El relatiu bon moment a l’exterior de les nostres arts escèniques no seria el mateix sense el suport continuat d’un seguit de professionals que penquen de valent fora de focus Auca#114
Llarg termini
En conversa informal amb el director d’un important festival de Madrid –ciutat que ens fa de mirall còncau, sempre– li preguntava per la fórmula que havia omplert el seu programa de companyies catalanes. No va rumiar gaire la resposta: “La continuïtat i les persones”. Davant de tanta assertivitat vaig voler indagar més. Amb la “continuïtat” es referia a l’acompanyament que una sèrie de companyies i artistes situats fora de l’àmbit comercial havien rebut al llarg dels anys. Pel que fa a les “persones”, esmentava els professionals que ho havien fet possible: programadors, mànagers, distribuïdors, productors i un llarg etcètera que mitjançant la descoberta, el seguiment i l’aposta duradora havien possibilitat un llarg termini. En definitiva, el suport constant perquè una sèrie d’artistes hagin pogut expandir les seves capacitats en relativa llibertat. No és poca cosa.
Construir
El pròxim 12 de juliol, per primer cop en la seva història, l’icònic Festival d’Avinyó oferirà una obra íntegrament en català, Història d’un senglar, monòleg protagonitzat per l’actor Joan Carreras. Ho podem llegir com un fet circumstancial i de rebot (l’autor, Gabriel Carderón, està en la tria de dramaturgs en llengua castellana convidats enguany), però no és l’únic exemple en els darrers temps. La Veronal, El Conde de Torrefiel i Mal Pelo també han passat per les últimes edicions de la mostra provençal. També el prestigiós Kunstenfestival de Brussel·les ha servit més d’un cop d’aparador del talent català. Agnès Mateus i Quim Tarrida són artistes associats del Théâtre de la Bastille, a París, i Marcos Morau s’acaba d’estrenar com a resident de l’Staatsballet de Berlín, per posar-ne només alguns exemples. Parlem sovint, i repetim, un mateix planter de noms, rubriquem el bon estat de forma de la seva creativitat, però sovint oblidem les altres persones que també han construit l’escala que ha portat un bon grapat de creadors de la nostra escena fins a Europa.
Madurar
El pròxim Festival Grec serà l’últim que tindrà Francesc Casadesús com a director, un darrer programa en què confessa que s’ha “despullat molt” en la tria d’artistes. Hi gaudirem d’una repassada als fruits sembrats des de 2017 i que ara es recullen en forma de propostes artístiques madurades. ¿L’èxit indiscutible nord enllà de Marcos Morau i La Veronal hauria estat igual sense l’acompanyament continuat del Grec i encara abans en l’etapa de Casadesús al capdavant del Mercat de les Flors? Segurament, seria diferent, no tan ràpid. Sense una sala al marge de l’ortodòxia institucional i comercial com és l’Antic Teatre de Semolina Tomic no haurien pogut fer els primers passos la major part dels artistes que avui exportem. La carrera d’El Conde de Torrefiel no seria igual sense un catalitzador de la potència internacional del Festival Temporada Alta.
Fora de focus
El número d’Entreacte que està a punt de sortir al carrer inclourà un petit homenatge a tots aquells professionals de la gestió que treballen fora de focus, que no trepitgen l’escenari, però que duen a terme una tasca crucial perquè els artistes es puguin desenvolupar. Tots els èxits d’avui i els que vindran no serien possibles sense la gent que treballa descobrint, acompanyant, jugant-se-la en cada aposta pel talent que, com sabem, necessita calma, temps i fertilitzant per poder créixer. Quan les administracions sovint desconeixen la utilitat de les ulleres de llarga vista, la “continuïtat i les persones” marquen la diferència.
