Fem un tomb per les arts escèniques del País Valencià, un ecosistema que comparteix un marc afeblit i una política institucional errant agreujada a cada canvi de govern Auca#153
Malgrat tots els entrebancs possibles, la vitalitat del teatre i la dansa valencians és innegable, una resiliència demostrada a prova de desastres naturals. Quasi sis mesos després de les terribles barrancades i riuades que van ofegar el sector cultural fem una radiografia d’un territori creatiu agermanat per llengua i cultura i, malgrat tot, massa desconegut.
1 – El diluvi
29 d’octubre de 2024, una data que cap valencià podrà oblidar. La vesprada d’aquell fatídic dimarts s’esdevé un desastre natural d’una virulència desconeguda, agreujat per la inoperància dels gestors polítics. El resultat és de sobres conegut: més de 220 morts, moltes d’elles evitables. La gota freda o dana va sacsejar tots els sectors productius, també les arts escèniques. Com acostuma a passar a qualsevol ciutat gran que pateix pel preu forassenyat dels lloguers, moltes companyies valencianes, empreses i productores s’havien instal·lat a locals ubicats a les comarques de l’Horta Sud afectades. Sedaví, Alfafar, Catarroja o Paiporta acollien teatres, sales d’assaig, despatxos i moltíssims magatzems de material i escenografia. Poca cosa es va poder salvar.
2024 havia de ser un any de celebració per al teatre valencià. Tres de les seues insígnies més duradores celebraven un aniversari especial. L’Horta Teatre commemora els 50 anys de trajectòria de la companyia i els 30 d’existència d’una sala, ubicada als Pobles del Sud, que va quedar totalment arrasada. També celebraven tres dècades d’existència la popular companyia Albena Teatre, la seu de la qual, situada a l’Alcúdia (Ribera Baixa), va patir el desbordament del riu Magre; i el cèntric Teatre Micalet també va perdre el material dels seus magatzems a Picanya en l’any del trenté aniversari.
Per descomptat, no van ser les úniques empreses afectades. Per la situació dels seus magatzems també van patir greus desperfectes les companyies Pot de Plom, Contrahecho, Maduixa teatre, Elcoval, La Fam, Olympia Metropolitana, Rafa Alarcón, Yapadú, Bramant Teatre, Grupo Amores, Sedajazz, Audionet, Dani Miquel, A +, Marea Danza, Cienfuegos i OtraDanza, entre molts altres. En una primera estimació de danys, AVETID (Associació Valenciana d’Empreses de Teatre i Circ) va aportar la xifra de 6 milions d’euros en pèrdues. A tot això caldria sumar el personal afectat i les 366 funcions cancel·lades. Un desastre impossible de remuntar quan parlem d’un sector que de forma crònica transita la corda fluixa.
A la dana s’ha d’afegir un 25% de davallada en l’assistència de públic i un 45% de contractació menys.
María Ángeles Fayos (AVETID)
“El mal causat ha superat l’ocasionat per la covid”, ens comenta María Ángeles Fayos, presidenta d’AVETID. “Les primeres estimacions de danys, fetes en un temps rècord, no anaven gens desencaminades: parlem d’una afectació del 20% del teixit escènic valencià, perquè moltes companyies d’altres punts tenien material tècnic a la zona. A tot això s’ha d’afegir un 25% de davallada en l’assistència de públic i un 45% de contractació menys. Es nota la falta d’activitat en els auditoris afectats. Alguns, com el d’Aldaia, acaben d’obrir ara, però d’altres, com el de Paiporta, s’hauran de fer de nou, estan destruïts”.
Com a empresària, Fayos també ha vist afectada molta part de la seua activitat: “Un dels auditoris que gestionem, el de Catarroja, a la zona zero, va quedar arrasat, amb la sort que la companyia no va assajar aquell dia. Totes les escenografies es van haver de llançar, a més de refer el vestuari. Estem acostumats a reciclar-nos i a treballar intensament per treure el cap. Tot i el desastre, s’ha de ser optimista: la dana ens ha posat en el mapa i tenim l’oportunitat de plantejar un enfortiment del sector”.
