Comença l’any amb notícies engrescadores que ens ajuden a imaginar, i demanar, l’exercici escènic ideal Auca#50
L’Antic que volem
Reprenem l’activitat després de l’aturada nadalenca esperonats per una notícia llargament esperada, la decisió per part de l’Ajuntament de Barcelona de salvar definitivament un dels projectes més necessaris de l’ecosistema teatral, l’Antic Teatre. L’equip de l’alcaldessa Colau blindarà el projecte –amenaçat per l’especulació immobiliària– declarant l’edifici equipament cultural públic, el que obre la porta a una possible expropiació en cas que no s’arribi a un acord amb la propietat. L’Antic s’integrarà així en la xarxa de Cases de la Cultura de la qual ja formen part Paral·lel 62, el Molino i el futur Arnau que surti de la reforma pendent. Més enllà dels anuncis d’un any electoral, desitgem que la nova associació amb l’Ajuntament no mogui un centímetre de la independència de l’Antic, que es mantingui sense peròs el segell contestatari que fa únic l’espai, lluny dels altres exemples citats que encara no han donat fruits. I ja que estem per desitjar, que el conjunt d’institucions culturals revisin amb més carinyo les partides per dotar la sala del Born del pressupost que mereix un espai que enguany fa vint anys i és el bressol més fèrtil del teatre independent. Llarga vida a l’Antic!
Una professió més protegida
Una altra bona notícia per començar 2023. Dimarts, el Govern central va aprovar tres noves mesures de vital importància per al sector de les arts escèniques. La primera, la creació d’una prestació especial d’atur que vol mitigar en el problema de la intermitència de la professió, una iniciativa per donar cobertura a les persones artistes i tècniques que pel seu treball no estable fins ara no teníem accés a la prestació de desocupació. En segon lloc, els jubilats que duguin a terme activitats artístiques complementàries ara podran cobrar el 100% de la pensió sense les penalitzacions vigents, perquè els intèrprets i creadors de més edat no acabin perdent diners per treballar. Finalment, es crea també una nova cotització reduïda per a artistes autònoms que tinguin ingressos baixos. Tres mesures per mitigar l’enorme precarietat que pateix el sector i una victòria d’associacions sindicals com l’AADPC que fa mesos que negocien a Madrid.
Desitjos
Amb aquest inici d’any de bones notícies ens agrada imaginar el got mig ple, un ecosistema teatral que no deixi ningú en la cuneta. Encara que és ja una mica tard per fer una carta als Reis, seria genial que 2023 ens portés el regal del retorn als escenaris de gent com Ernesto Collado, que va deixar la professió fa cinc anys per dedicar-se a fer perfums a l’Empordà. Trobem a faltar el seu teatre descarat i directe, la mala llet amagada darrere d’una ironia esmolada. Tot i que també és complicat, seria bo que Loscorderos.sc anunciessin a bombo i plateret un retorn com el d’Antònia Font, per tornar a quedar-nos descol·locats pel moviment inesperat que eixampla les fronteres de l’escena. Tenim ganes de sorpreses i no anem sobrats d’irreverència, per això, posats a fer, més enllà del retorn de Nau Albet i Marcel Borràs anunciat per a 2023, també ens agradaria veure a Barcelona les noves versions de Mammón, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach i Falsestuff que Madrid acull amb els braços oberts. El reciclatge és una fórmula sostenible i desitjable, com acaba de demostrar La Calòrica amb la reposició de De què parlem… al Borràs el Nadal passat. Massa espectacles han marxat exhaurint entrades i mereixen una segona o tercera oportunitat. Un altre dia en fem un llistat.
Parada obligatòria
Barcelona i Girona semblen parada obligatòria i recurrent d’artistes com Christine Jatahy i Oskaras Koršunovas –per posar-ne dos exemples– i, en canvi, trobem a faltar altres noms imprescindibles. En l’apartat d’absències perllongades destaca Milo Rau, a qui no veiem el pèl des de 2018; Familie va passar l’any passat pel Condeduque però no ha trepitjat Catalunya, com Orestes in Mosul que ha escandalitzat mitja Europa mentre aquí ens hem quedat amb les ganes. Quatre anys sense veure res d’Ivo van Hove, que va arribar a ser un habitual del Grec, i de Nora Chipaumire vam fer només un petit tast a l’edició de 2019, una de les artistes clau per entendre els processos de revisió del concepte de negritud. La presència a casa nostra de referents internacionals del moment com Susanne Kennedy i Katie Mitchell també ha estat massa puntual, no hem vist res de Maëlle Poésy i només un espectacle de Caroline Guiela Nguyen, Saigon. Seria massa desitjar que en 2023 els nostres escenaris es compassin al batec d’Europa? Per demanar no es perd res.
