Si practiques una o més de les següents faltes tens una assignatura pendent per aprovar a partir de setembre Auca#80
Entrar-hi tard
Comencem el curs estival de reinserció de bones espectadores i espectadors amb una pràctica que cada dia es troba més arrelada en teatres i sales de tot Catalunya. És ben fàcil: si la funció comença a les 20 h, no es tracta d’entrar a les 19.59 h. Megafonia emet avisos un quart d’hora abans, i és normal que donin un parell de minuts de marge de cortesia. Però si tota la platea entra quan falta un minut, les cues provocaran que l’obra comenci 10 minuts tard. Sabem que aprofitar al màxim l’últim glop de la cervesa al bar o la pipada de cigarreta a la porta del teatre ve de gust, però entre tots estem fent que l’inici de les funcions s’endarrereixi cada cop més. I després, a més, hi ha qui té la barra de queixar-se si no el deixen entrar quan arriba tard.
Publicitat
El mòbil
Evidentment, un clàssic que no pot faltar en aquest llistat. Per més que ho repeteixen fins a l’avorriment, els mòbils continuen interpretant el paper de convidats indesitjats a tots els teatres. La Llei de Murphy, a més, sempre possibilita que sonin tan atansats com sigui possible al moment del clímax de la funció. A risc de fer-nos pesats, tornem a insistir en el fet que no es tracta només de treure el so. Si un mòbil vibra a la bossa o a la butxaca també molesta, per més que la persona culpable dissimuli com si no fos seu. I, per favor, la llum de la pantalla molesta, tant als actors com a la resta d’espectadors. Si no sou capaços d’estar una estona sense consultar els WhatsApp, acudiu a rehabilitació. El mateix si mireu l’hora cada cinc minuts: porteu un rellotge de polsera i solucionat. El mòbil sempre apagat i a la butxaca, no costa tant.
Parlar durant la funció
Vinga, anem al moll de l’os. No s’ha de comentar cada gest, ni fer-se els saberuts xiuxiuejant “ja ho sabia jo que això passaria”, d’oracles, els teatres van plens. Tampoc és acceptable preguntar a l’acompanyant en quin serial de TV3 surt tal o tal altre intèrpret, o si en persona sembla més prim perquè tothom sap que “la tele engreixa”. Els trucs de màgia tampoc s’han d’intentar explicar en mig de la funció i, per descomptat, prohibit preguntar quant falta pel final a la persona del costat, perquè ho haurà de mirar al mòbil i s’encendrà la pantalla ocasionant un combinat mortal. De la incontinència verbal també se surt.
Tos
La pandèmia –sí, aquella època en què anàvem al teatre amb mascareta i amb una butaca de separació– va demostrar que la tos era prescindible. Si aleshores els espectadors –per por de ser considerats infectats– vam fer possible sales sense estossecs, el pròxim hivern també hauria de ser viable la mateixa gesta. Els caramels ajuden força però, per favor, que l’embolcall no faci soroll i que no estiguin amagats al fons de la bossa.
L’espai vital
Que sí, que el teatre és un ritual col·lectiu, amb presència i tot això. Però tant costa cenyir-nos a l’espai que tenim reservat i evitar conquerir el reposabraços de l’espectador del costat? Cert és que algunes sales no posen fàcil això de la distància entre butaca i butaca, però al teatre, com a tot arreu, civisme i cames tancades, que de ‘manspreading’ també van sobrades les platees.
Marxar abans no acabin els aplaudiments
Tothom sap com funciona i és una part fonamental del ritual: la funció acaba, s’abaixa el teló o s’apaguen els llums i el públic aplaudeix. Si l’obra no t’agrada, no cal que aplaudeixes. Si ho consideres oportú també pots escridassar el muntatge. Però el que no toca és sortir abans que acabin els aplaudiments perquè marxa l’autobús o el cotxe està al pàrquing i “no vegis com puja”. Esperem que la gent s’expressi i sortim, així funciona. Si aconseguiu arribar al final de la funció ja no ve d’un parell de minuts més. Ah, si marxeu a mitja funció (cap problema), pel bé de tothom, tracteu de fer-ho amb discreció encara que l’obra us hagi escandalitzat.
Comentaris de 0,60
Un simple “no m’agrada”, també “l’anterior muntatge era molt més bo”; el meu favorit és “amb 30 minuts menys hauria estat una obra més rodona”, i el clàssic “feien massa teatre” (què han de fer si no?). També hi ha “li falta dramatúrgia”, sobretot en dansa i circ i, per rematar, l’antològica “ho volen fer massa modern i després no s’entén res”. Al teatre ens divertim i, pel camí, cultivem l’esperit crític. Traguem-li profit, som capaços de fer-ho millor.
‘Story-espòiler’
El ‘bonus track’, la moda de fer stories per a Instagram durant els aplaudiments de les funcions. És una pràctica que fins i tot alguns teatres recomanen com antídot, per fer que la càmera del mòbil estigui guardada durant la funció. Quan pugem el vídeo a xarxes, sense voler mostrem els secrets de l’escenografia o de l’acció dels objectes, el vestuari, si els intèrprets han acabat mullats o ensangonats, o si hi ha alguna sorpresa en el repartiment. Alguns espectadors preferirien conservar el misteri, descobrir tots els detalls per ells mateixos i no trobar-s’ho a la pantalla del mòbil. El ‘story-espòiler’, a favor o en contra? Ombrim el debat.