2 – La reconstrucció
Quan el desbordament del famós barranc de Poio va arrasar Catarroja, al seu auditori s’assajava l’obra Escape room, de Joel Joan i Héctor Claramunt, adaptació valenciana que dirigeix i protagonitza l’actor alcoià Xavi Mira. Quatre mesos després, el muntatge s’estrena amb comprensible endarreriment al Teatre Talia de València amb tots els elements reconstruïts. Parlem amb un dels productors de l’espectacle, Toni Benavent, que ho és també de la coneguda Albena Teatre, que va perdre quasi tot el seu magatzem a l’Alcúdia. Tres dècades d’història d’una de les companyies valencianes més populars van quedar inutilitzades. Decorats, vestuari, cartelleria, utillatge, tot reduït a fang i deixalles per omplir sis camions que van acabar a l’abocador.
“Tot i el desastre, tinguérem un poquet de sort”, apunta Benavent. “L’aigua va arribar a tres metres, però les oficines, situades al primer pis, es van poder salvar, com també les escenografies dels espectacles en gira que, per sort, estaven en un altre magatzem. Un miracle”. La intenció de reposar alguns espectacles coincidint amb els 30 anys de vida de la productora s’ha enfangat, però sempre hi ha un racó per a la positivitat: “L’escenografia de Bessos, el nostre espectacle més mític, està assecant-se, a veure si es pot salvar. Seria una injecció d’optimisme poder recuperar parts dels elements d’una obra que atresora més de mil funcions”.
Recuperar també l’alegria seria la clau, mirar de fer tornar el públic als teatres mentre les empreses recuperen muscle. Per això és clau una resposta àgil de les administracions, que sembla que és ara la patata calenta. “Hem demanat que el pròxim paquet d’ajudes isquen el primer trimestre”, reclama Benavent, “però ens han dit que serà difícil, la qual cosa endarrereix els terminis. Ja han sortit altres ajudes per a reposició de material, però no han cobert tothom a causa de la burocràcia: moltes companyies van arribar tard a les convocatòries. És una situació molt delicada, per la qual cosa s’hauria d’accelerar tot el tema administratiu”.
On sí que la resposta ha estat a l’altura és en l’onada de solidaritat arribada des de totes les parts de l’estat. “Més enllà de les accions dels governs que puguen estirar el carro”, conclou Benavent, “són importants actes com la gala solidària Amunt el Teló de Barcelona, o altres esdeveniments organitzats per tot l’Estat, recaptacions que han pogut arribar a tot el sector. No són quanties per treure’ns del fang, però sí que contagien solidaritat i esperança, que falta ens fa”.
3 – Estabilitat
Plou sobre mullat. Les arts escèniques valencianes arrosseguen una falta d’infraestructures crònica. Els girs sobtats de polítiques a cada canvi de govern autonòmic, la inoperància o fins i tot la desídia han dibuixat un marc que ha resultat funest en més d’una ocasió, sobretot durant les retallades que van seguir la crisi de 2008 o, de forma més recent, amb el canvi del model del circuit d’exhibició autonòmic. Aquesta modificació promoguda per l’exconseller de Cultura, el torero Vicente Barrera (Vox), es va imposar sense el consens dels professionals. “Ja ho havíem advertit des del sector i, finalment, el canvi del circuit ha suposat la completa paralització. Pràcticament s’han aturat les contractacions que, sumat al desastre de la dana, ens porta a uns números molt preocupants”, destaca Fayos des d’AVETID. Hi està d’acord Benavent d’Albena: “El circuit és el marc que més faena dona a les companyies, i ara està parat pel canvi. Sense això no podem establir un horitzó de continuïtat”. Abans de la modificació, el circuit suposava més de dues mil contractacions i mig milió d’espectadors a l’any.
Des de l’Institut de Cultura Valencià (IVC), l’ens responsable, afirmen que la paralització del circuit es deu a un canvi del procediment: “El circuit no s’ha cancel·lat sinó que hem fet un marc legal perquè puga funcionar”, apunta María José Hernández Mora, directora de l’àrea d’Arts Escèniques de l’IVC. “L’advocacia de la Generalitat feia anys que advertia que el procediment de contractació no era l’adequat. I això és el que treballem, ens hem preocupat perquè el projecte estiga dins de la legalitat”.
4 – En moviment
Eixim més enllà de València per visitar altres zones que, malgrat no haver estat afectades per la riuada, sí que pateixen les conseqüències de la paràlisi del sector. Li demanem un diagnòstic a Joanfra Ronzalén, gerent de la companyia alcoiana La Dependent: “Al País Valencià arrosseguem un gran dèficit d’estructures, sempre ha estat així, a cada crisi sembla que s’haja de començar des de zero. La política valenciana no ha estat al costat de les arts escèniques. El passat Govern del Botànic va fer les coses més grans, però no més fortes. Hi ha molt poca producció pública, per això moltes empreses privades carreguen amb la responsabilitat d’omplir els teatres, estructures que són molt febles i precàries, podem caure a la primera sacsejada”.
