La polèmica de la setmana passa per unes declaracions de Ramon Madaula que han impactat en el rovell de l’ou de la precarietat Auca#116
Viralitzar-se
Un divendres vas a Ràdio Estel a promocionar una obra de teatre i acabes desfermant la polèmica de la setmana. Els micros els carrega el diable. L’actor i dramaturg Ramon Madaula afirmava al programa La Caravana que “hi ha una excessiva oferta en el teatre català”. Va continuar queixant-se que la seva obra –El Tigre, tercera peça que programa en l’actual temporada– “estarà quatre setmanes i podria estar dos mesos, però tothom necessita dates. El públic va despistat, no sap què anar a veure. És repartir un pastís per a molts, un bocí per a cadascú”. Tot bé, fins que va entrar a destralades sobre les ferides obertes en el sector: “Hi ha molta gent jove que es vol dedicar a això, no hi ha feina per a tothom”, sentenciava. “És una feina molt precària, no en podem ser tants perquè no hi ha tant públic. Hem de fer menys coses que durin més, hi ha molta gent jove que ha de tenir un pla B”. Ai las!
Ramon Madaula:🗨️ "Al teatre català, hi ha una oferta excessiva"
— La Caravana (@lacaravanaestel) May 31, 2024
El dramaturg recomana als joves que busquin un pla alternatiu i l'actriu @mercetinez reconeix no tenir-lo.
Escolta l'entrevista en l'enllaç de sota! ⬇️
🔗 https://t.co/YxtrWS5CFp pic.twitter.com/4y6DU7I1n8
Controvèrsia
Debat servit, tothom a opinar per xarxes que és de franc i descarrega. Alguns van mostrar la seva indignació flagrant, com el director Ferran Utzet a X: “Unes declaracions sinistres. Una visió del món del teatre egoista, mercantil i profundament depriment. Un discurs condescendent i irritant. Nefast de principi a final”. Altres com Enric Gomà sostenen que “Ramon Madaula ha dit una obvietat. Traslladem-ho a l’audiovisual: no hi ha feina per a tots els llicenciats en comunicació audiovisual, calculo que només hi podran treballar i guanyar-s’hi mínimament la vida un 10% i encara rai. No alimentem falses expectatives”. Ho rematava més en profunditat a Núvol el sempre inspirat Jaume Forés Juliana: “Si el sistema escènic estigués ben articulat, no caldria que els artistes tinguéssim un pla B. I si en lloc de tirar-nos els plats pel cap treballéssim units per assolir objectius de millora comuns, ens lluiria més el pèl”. Finalment, El Matí de Catalunya Ràdio i Nervi de TV3 muntaven els debats definitius per posar de manifest, un cop més, l’eficiència habitual de les controvèrsies en el teatre català, i que només a cop de marro s’aconsegueix conquerir l’espai mediàtic.
Es pot viure del teatre? Hi ha un excés d’oferta? Al #MatíCatRàdio, parlem de la precarietat del sector amb els actors @MarionaRibas, @LluisMarco1, @ForesJuliana i @LauraFarrs https://t.co/FJFRp9KSgH pic.twitter.com/bZ3huiZh7S
— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) June 5, 2024
Ecosistema
En les declaracions de Madaula, i en part de l’allau tuitaire que ha vingut després, hi ha una essència de veritat i una opinió tamisada per la posició que cadascú ocupa en l’ecosistema escènic. Si entrem a deconstruir els raonaments del director, no li falta raó quan diu que les obres podrien tenir una vida més llarga i que falten sales de format mig, tot i que la tendència comença a invertir-se amb models com l’Espai Texas. Si diu que “el públic va despistat” encerta: la presència en els mitjans de la cultura i específicament al teatre és més que ridícula. A ningú no l’interessa el teatre perquè no es parla de teatre, i no a l’inrevés. També és cert que “no hi ha feina per a tothom”, que és precària i que el tan injuriat “pla B” no és una opció a menystenir per no acabar entre el 63% dels professionals que segons l’AISGE es troben per sota del llindar de la pobresa. Alternatives, per desgràcia, calen en moltíssimes professions afectades per una crisi crònica, símptoma de la fallida sistèmica.
Equitat
Si tot és versemblant, doncs, què és el que fa tan controvertides les declaracions de Madaula? Que algú alliçoni sobre precarietat quan no la pateix ja és, si més no, desafortunat. Es pot advertir a la gent que comença que la professió no és un camí de roses, per descomptat, però fer-ho des del privilegi d’haver-se dedicat tota la vida a la interpretació requeriria una mica més de tacte i sensibilitat. El problema, és veritat, rau en un pastís massa petit. Passa que alguns es mengen un bocí ben gran en forma de subvencions o presència als marcs públics de producció mentre que altres amb prou feines es barallen per les engrunes. I tot això esdevé, no ho oblidem, mentre s’esbomben rècords d’espectadors i recaptació. Per trencar amb l’argument conformista del “poc públic” cal trobar més ingredients i de millor qualitat, receptes originals, noves formes de cuinar, forns més grans i cuiners més talentosos amb una formació de primer nivell. Un cop tinguem això, que no és poca cosa, segur que trobem una forma més justa de repartir el pastís.
