Obrim el debat sobre el model de llengua que fa servir l’escena catalana.
Una de les grans obres de la temporada passada ha estat El día del Watusi, basada en la novel·la mítica de Francisco Casavella sobre la Barcelona de la Transició, amb una visió descarnada i distòpica. Quan Iván Morales en va fer la magnífica adaptació escènica, va mantenir els personatges parlant en castellà, com passa a la novel·la. En cap moment li va passar pel cap incloure algun personatge que parlés en català, més enllà d’alguna paraula, amb l’objectiu d’afegir versemblança a l’acció. Doncs bé, aquesta és la llufa que molts dramaturgs, adaptadors i traductors pengen a la llengua catalana quan se’ls acut jugar-hi per fer-la encara més malbé. Aquests creadors no es cansen de repetir que la llengua que han de parlar els personatges ha de ser versemblant i que no hi fa res si els personatges diuen paraules i expressions castellanes o fan servir estructures alienes a la llengua catalana, calcades del castellà, no cal dir-ho. Més enllà de les transgressions conscients, estic convençut que més d’un no s’adona dels errors que hi ha en alguns textos. Doneu els textos a un corrector professional abans d’estrenar, si us plau, que no són tan cars. No cal que feu cas de tot els que us marquin, però us sorprendreu de les coses petites que us han passat per alt.
És ridícul que només la qualitat de la llengua hagi de carregar amb tota la responsabilitat de la versemblança
Aquests mateixos creadors ens han posat en una cambra fosca uns personatges que poden anar en calçotets i roba de blonda de l’última temporada i ens diuen que són el rei Artús i la reina Ginebra. Ep, i nosaltres els espectadors ens ho creiem i ens emocionem amb la seva història. Per què? Perquè el teatre és la convenció més pura. Perquè és el lloc on és més fàcil descobrir-hi l’engany, el maquillatge expressament marcat, el gest o la veu més accentuats per arribar a l’última fila. Això, si no és que van amb micròfons, com passa cada vegada més, i llavors la petaca fa de mal amagar. Res a dir, l’art és lliure i cada creador pot fer el que li vingui de gust. Els espectadors acudim al teatre disposats a creure’ns tot allò que ens explicaran uns intèrprets dalt d’un escenari, vestits del segle XV en una història futurista o dalt de cavalls fets amb taulons. O parlant en vers, tant en obres antigues com en obres actuals, una opció que em sembla especialment lloable. Per això és ridícul que només la qualitat de la llengua hagi de carregar amb tota la responsabilitat de la versemblança. És ridícul i és injust, perquè la llengua catalana està prou malmesa i menyspreada per convertir-la en una joguina, fent-la malbé encara més.
D’altra banda, hi ha uns altres usos més sorprenents, que he vist en els últims anys en algunes obres amb un efecte minoritzador de la llengua, a parer meu, injustificables. En una coproducció amb Madrid, els intèrprets parlaven en català si el sabien i, si no, ho feien en castellà. Que mare i fill parlessin cadascun una llengua no era versemblant ni tenia cap sentit dramatúrgic, però així es va fer. En altres casos, si el director vol que un paper el faci un intèrpret castellanoparlant, fa giravoltar tota l’obra perquè allò sigui així. I això passa cada vegada més.
En una situació de salut pletòrica de la llengua catalana, totes aquestes pràctiques no tindrien cap importància, però en la situació crítica actual, accentuada per les polítiques anorreadores que es duen a terme al País Valencià, a les Balears i a l’Aragó, i també a la Catalunya del Nord, el català no està per tirar coets. No estaria de més, doncs, que el teatre, que històricament ha estat refugi i aixopluc per a la llengua catalana, ho continués sent i, abans de fer patir la llengua, sospesar si es pot fer servir bé. Tots hi guanyarem, sobretot el nostre patrimoni lingüístic.
1 comentari
Un article boníssim i necessari.