La codirectora de La Barni Teatre (La filla del mar) ens explica el que suposa per a una companyia modesta treure un musical de creació pròpia fora del circuit alternatiu.
Quan des de la companyia Barni Teatre donàvem voltes a materials per desenvolupar un projecte ens vam enamorar unànimement de La filla del mar, de Guimerà. Corria l’any 2014 i ens endinsàvem en una aventura de final incert.
D’aquest primer tast (només de text) vam començar a treballar cap a una dramatúrgia i a fer els primers contactes, principalment en l’àmbit del teatre públic. L’intent va ser força estèril: les responsables (les que ens rebien) ens donaven llargues a dos anys vista per dir-nos després que ja fèiem tard. “Què més teniu?” també era una pregunta habitual (com si tinguéssim a casa una xurrera de generar projectes). Ni festivals, ni productores, ni sales… Ningú ens feia cas. Entesos. Els costa confiar, expliquem de paraula que donem el mateix valor al text parlat que cantat, que la música no és un trencament sinó que eleva l’escena a nivells poètics, que el moviment suma i és un llenguatge més… però no ho entenen. Ho haurem d’ensenyar!
En mig d’aquest procés vam haver de fer una parada; la conciliació de la vida artística amb la realitat econòmica es feia insostenible. Però seguíem treballant per no perdre aquest fil que la intuïció ens deia que havíem d’estirar. Vam sumar el Jaume Viñas com a dramaturg i conjuntament vam començar a teixir l’estructura dramatúrgica i musical. Vam convocar una audició amb actrius col·laboradores del passat, gent que admirem i que s’apuntarien a regalar-nos un estiu, futur sense finançament, ni lloc ni data d’estrena, però amb una gran qualitat artística. Un dels valors més forts de La Barni és el virtuosisme de les seves intèrprets i el que traiem d’elles.
Vent de cara
L’1 de setembre de 2019, als Lluïsos d’Horta, vam presentar La filla del mar. Vam convidar tothom i vam haver de fer una segona sessió després d’exhaurir entrades. Qui deia que el musical no interessa?
El públic sortia impactat. Les nostres intuïcions semblaven encertades. Ja començava també a endevinar-se el que seria motiu de debat, la utilització de la música i del moviment. Trencàvem estructures posant en mig d’una tragèdia tot un segon acte de text en clau d’humor, i això era polèmic. Nem bé, companyes.
Pel que fa a l’assistència del sector públic: fail total. Va venir, però, qui havia de venir. César Martínez i Dani Anglès de Focus es van interessar pel projecte. Que bé, perquè l’alternativa era anar a la Barceloneta i passar el barret. Després, amb la pandèmia, tot es va aturar. I en tornar, qui apostaria per un espectacle amb deu intèrprets?
Talent local i públic content no sempre és determinant en aquesta complexa equació que és fer teatre a Barcelona
Doncs el Festival Grec i Focus. La filla del mar veuria la llum. Això sí, havíem d’ajustar molt el pressupost perquè tot era un risc. Ens vam estrènyer totes el cinturó amb gestos com, per exemple, que les intèrprets tinguessin el mateix sou sense excepció. I vam haver de tirar d’enginy per adaptar-nos al Condal sense perdre l’essència. Ho vam fer bé, molt bé. Tres mesos en cartell, vuit premis de crítica i públic, moltíssims missatges d’agraïment i felicitacions.
Però no devia anar bé perquè sortissin els números i, finalment, La filla del mar va marxar. Premis, aplaudiments, recuperació d’un clàssic català (i en català), talent local i públic content no sempre és determinant en aquesta complexa equació que és fer teatre a Barcelona.
Contra el prejudici
Hi ha prejudici amb el teatre musical? Sembla que revifa el fenomen de reproduir franquícies anglosaxones. Però què hi ha de la creació pròpia? Per què les iniciatives culturals desenvolupades per entitats públiques vetllen per potenciar el món de la dansa, el circ, la música en viu, la dramatúrgia catalana i no els musicals? Només si és en clau d’òpera la barreja de teatre i música és respectable? Escriure una obra i fer-ne un llibret no és dramatúrgia? No hem d’oferir productes d’alta qualitat per triplicar el públic del futur? No hi ha més cultura del musical perquè no l’hem cuidat.
Les persones responsables de programar tenen una idea molt limitada, obsoleta i carregada de prejudicis cap al musical
En la nostra peregrinació per despatxos hem detectat sovint que les persones responsables de programar tenen una idea molt limitada, obsoleta i carregada de prejudicis cap al musical. I vull cuidar totes les formes d’aquest gènere i no imposar només la meva mirada, però penso que si el deixem en mans de la venda d’entrades correm el risc que tot es limiti a cares conegudes, pinyols, acudits encaixats, noies moníssimes amb poca roba, llum i color. Que sí, que ha d’existir, però que aquest patró no pot definir tot un gènere.
Pel que fa a l’idioma en el qual hem d’estimar el musical, això dependrà del material que vulguem mostrar. El que ha de ser indiscutible és la qualitat. En mig d’aquest panorama, recuperem Ojos verdes, en castellà, amb coples, i a taquilla. El panorama no és bo per a La Barni i el nostre següent projecte, Victoriana, potser s’ha d’estrenar fora: d’això se’n diu fuga de talent. Sembla, però, que aquesta companyia “insistent” que som no es dona per vençuda en creure que una altra manera és possible: teatre musical cuinat a foc lent de forma artesanal.
MÉS ARTICLES DEL ‘DOSSIER TEATRE MUSICAL’ PUBLICAT A L’ENTREACTE 219
