Del combatiu Festival d’Avinyó a la cautela de la Mostra de Venècia, del boicot al Sónar a iniciatives ciutadanes com la Global Sumud Flotilla: dibuixem un mapa de la resposta cultural contra la barbàrie Auca#166
Contrast
Si la cultura és un reflex del que passa al món, la reacció del sector artístic davant del genocidi que l’estat d’Israel està perpetrant a Gaza també funciona com a termòmetre social. Per una banda, són nombrosos els artistes que cada dia aixequen la veu per denunciar la barbàrie, sigui des de l’escenari o bé a les xarxes socials; tanmateix, per altra banda, els clams no són sempre generalitzats i les mobilitzacions sectorials a hores d’ara han estat anecdòtiques.
Més enllà de casos recents com la paralització de La Vuelta en l’àmbit esportiu i el debat sobre la participació d’Espanya al festival d’Eurovisió, a escala internacional, el contrast també es fa palès entre esdeveniments culturals diversos com el Festival d’Avinyó i la Mostra de Venècia, per posar-ne dos exemples. A la Provença, el director Tiago Rodrigues va obrir el certamen amb la denúncia dels crims de guerra d’Israel i va dedicar l’edició a la llengua àrab, convertint el festival en espai de debat. A Venècia, en canvi, malgrat l’impacte de films com The Voice of Hind Rajab i les protestes d’un grup d’artistes, el director Alberto Barbera va optar per la cautela: va expressar tristesa pel que passa a Gaza, però va defensar que el festival ha de mantenir-se neutral i no excloure artistes per motius polítics.
A casa nostra va ser significatiu el cas del Festival Sónar, que al juny va veure com més de 50 artistes van baixar del cartell a causa de la vinculació de l’esdeveniment amb el fons d’inversió KKR, acusat de finançar activitats als assentaments il·legals israelians. Algunes creadores com Alba G. Corral i Maria Arnal van decidir continuar amb les actuacions previstes, lamentant la situació, però reivindicant el Sónar en un comunicat conjunt com “un espai de gran rellevància cultural” per als artistes. Després d’alguns comunicats de to ambigu, l’organització del Sónar va admetre que s’havia vist “involucrada en un genocidi del qual estem en contra” i es va comprometre a revisar la relació amb els seus inversors, de moment sense cap concreció.
Què han fet els teatres i festivals?
En dues ocasions la temporada passada, TNC, Lliure i Mercat de les Flors van emetre un comunicat en què mostraven un “contundent rebuig contra el genocidi que l’exèrcit d’Israel està duent a terme”. Després de denunciar la “pèrdua de valor dels drets humans al món”, els teatres públics convidaven a “augmentar la pressió social”. Carme Portaceli, directora del TNC, recorda que la temporada passada van dedicar un cicle a la creació palestina, i defensa que un equipament s’ha de pronunciar “i ha d’estar amb les qüestions importants”. La cultura, reivindica, “és una eina social i l’única cosa que pot fer que la humanitat no es perdi definitivament”.
Per a la pròxima temporada, Portaceli anuncia accions “que s’hauran de coordinar entre tots els teatres perquè siguin eficaces”. En la mateixa línia, Julio Manrique reafirma que el Teatre Lliure que dirigeix “condemna el genocidi de Gaza”, i anuncia que les mobilitzacions coordinades són “sobre la taula”. [Durant la inauguració de la temporada el Lliure va locutar un pronunciament “contra l’injustificable i brutal genocidi que pateix el poble de Gaza”]. Des del gran festival de tardor del país també hi preparen una reacció. Narcís Puig, director de Temporada Alta, confirma que es posicionaran, “ja veurem les formes i maneres”, i defensa que la presa de partit és necessària, però alhora una decisió personal: “No podem estar demanant tot el dia que tothom es posicioni respecte a tots els temes”.
