental Crim i càstig, de Dostoievski. “Sempre és una traïció, fins i tot quan muntes un text teatral sencer i no talles ni una sola coma ja estàs fent una versió. El marge de maniobra amb una novel·la és enorme, i en el fons l’adaptació és compartir la mirada d’algú nou, i veure si interessa, partint de la base que és impossible endevinar què volia dir Dostoievski en cada frase […] Adaptar és un exercici d’intuïció i tècnica narrativa per saber quines parts de la trama són absolutament necessàries, i saber traslladar el ritme de novel·la al teatre […] Hi ha peces que sobreviuen i cada generació les reinterpreta d’una manera concreta. El que m’interessa afegir és un sentit nou que cobra la peça quan fem una lectura des dels nostres dies. Humanament, les matèries de l’home s’assemblen per molt temps que passi. La mirada contemporània és la nostra, i negar-la és un acte de falsedat”.
Intuïcions
“No podem representar les expectatives, qui pensi que trobarà al teatre el llibre o la pel·li tal qual s’equivoca perquè, tot i voler ser molt fidels a l’original, estem creant una obra nova”. CAROL LÓPEZ adapta i dirigeix Les amistats perilloses al Lliure a partir del 18 de maig. “No traïm, creem. Encara que intentis ser fidel a l’original et permets moltes llicències, perquè el que mana és la intenció de l’espectacle. Com que parlem d’un joc em puc permetre certs anacronismes, jugar amb la història per fer-la més contemporània, treure la pompositat del llenguatge del segle XVIII o la moral religiosa que als nostres dies no té tanta ressonància […] Per la meva manera de treballar, l’obra acabarà sortint completa als assajos, i llavors espero descobrir la meva visió concreta. Però hi ha una cosa que és transversal: els grans clàssics de la literatura tenen alguna cosa atemporal. Clar que podíem agafar altres textos dramàtics ja preparats per ser representats, però en aquest ofici no ens movem per comoditat, sinó per reptes i per intuïcions”.
