Un debat tan artificial com els avatars que el provoquen: la suposada rivalitat entre el directe i els performers generats per algoritmes Auca#175
Presents vs Absents
Sempre hi haurà un abans i un després que separa els espectadors: els que van veure actuar en directe Anna Lizaran i els que s’han incorporat després de la seva mort el 2013, públic que només podrà gaudir de la llegenda en diferit. Així és el teatre, cosit al present i carnalment efímer, ben contrari a la fantasmagoria del cinema. Les estrelles de l’escenari potser no brillen tan mediàticament com les del cel·luloide, ni desborden a còpia de likes els scrolls infinits. Però a presència teatral no s’enregistra, i tampoc es pot replicar el moment precís, gairebé quàntic, en què una frase viatja per l’aire compartit de la sala. Una pausa de respiració compartida entre l’escenari i la platea amaga un univers infinit de possibilitats.
Realitat vs Virtualitat
Hi ha dos tipus d’intèrprets populars als nostres dies: els que existeixen i els que no. En la primera taxonomia, Oriol Pla Saulina, que acaba de fer història en guanyar un Emmy per la sèrie Yo, adicto. Artaud deia que els actors són els “atletes del cor”, i Pla ho és, perquè interpreta amb una intensitat que no admet dopatge, trampa ni falsificació. També ho és Eduard Fernández, que a l’adaptació d’Anatomia de un instante acabada d’estrenar torna a donar una lliçó actoral espaterrant: el seu paper de Santiago Carrillo desborda la realitat de la pantalla. En la segona categoria no corpòria, els fantasmes sense cos ni partícules, els primers comediants creats amb intel·ligència artificial. La més famosa és ara Tilly Norwood, un producte digital que intenta amb poca traça i molt de màrqueting evocar algun sentiment genuí. Es tracta només d’una provatura virtual a les beceroles; tanmateix, el perill i l’amenaça sí que són reals.
Treballadors vs Robots
Diuen els experts que en un futur bastant immediat hi haurà dos tipus d’oficis: els que es mantindran i els que desapareixeran substituïts per la IA. El sector de la interpretació és vast i diversificat, i el focus vermell gira ara cap als estudis de doblatge que tremolen a causa de la irrupció de les veus clonades. També venen mal dades en el panorama publicitari, que ja comercia sense escrúpols amb imatges inventades de famílies felices. Per la seva banda, el cinema de gran pressupost es dispara un tret al peu quan s’ho juga tot a la carta de l’espectacularitat creada pels estudis d’efectes especials. La pantalla del mòbil, sense anar més lluny, s’ha convertit en una frontera en disputa on amb prou feines podem distingir el que és autèntic i el que no.
Apocalíptics vs Integrats
Segons la distinció clàssica d’Umberto Eco, el món es pot dividir entre dues maneres de valorar el present: la visió apocalíptica i la integrada. Els acòlits de la primera intenten vendre la idea d’un univers que desapareix -el seu-, i per això prediquen el cataclisme. Mentrestant a l’altra banda, la majoria s’integra cegament esperant que un entorn compartit artificial i robòtic sigui més amable, menys depredador. Per sort, sempre trobem més opcions entre el blanc i el negre. El color del teatre pinta optimista, potser per primera vegada en la seva història. És senzill intuir un bon futur per a un refugi lliure dels filtres algorítmics i dels simulacres massificats. Ara més que mai, el gest viu a l’escena es ressignifica com una forma de resistència i, per tant, de futur.