Per la seva part, Leticia Martín Ruiz, directora del Festival Grec, remarca que “l’art i els escenaris han de ser llocs per a la reflexió” i que fer una programació ja implica triar des de criteris ètics. Adverteix també del risc de convertir els festivals en “pamflets” i defensa que el teatre ha d’anar més enllà dels boicots populars a xarxes: “Les arts escèniques poden ser un espai de resistència i de lluita”, reclama, “però també de qüestionament, de debat, de confrontació amb el que no és evident”.
“A diferència del que molts van al·legar en el passat davant d’altres genocidis, ara ningú no pot dir que ‘no ho sabia’”
Àlex Rigola
Passar a l’acció
Si els grans equipaments encara estan a les beceroles d’un possible marc de protesta, hi ha espais privats que ja preveuen una resposta més contundent. Àlex Rigola, director del Heartbreak Hotel, sosté que Gaza “no és una qüestió política, sinó de pertinença a la humanitat”, un genocidi que obliga tothom a prendre partit, perquè fins i tot el silenci “també és una manera de posicionar-se”. Rigola defensa dues eines essencials per a la societat civil –fer visible la matança i practicar el boicot– i recorda que, a diferència del que molts van al·legar en el passat davant d’altres genocidis, ara ningú no pot dir que “no ho sabia”. D’aquesta convicció sorgeix la iniciativa de programar un cicle dedicat a Palestina amb el lema #BategaPerPalestina, que inclou la posada en escena d’El retorn a Haifa, de Ghassan Kanafani, a més de lectures i recitals de poesia palestina.
A títol individual, algunes artistes també han decidit passar a l’acció amb gestos directes. La compositora i directora Clara Peya va estar embarcada a la Global Sumud Flotilla que té l’objectiu de trencar el bloqueig de Gaza. “No em puc deixar de preguntar per què hem de ser un grup de civils els que facin el que els governs i les institucions no fan”, lamentava des del seu canal a Instagram.
El preu d’aixecar la veu
“És imprescindible que els artistes ens posicionem, perquè el nostre privilegi ha d’anar acompanyat de responsabilitat i consciència”, opina amb fermesa la coreògrafa i directora escènica Marina Otero, qui fa mesos que posa xarxes i material escènic al servei de la denúncia de les massacres. Aquesta postura li ha comportat la cancel·lació de feina, en concret un taller a Buenos Aires que referenciava Gaza. Otero alerta que parlar de Palestina encara avui sovint és objecte de censura a institucions europees que depenen de subsidis vinculats a interessos sionistes i recorda que no es tracta només de condemnar Israel com a “estat genocida, infanticida i colonial”, sinó també de qüestionar les complicitats dels governs occidentals i àrabs. “És urgent parlar ara, no esperar a fer-ne memòria històrica quan tot ja hagi passat”, afirma Otero, que presentarà a Temporada Alta El oficio de morir, una obra que precisament tracta “de la importància de pronunciar-nos”.
“Hi ha un sector reaccionari que té molt de poder i busca desactivar els discursos contestataris”
Júlia Truyol
Però a vegades no és tan fàcil. Artistes consultats han declinat participar en aquest article. D’altres, directament han patit represàlies pel simple fet de manifestar-se. És el cas de les actrius de La Calòrica Esther López i Júlia Truyol, que van suportar una onada d’odi a xarxes després d’un pregó viralitzat de les festes de Sants que clamava, entre altres causes, contra el genocidi a Gaza. S’hi van afegir també articles amb intenció intimidatòria i vexatòria en què pseudomitjans d’extrema dreta van difondre detalls personals. “Aixecar la veu té conseqüències”, relata Truyol: “Hi ha un sector reaccionari que té molt de poder i busca desactivar els discursos contestataris. Fan por, però hem d’intentar que no ens facin callar”. Sobre la responsabilitat dels artistes, Truyol recorda que “com a professionals que convoquem una audiència tenim responsabilitats, tenim el deure de crear debat, però també de denunciar la inacció generalitzada de les institucions”.
