La setmana que el TNC porta Guimerà al terreny del true crime, llancem altres preguntes i pistes sobre l’escena i l’audiovisual Auca#52
I el museu, quan?
Avui s’ha presentat el Manifest per un nou MAE, una iniciativa del coreògraf Cesc Gelabert i el director Àlex Ollé que reivindica la necessitat d’una seu adient per al museu d’arts escèniques, una eina fonamental per conservar i mostrar el patrimoni físic però també el digital. Està passant, companyies històriques com Comediants o Dagoll Dagom estan en procés de plegar i l’actual infraestructura del MAE (sense espai propi) no permet absorbir en condicions ideals un llegat que hauria de passar a la posteritat i estar a l’abast d’investigadors i públic. Per l’Institut del Teatre (lloc de la presentació) han passat avui més d’un centenar de representants de totes les branques de les arts escèniques, professionals d’una generació consolidada que reclama un lloc de memòria i reflexió, “un espai com una àgora pública” perquè “per poder tenir memòria s’ha de poder imaginar el futur”, ha exposat Gelabert. Segons Anna Valls, l’actual directora del MAE, s’hi necessiten un mínim de 5.000 metres quadrats, un desig que topa amb la realitat. A hores d’ara, després de tres dècades i diversos projectes no materialitzats, no hi ha cap edifici sobre la taula, cap proposta seriosa. Segons Sílvia Ferrando, directora de l’Institut del Teatre, institució mantenidora del MAE, “hi ha converses amb l’Ajuntament i la Generalitat, que són les administracions que disposen d’edificis, perquè el futur museu ha de ser un acord de país”. I mentre arriben els compromisos, insistir-hi, no queda una altra.
I després de matar el llop, què?
L’estrena al TNC de Terra baixa versió lladres i serenos ha disparat el debat. Alguns crítics com Gabriel Sevilla la qualifica a Recomana.cat com “una versión obrerista, feminista y anarquizante más propia de otro tiempo”. Santi Fondevila a l’Ara la descriu com “un thriller policíac que certament funciona molt bé en ritme i en interès”. Mentre que Bernat Puigtobella a Núvol remarca que “no dilueix la poesia ni ofega el drama de Guimerà sinó que el realça, li dona un marc nou sense asfixiar la tensió dramàtica de l’obra original”. Com acostuma a passar, els retalls referits no fan justícia als textos originals, però són material per atiar la polèmica servida. Els clàssics no són intocables, al contrari, estan per jugar amb ells i, si cal, fer emprenyar els puristes. Guimerà és patrimoni col·lectiu i perquè continuï sent-ho l’hem de llegir des del present i contextualitzat. La reconstrucció de Terra baixa ideada per Pablo Ley i Carme Portaceli agradarà més o menys, però el cas és que fa una una setmana que discutim si l’autor hi estaria d’acord, si escau un final alternatiu o si Manelic va acabar amb el carnet de la CNT, i totes aquestes hipòtesis són bones per revitalitzar l’obra.
On fiquem els nostres radicals?
El cicle Katharsis del Teatre Lliure presenta aquests dies sis propostes diferents, arriscades, insòlites. La mostra hereva dels enyorats Radicals de Rigola permet agafar les mides a una altra forma de fer, llenguatges menys canònics i territoris creatius que posen a prova fins i tot la capacitat de resistència dels espectadors. Performances de cinc hores (Domestic Violence) al costat de propostes per a un espectador de només 20 minuts (Tête-à-tête) i fins i tot un robot (Happiness) que fa de camell informatiu en bucle, explicant de les bondats de tota classe de drogues. La representació local del Katharsis se circumscriu a dues reposicions: La plaza d’El Conde de Torrefiel (estrenada al Grec de 2018) i The Hole & Corner Travel Agency, de Marga Socias, que vam poder veure a la FiraTàrrega de 2015. Oportunes recuperacions de dues peces brillants que, no obstant això, no cobreixen el buit deixat pels Radicals, el Festival Neo o el Noves Escenes de la Pedrera. Amb les excepcions del Festival TNT de Terrassa i una mica el Sâlmon en el seu àmbit, continua mancant a Barcelona un gran aparador per a propostes creatives més arriscades, que produeixi espectacles i xarxa d’exhibició. Seria bo que els artistes de la nostra escena també es poguessin permetre el luxe de crear peces molt llargues, ben curtes o increïblement marcianes, i que el públic les pogués gaudir (o no) en el marc adequat.
Què celebrem?
La parella actoral de la setmana la conformen Vicky Luengo i Pol López, guanyadors pel film Suro dels dos guardons a millor interpretació en els Premis Gaudí de diumenge passat. També entre els nominats, Oriol Pla, que ja en té dos. Si els premis serveixen per a alguna cosa més que pel simple plaer d’una festa, és també pel ritual, dotar-nos d’un marc que reconegui el talent i ajudi a promocionar-lo. Hi ha una nova generació d’actrius i actors que garanteixen un relleu natural i permeten fer-nos somniar amb un futur brillant. Malgrat el format repetitiu de les gales i el foment de la cultura de la competitivitat que projecten les nominacions, els premis són una oportunitat per generar consens. Els Gaudí tanquen un any espectacular per al cinema català que, contra tot pronòstic, s’ha coronat entre els més potents d’Europa. Celebrem-ho.
