El final de la temporada consolida una dinàmica de descens d’espectadors que no compensen els cants de sirena dels èxits a Europa Auca#17
On i off
La setmana passada l’oficial Telenotícies de TV3 (la nostra) ens sorprenia amb un titular, si més no, curiós: “Dues companyies sorgides de l’Antic Teatre estrenen al TNC i al Lliure”. Segons una vella dita periodística, que un gos mossegui un nen no és notícia, per tant, suposem que en aquest cas el nen ha mossegat el gos, que el fet noticiable és singular i que aquest recorregut de l’off fins a l’on no és un fet que passi sovint. S’hi referien a les estrenes d’Agnès Mateus i Quim Tarrida al TNC, amb l’aclaparador Patatas fritas falsas, i d’Azkona&Toloza al Lliure, amb el petri Canto Mineral. “Sense l’Antic Teatre no estaríem aquí”, deixava caure taxativa Mateus al principi d’una notícia que finalitzava recordant la pujada del lloguer que encara amenaça l’existència de l’espai alternatiu del Born.
Els rars i el mainstream
La notícia oficial continuava explicant que les companyies han girat per tot el món, que són dues de les formacions més exportades, segurament un argument vàlid a l’hora de convèncer l’editor de l’informatiu per treure en prime time quatre cares “que no coneix ningú” fora dels circuits del “teatre rar”. El mateix raonament podran utilitzar la setmana vinent quan El Conde de Torrefiel estreni al Festwochen de Viena l’espectacle Una imagen interior que giraran per tot Europa, inclòs el festival d’Avinyó, quan aquí a casa la companyia gairebé no es deixa veure més enllà de funcions puntuals. És un debat conegut, ningú és profeta en la seva terra, però no deixa de sorprendre el fet que les companyies més demandades fora, les que més viatgen, siguin aquí una rara avis, una flor de tres dies programada a una sala només a l’abast dels culturetes. Les etiquetes costen de trencar i els esforços d’alguns teatres oficials i festivals per obrir-se a formes de teatre menys mainstream coincideixen amb la davallada de públic que pateixen les sales després de la pandèmia. Coincidència? Qui cregui que l’espantada d’espectadors depèn només d’un factor s’equivoca.
La pregunta
Per què no anem al teatre? És la qüestió més enganxosa de la temporada que el perspicaç i rabosí cronista Oriol Puig Taulé llançava negre sobre blanc en l’article més comentat a xarxes de la setmana. “Tinc la sensació que una part considerable de l’oferta escènica que podem trobar a la nostra cartellera interessa quasi únicament al públic “professional” o al mateix sector”, afinava a l’article Puig Taulé. Entre les reaccions dels professionals, la del dramaturg més obert als debats online, Guillem Clua, que piulava: “Barcelona vol ser Berlín, però hauria de voler ser Madrid. Molts teatres programen per al públic que voldrien tenir (i que no existeix aquí) en lloc de pensar en un teatre més popular. A la professió hi ha una sensació generalitzada de menyspreu al mainstream”. El debat s’enquista al voltant d’algunes de les mancances estructurals del nostre teatre, del seu model productiu. Durant dècades, amb prou feina es podia distingir entre la programació de teatres públics i privats, tots s’adreçaven a un públic majoritari. Això ha generat unes dinàmiques concretes que ara algunes programacions d’espais i festivals s’aventuren a intentar canviar. Creació de nous públics, innovació, risc, canvi de cares, aposta per nous talents; conceptes que omplen dossiers i articles, però que sembla que no acabem de creure’ns del tot, perquè el salt de companyies de l’Antic al TNC –o a Avinyó– encara és i serà notícia. Ni Berlín ni Madrid –tampoc Londres o París–, el model Barcelona necessita una sacsejada ara que trontolla, perquè la davallada afecta tots els tipus de teatre, falla la connexió en general, que la gent s’interessi pel que passa als teatres, i això sí que és realment preocupant i noticiable.
I les solucions?
Estan ben repartides les ajudes públiques i arriben a qui han d’arribar? Sabem que no existeix un circuit d’exhibició, però com el creem i el mantenim? Què costa aixecar un espectacle i per què no ens podem desfer de la xacra de la precarietat? Com fer que el públic s’interessi per les noves produccions i aconseguir trencar amb la perillosa dinàmica de descens de l’ocupació en els teatres? A tots els articles llancem massa preguntes però poques solucions, i per mirar de buscar algunes respostes el pròxim dimarts 17 de maig a les 19 h La Muriel (carrer de Verntallat, 30) acull una taula rodona per debatre sobre les llums i les ombres del sistema productiu de Barcelona i Catalunya. Hi assistiran diferents professionals de la producció i distribució d’espectacles com Pau Roca, de Sixto Paz Produccions; Marta Oliveres i Tortosa, productora i creativa cultural a El Álamo; Maria Lladó, directora de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, a més d’altres representants de la Xarxa de Professionals de la Producció d’Arts Escèniques de Catalunya. L’acte és gratuït, tothom està convidat a participar-hi, a veure si entre tots trobem algunes respostes.
