Un esbós de retrat generacional dels artistes nascuts als noranta que es preparen per protagonitzar la temporada teatral Auca#165
Context
El mil·lenni va començar amb una amenaça d’apocalipsi, l’efecte 2000, que poc després es materialitza en espectacle de l’horror amb la caiguda de les Torres Bessones retransmesa en directe. El món va canviar de sobte, la por es va tornar moneda de canvi i alguns valors essencials pateixen des d’aleshores amenaces i qüestionaments. El clima d’incertesa es va arrodonir amb la gran recessió posterior a 2008, una crisi provocada per un sistema malalt, una estafa de la qual encara no ens hem recuperat ni a escala econòmica ni moral. Vam sortir al carrer per cridar “no a la guerra” de l’Iraq, vam acampar a la plaça Catalunya durant el 15-M, i més tard reivindicàrem que “la cultura no és un luxe” en resposta a la pujada de l’IVA cultural. Són només tres exemples, n’hi ha més.
Irrompibles
Quan tot això passava, la generació d’artistes que va néixer en la dècada dels noranta començava a tenir ús de raó, i fins i tot els més joves recordaran alguns dels fets esmentats de forma esmorteïda. Tanmateix, ho van interioritzar amb la mateixa intensitat que el seu cervell absorbia el nou paradigma comunicatiu que els mòbils i la resta de les pantalles inoculaven a cop d’immediatesa. Diuen que aquells últims millennials, la generació Z, o com li vulgueu dir, són una generació de cristall, però no és cert, perquè no es pot créixer i madurar dins un sistema en fallida permanent, amb pandèmies i guerres constants, sense fer-se el cor pelut. No és que no tolerin la frustració, és que no estan per a hòsties.
Retrat
La temporada teatral que tot just comença representa l’eclosió visible d’un grup d’artistes que precisament va néixer en la dècada dels noranta: la trilogia generacional de Miquel Mas Fiol al Lliure, el triplet de Las Huecas a diversos espais, el doblet de Francesc Cuéllar a Temporada Alta, o la irrupció galopant de la Moukhles & Sentís, la Bella Otero, Berta Prieto, Lucia del Greco i Pau Coya, entre molts altres noms. En cap cas s’assemblen per estil, però comparteixen un marc precaritzat, i en conseqüència són deutors del “do it yourself”, autosuficiència per necessitat o per virtut, una tendència més assimilada del llenguatge de les xarxes, i no és l’única. Perquè també és molt propi dels nadius digitals la concisió, la dispersió, l’autoreferencialitat (autoficció, per a cultes), el discutible deute cap a la cultura popular, el sarcasme (o cinisme nihilista en els casos més extrems) i la tan perillosa brúixola de la nostàlgia. Tot això es combina, per sort, amb un saníssim esperit contestatari, no sempre prou iconoclasta, rebel·lió visible d’una generació que no té res a perdre, perquè clar, tots plegats ja hem perdut massa pel camí.
90’s
A punt de sortir d’impremta, el pròxim número d’Entreacte planteja un retrat a múltiples veus dels últims artistes nascuts al segle xx, els noventaires, que han aconseguit despuntar amb molt d’esforç. Per descomptat, no ens oblidarem de la gran quantitat de professionals de la creació, intèrprets i gent de cultura que està treballant de valent sense visibilitat ni condicions mínimes, sempre amb l’objectiu de poder viure de la seva feina. Tan simple com això.
