De les enquestes sobre el públic fins al curiós experiment que planteja el Goya amb Cadires #Auca39
Interès variable
Les xifres, novament. Circulen tota mena d’estudis però, en general, els de públics acostumen a ser un bany de realitat per a l’àmbit de l’escena. Segons la nova enquesta d’hàbits i pràctiques culturals a l’Estat, el 40% dels catalans fa més d’un any que no va al teatre, el 50% no hi va mai o gairebé mai i la causa principal és la “falta d’interès” (51,4%). Si gratem en aquest darrer motiu, la resposta resulta sorprenent. Comparem les excuses per no anar al teatre d’anys anteriors en el mateix estudi. En l’enquesta prèvia a la pandèmia, 2018-2019, no tenia interès el 24% dels catalans, en canvi, pensaven que era car un 20% i no tenien temps per anar-hi un altre 20%. Més lluny, en el període 2014-2015, “no té temps” (23,9%), “és car” (26,6%) i “no té interès” (23,6%). Per què s’ha doblat la falta d’interès en el teatre dels catalans? Està canviant la percepció que el públic té de les arts escèniques o simplement és que no arriba el relleu generacional?
A la caça del jovent
Rejovenir les platees per garantir el futur de l’escena. Segons totes les enquestes, els joves són un col·lectiu que no s’interessa gaire pel teatre, sobretot després de finalitzar els estudis obligatoris i perdre el contacte amb les funcions escolars. Benvinguda sigui qualsevol iniciativa que ajudi a fer les arts escèniques una mica més sexis. En aquest sentit, els principals teatres i auditoris de Barcelona s’han unit per posar en marxa la iniciativa Vibe35 adreçada a joves (i no tan joves ) d’entre 18 i 35 anys, justament la baula més feble de la cadena d’espectadors. A les programacions especials d’espectacles a preus reduïts (entre 10 i 20 euros), afegeixen una sessió de concert o DJ per augmentar l’experiència. Benvinguda, doncs, la fórmula que conjuga teatre i farra.
Grans espectadors
Si mai no trobem iniciatives de promoció del teatre entre la gent gran és perquè potser no calen. L’oferta per a aquest tipus de públic, sobretot en el teatre privat, és abundant. Per descomptat, el públic major no és ni de bon tros homogeni, però sí que s’associa tradicionalment al col·lectiu una certa idea de teatre de text naturalista, clàssic, sovint melodrames trufats de comèdia (o a l’inrevés), protagonitzats per cares conegudes de la televisió i el cinema amb un perfil d’edat també avançada. El que s’anomena despectivament “teatre de tietes”, per la presència majoritària de dones d’avançada edat que són fidels al ritual i reincidents. Com passa amb el teatre per a infants i joves, els muntatges adreçats a gent gran sembla que no interpel·lin la resta d’edats. Mai sabem si l’aposta per un tipus de públic tan concret ajuda a la causa o posa pals a la roda, si augmenta la “falta d’interès” i els prejudicis de la gran majoria.
Frustracions generacionals
En un teatre on sovint veiem obres d’estructura formalment més “tradicional”, el Goya, encara podeu veure fins al 25 d’octubre un deliciós experiment d’Albert Arribas, l’obra Cadires. Dos intèrprets granats –Mont Plans i Oriol Genís–, un ganxo infal·lible per a coetanis. Com indica el títol, dues cadires i res més. Una conversa que sembla fluir espontània, uns nivells d’empatia que porten la funció fins a la complicitat d’una vetllada a la fresca. En realitat no passa res i passa tot, els protagonistes van llançant diferents hipòtesis del que podia haver estat l’espectacle, il·lusions personals i frustracions generacionals, de la particularitat a la universalitat. El muntatge va penetrant per la seva senzillesa, entre la boutade i l’anhel. Arriba així el final que no desvetllarem però que ens regala una de les imatges més maques que segurament veurem aquesta temporada. Amb mecanismes de la dramatúrgia postdramàtica i afegint al còctel l’ingredient de moda de l’autoficció, Albert Arribas ha fet la perfecta “obra per a tietes” destinada a emocionar tota classe de públics.