Més al sud, a Elx, la companyia OtraDanza, que lidera Asun Noales, és tota una referència del moviment valencià. Tot i no tenir la base en la capital, “ens vam veure afectats per la dana”, apunta Noales, “perquè la nostra escenografia es trobava a uns magatzems a València”. Sobre la ubicació de la companyia lluny de la capital confessa que “resta visibilitat, i també complica la connexió amb una majoria de companyies i entitats que tenen seu allí. Hem de fer un major esforç per a generar llaços i mantindre’ns”. Si el teatre està menystingut en l’àmbit administratiu, què passa amb els coreògrafs? “No hi ha territoris fàcils per a la dansa. Encara que hi haja cert suport institucional continua sent insuficient. És necessari desenvolupar-lo més perquè la dansa deixe d’estar en el costat més fràgil de les arts escèniques”. A l’administració pública reclama “personal suficient que estiga especialitzat per a poder atendre les necessitats de les companyies. És molt important tindre un coneixement profund del sector per poder-lo gestionar, i”, conclou, “l’eventualitat no ajuda” .
5 – Escenes compartides
Abans que el Govern de Mazón destituís Abel Guarinos i la resta dels directors de l’IVC s’havia produït un fet gairebé inaudit, que espectacles públics produïts al País Valencià pogueren fer temporada al TNC, o a l’inrevés. Fins i tot es van establir coproduccions per a muntatges com La casa de les aranyes, de Paco Zarzoso, i La casa del dolor, de Víctor Sánchez. Així mateix, obres tan importants com Terra baixa o La plaça del Diamant es pogueren gaudir en català a València sense cap problema. “Va ser una iniciativa nostra molt ben acollida”, presumeix Carme Portaceli, directora del TNC. “Quan tens la mateixa llengua, la mateixa cultura —encara que a alguns no els agradi— hauria de ser un fet normal que poguéssim girar obres amb certa regularitat”. Malgrat la importància de la creació d’un circuit d’exhibició entre València, Barcelona i Palma, la relació ha canviat: “Tant de bo m’equivoqui”, apunta Portaceli, “però no veig la intenció de continuar amb una relació normal. Hem parlat amb els nous responsables, però de moment no hi ha cap intenció d’establir ponts. Una pena”.
Parlem també sobre la qüestió amb María José Hernández Mora, responsable en l’IVC, que ens confirma la intenció de portar als grans teatres públics valencians produccions més “tradicionals”, amb presència d’entitats de Madrid com la Compañía Nacional de Teatro Clásico i El Centro Dramático. Sobre la relació amb el TNC i el Principal de Palma, centres públics amb la llengua compartida, Mora afirma “mantenir el diàleg” i l’existència d’una “bona sintonia”, però sense cap producció sobre la taula: “estem pendents per veure quin projecte seia òptim per portar endavant, encara que ara per ara no hi ha res concret”. Sobre un marc compatit en l’àmbit lingüístic, Mora conclou que l’actual IVC “té cura sobre la llengua, encara que no és el nostre objectiu principal”.
Vivim en el país de les anomalies, i l’abandonament institucional de la llengua n’és una més
Joanfra Ronzalén (La Dependent)
En l’àmbit privat, el marc entre territoris de parla catalana no és tampoc gaire optimista. Els espectacles circulen amb comptagotes, malgrat els esforços d’entitats com la Xarxa Alcover, que a través del seu programa Trànsit intenta implicar agents de totes les comunitats. Les companyies valencianes, però, perceben el riu Sénia com una frontera. “Catalunya està molt ben articulada i pot abastir-se ella mateixa. És molt complicat entrar-hi quan no et coneixen”, diu Ronzalén, de La Dependent, companyia que amb quasi quaranta anys d’història sempre s’ha mantingut fidel al català. “Sense una línia d’ajudes generals”, conclou, “i amb el suport de política lingüística desaparegut els darrers mesos, mantenim la llengua perquè és nostra, no podem fer una altra cosa. Som molt conscients que vivim en el país de les anomalies, i l’abandonament institucional de la llengua n’és una més. Tot és molt feixuc i complex, però estem acostumats i continuarem endavant com sempre hem fet”.
