Debat sobre el totèmic rol de la direcció per reivindicar la corresponsabilitat i sistemes de treball més democràtics Auca#152
Debatre
El rol que ocupa la direcció escènica ha estat qüestionat en els últims anys, especialment arran de males pràctiques i abusos de poder. Amb el seu punt de vista absolut, els grans directors i algunes poques directores s’han considerat figures totèmiques, elevats a la categoria de “genis”. Aquest paradigma és ara objecte de debat en relació amb la necessitat d’establir principis ètics i sistemes de treball sense jerarquies viciades. Dilluns passat, l’Espai Lliure va acollir una jornada impulsada per l’Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció de Catalunya (AADPC), que amb el títol La direcció escènica en el treball col·lectiu: lideratge o corresponsabilitat?, va explorar la possibilitat de processos creatius més col·laboratius, segurs i democràtics.
Repensar
La jornada començava quarts d’11 del matí moderada per Magalí Permanyer, fundadora de Nus Cooperativa, referent en l’àmbit del teatre social, amb dos ponents selectes: d’una banda, Alícia Gorina, directora, professora i fundadora dels Indi Gest, i, de l’altra, Israel Solà, director de la reeixida companyia La Calòrica. Permanyer va encetar el meló amb una sèrie de reflexions sobre directores i directors, professional “que marca els imaginaris d’una obra i, per tant, exerceix un poder”. La figura arrossega una jerarquia “tradicionalment associada a homes cis, que perpetua inèrcies patriarcals”. Tanmateix, es poden trobar formes menys autoritàries de direcció? Potser existeix un model en què el poder es comparteixi o es transformi en un lideratge més horitzontal. Taula parada amb les preguntes servides.
Col·lectiu
Per trencar el gel, Alícia Gorina llança una idea clau: la direcció sempre forma part d’un equip, i el teatre, sense equip, senzillament no es pot fer. Autodefinida com a “germànica”, Gorina es declara amant dels esquemes i cita tot seguit el director Vsévolod Meierhold, qui va voler transformar el paradigma tradicional de creació escènica del segle XIX, un esquema horitzontal on tot partia del text i donava excessiu poder a l’intèrpret, que sovint cercava el lluïment personal. Meierhold va proposar un gir per situar la direcció com a nucli de la transmissió artística, però aquest canvi va acabar amb la concentració de poder en la direcció i les seguides dinàmiques abusives. En resposta, Gorina defensa un nou esquema relacional, on tothom té el mateix rang i l’objectiu és una obra de treball col·lectiu que es projecta cap al públic. Per a ella, la direcció escènica “comporta una responsabilitat triple: ètica, estètica i organitzativa”, amb “la direcció donant la cara pel resultat final”. En resum, una sala d’assaig hauria de concordar amb un model de “família democràtica”, amb límits i exigències, però també afecte i comunicació, on els rols són clars però oberts al diàleg.
Compartir
No sempre el director ha estat la figura central del procés creatiu, recorda també Israel Solà. Antigament, l’autor muntava les seves pròpies obres, però amb el naixement de les indústries teatrals al segle XIX, es va consolidar la figura del director com a interlocutor únic, un model més pràctic per als empresaris. En contra d’això, Solà defensa sistemes de treball més horitzontals i compartits on tothom aporta, especialment els intèrprets. Llavors, quin és el paper dels directors en aquest sistema compartit? Segons Solà, “garantir la coherència de la posada en escena” i “vetllar perquè tot el conjunt camini en una mateixa direcció”. Però alerta amb la intensitat, a través d’una cita d’Anne Bogart adverteix contra els extrems del lideratge autoritari o desinteressat: “Si es marca massa un intèrpret en la primera setmana, es pot generar una revolta. Però si no s’hi marca gens, la revolta arribarà al final, quan tothom senti que el vaixell va a la deriva.”
Transparència
Després de les intervencions inicials, Permanyer va centrar el debat en una qüestió clau: com exercir el poder de la direcció sense caure en l’autoritarisme? Israel Solà va destacar la transparència com una de les eines més efectives per a un model de direcció democràtic. A La Calòrica, tot l’equip, incloent-hi els intèrprets, té la mateixa informació des del primer moment, establint una base comuna de treball i creant una relació de confiança. Alícia Gorina, tot i no disposar d’una companyia pròpia, també defensa la direcció democràtica, obrint espais per a la participació activa dels intèrprets, però reservant a la direcció la responsabilitat de mantenir una visió global. Subratlla Gorina la importància de l’afecte en el procés creatiu, especialment en l’establiment de relacions de confiança, sense renunciar al contacte físic, “com un gest tan senzill com donar la mà” pot ser essencial per a la cohesió de l’equip.
Temps
En el tram final del debat, la moderadora trau a passejar una qüestió essencial: el diàleg i la horitzontalitat en els equips requereix temps, però no sempre se’n disposa la sala d’assaig. Solà remarca que, en moments clau del procés de creació, cal confiar en el director per prendre decisions ràpides, un rol d’autoritat que ha d’estar basat en la confiança. Davant d’un calendari ajustat, Alícia Gorina aposta per decisions eficients, perquè el poc temps disponible no ha de ser un obstacle per a un nivell d’exigència alta. Tots dos ponents van coincidir en el fet que la manca de temps i els períodes d’assajos reduïts dificulten la creació de processos més horitzontals, una situació “antiartística” segons Gorina. La crisi econòmica de 2008 —denunciava Solà— va ser un punt d’inflexió en la pèrdua de condicions, tant en l’àmbit salarial com artístic. Com no pot ser d’una altra forma en un acte organitzat per l’AADPC, crida final compartida per a la unió del sector en la reclamació de millores, perquè sense temps i condicions òptimes de treball, difícilment es poden plantejar equips més horitzontals. No és cap descobriment rellevant, ho sabem, la democràcia necessita temps.
Més informació a: Relatoria dels Diàlegs de Direcció Escènica
