Un canvi de tendència en les programacions apunta cap a un model no tan basat en les estrenes com en donar llarga vida als espectacles Auca#111
Sostenibilitat
Companyies obligades a produir un espectacle per temporada per no perdre el carro de les subvencions, programadors i festivals addictes a l’etiqueta “estrena absoluta”, teatres públics atrapats en la fórmula de parir obres i abandonar-les al cap de tres setmanes, la manca de sales privades de petit i mitjà format per crear un circuit de llarga durada i, en definitiva, molt soroll per a no res. L’ecosistema teatral de Barcelona no es caracteritza per la vida llarga de les produccions. No són poques les peces que es veuen obligades a deixar caure el teló amb la sala plena o, el que és el pitjor, amb el boca-orella calent, a punt de fer el bot final per convertir-se en èxits. Un sistema en essència viciat, que fomenta la precarietat i estressa els espectadors. A tothom li convé una escena més sostenible, però com ho aconseguim?
Emblemes
El març passat, el Théâtre de la Huchette de París va celebrar les 20.000 funcions de La cantant calba i La lliçó d‘Ionesco, representades a la sala ininterrompudament des de 1957. Més enllà, la mítica La ratera d’Agatha Christie és l’exemple que bat rècords, en cartell a Londres des de 1952. Capítol a banda, els grans musicals, que competeixen entre ells ser el més longeu a Broadway o el West End, amb Els miserables i El fantasma de l’òpera al capdavant. A Madrid, El rey león fa 12 anys que està a la cartellera transformat en un reclam turístic de primera magnitud. Mentrestant, a Barcelona és ben estrany que un musical aguanti més de nou mesos en cartell. Les fórmules de la major part dels nostres teatres no admeten obres fixes més d’un mes, ni que sigui a l’hora golfa. Tampoc s’aconsegueix, per més que s’intenti, que una mínima part del turisme que arriba a la ciutat acabi comprant una entrada. La qüestió admet moltes explicacions, però alguna cosa comença a canviar.
Perennes
La Calòrica, ho sabem, s’ha transformat en una marca d’èxit, els seus últims espectacles han esgotat entrades, en el cas de Le congrès ne marche pas, fins i tot abans d’estrenar. Per què no rescatar altres muntatges anteriors al seu boom com a companyia, peces que la gent no ha vist? D’aquesta forma, Fairfly (obra de 2017) ha acabat esdevenint el gran èxit de la temporada del nou Espai Texas. La sala de Gràcia està trencant la baralla amb les seves reposicions, obres com Cadires, d’Albert Arribas, (improrrogable, últim cap de setmana), Acorar, de Toni Gomila (tot un long seller), o caramels de la talla d’Ocaña, de Joan Vázquez. Per fi un espai de mig format com els enyorats Muntaner i Capitol (emplaçaments que continuen tancats) obert a la gran bossa d’èxits en potència que no troben escenari a la ciutat. Fa goig també veure que obres com Les dones sàvies tornen una vegada i una altra al Maldà, com també altres hits que hi han fet el ple com Guillermotta i Un segundo bajo la arena (programat a l’agost). Sergi López tornarà al Poliorama amb Non solum, inesgotable. Atrium, Tantarantana, Escenari Brossa, fins i tot l’off de la Villarroel; hi ha sales que podrien explotar tot el potencial d’espectacles ja rodats, però que molta gent encara no ha vist, és qüestió de plantejar les condicions per a les companyies i deixar que el boca-orella faci la resta. Hi ha centenars de creacions que esperen una segona oportunitat, una tercera, quarta…
Romandre
Se li hauria de perdre la por a les reposicions, és enorme la potencialitat d’un espectacle que només veuen 200 persones per funció. Barcelona és una ciutat amb una àrea d’influència cultural molt potent i poc explotada. Últimament, s’ha criticat un suposat error de programació del Lliure de Gràcia, espectacles que han esgotat entrades abans d’estrenar com El día del Watusi. Tal vegada és això, crear l’expectativa perquè el públic no s’ho vulgui perdre la temporada següent a un espai més gran. Que les entrades volin com passa amb determinats concerts, contagiar la sensació d’esdeveniment imperdible. Com a públic també hauríem de perdre la por a repetir funcions. Jauria tornarà al setembre, com també ho hauria de fer el citat Le congrès de La Calòrica. Comèdies de referència com Escape Room no acaben d’enlairar-se més enllà d’una temporada, ens costa trobar nous must com als noranta es van marcar Joan Pera i Paco Moran amb La extraña pareja. L’alegria que passa va marxar amb el teatre ple, però en l’apartat de grans musicals, Dagoll Dagom navega amb tot el vent a favor amb la venda anticipada de Mar i cel, que podria estar-se al Victòria tota la temporada vinent. Per què no somniar amb un musical que esdevingui una icona de la cartellera, la fita teatral que tot visitant de Barcelona es vegi obligat a veure (d’això en sap el Mago Pop). Estrenem molt, però no deixem créixer els èxits. La cartellera més sostenible aposta per un repertori de llarga durada. Madrid, París, Londres i també aquí.
