Una obra de primera divisió europea, un petit treball de l’escena alternativa madrilenya: alegries per a la cloenda del festival d’estiu Auca#162
Totes troianes
Partim de la base que resulta impossible cobrir els noranta espectacles del Grec, i ja hem tingut espai per valorar en termes generals el gruix del festival. El detall de l’última setmana del programa ens torna el negatiu d’una inauguració que no va desfermar gaire entusiasme. La cloenda va cobrir les expectatives: Hécube, pas Hécube, sota la direcció de Tiago Rodrigues i amb l’ofici impecable de la Comédie-Française, ens va deixar clavats a la incomodíssima butaca del Teatre Grec de Montjuïc. Lluny de qualsevol academicisme, l’espectacle trenava el relat troià d’Hècuba amb un acostament ficcionat al cas real d’una actriu que reclama responsabilitats a l’Estat negligent. Una doble tragèdia que, per les seves formes purament teatrals, ens enfronta al tema de les nostres responsabilitats com individus i com a col·lectiu.
Teatre d’urgència
Fruit de la direcció engagé del Festival d’Avinyó, l’Hècuba de Rodrigues superposa capes en què les veus antigues i contemporànies ressonen amb urgències coincidents. L’escenari, auster però de vol poètic, acull una alternança precisa entre el cor, el relat i el testimoni, mentre les dues Hècubes —la mítica i la “real”— comparteixen una mateixa batalla: justícia i venjança. El resultat és un espectacle de gran profunditat, amb la poderosa interpretació principal d’Elsa Lepoivre, que assoleix una intensitat colpidora tant en l’exaltació tràgica com el dolor contingut del present. Una cloenda de festival que reivindica el teatre com a espai de pensament i responsabilitat, capaç d’enllaçar els clàssics amb les qüestions del present. Resta un bon sabor de boca, chapeau !
Tots som cigrons
De la primera divisió europea passem al pot petit de la bona confitura, teatre en efervescència que salta de l’off de Madrid a l’Antic Teatre. L’última de les sorpreses del Grec s’anomena La gente. L’obra de Los Torreznos (duet que ens recorda els enyorats Accidents Polipoètics amb un pessic de la filosofia La Ribot) irromp com una reflexió delicadament absurda, beckettiana, sobre la vida en comú i la tensió entre l’individu i la multitud. La peça situa l’espectador en un espai pròxim —el hall i la sala— on els performers-actors-oficiants reben al públic sense sabates amb un estil positivament desteatralitzat. Cada acció, cada frase lliurada, construeix un apunt col·lectiu. La diversitat emergeix just quan parem atenció als detalls més ínfims. Nosaltres, vosaltres, ells, tothom entra en la metàfora atapeïda d’un paquet de cigrons: no hi ha dos llegums iguals. Los Torreznos se situen entre l’espontaneïtat de les arts plàstiques i les idees bullides en directe sense quarta paret. Un bon guisat que ve de gust repetir.
Els pròxims 50 anys
El Grec 2025 ha deixat un balanç desigual, però no mancat d’interès. Si bé alguns dels grans reclams internacionals han resultat menys afilats del que s’esperava, la programació s’ha compensat, com és habitual, amb sorpreses molt positives com Manual per a éssers vius, de La Mula, o la inesperada Tu em vas prometre una història d’amor, d’Helena Tornero. Amb el cinquantè aniversari del Grec sobre la taula, l’any vinent serà decisiu per consolidar el projecte de la nova directora Leticia Martín Ruiz. Dimarts, a la roda de premsa de valoració final, tot i que no es van concretar mesures, línies ni pressupostos addicionals per a l’efemèride, la intenció, segons el regidor de Cultura Xavier Marcé, és “animar al màxim possible” la celebració dels cinquanta. Caldrà veure si la intenció es tradueix en recursos i ambició real, amb un Grec que després de mig segle pot ampliar horitzons per situar-se en la primera divisió internacional que mereixem.
