Una prospecció de futur sobre l’impacte de la intel·ligència artificial en el món de les arts.
Al vídeo s’hi veu Messi parlant un anglès fluid. És la seva veu, el seu característic deix argentí i el seu to pausat i monòton. No és un doblatge; els moviments dels llavis corresponen al que està dient. És ben bé ell. El vídeo és perfecte.
El vídeo és sorprenent des de diversos punts de vista. Primer perquè tothom sap de la poca habilitat de Messi amb els idiomes que no són el seu (algú podria argumentar que amb el seu també). Bo i sabent que viu als EUA des de l’estiu, un parell de mesos sembla poc temps per arribar a aital domini de la llengua de Dickens. De seguida ens adonem que les nostres sospites són fundades: el que estem veient no ha passat mai, ha estat generat amb IA, una IA capaç de generar textos, so, música, imatges i vídeo.
Un aclariment semàntic abans de continuar: la IA no és intel·ligent en el sentit que en som les persones. És competent en àmbits molt restringits com el de la generació de textos, els escacs o la conducció, però en cap cas intel·ligent. Aquests sistemes són més semblants a una calculadora, que és més competent que una persona a l’hora de fer operacions matemàtiques, però que ningú titlla d’intel·ligent.
Una altra diferència fonamental és que la IA no té objectius, ni voluntat ni desitjos. Les IA –stricto sensu hauríem de parlar de sistemes basats en IA– no fan res: som les persones qui fem coses amb l’ajut de la IA. Una IA no compon una cançó, adapta un guió o escriu una poesia. És una persona qui ho fa, i és una persona qui en valida el resultat. El rol humà és fonamental.
Però que la IA no sigui intel·ligent no vol dir que no pugui tenir un impacte profund, imprevisible, en la nostra societat. Els ordinadors personals, la web, els mòbils i les xarxes socials han canviat com treballem, com aprenem, com ens relacionem i en darrera instància com som.
Què diuen apocalíptics i integrats d’aquesta darrera irrupció? Els apocalíptics diuen que més i més professionals seran desplaçats per algorismes intel·ligents i que les nostres habilitats deixaran de tenir valor i que les màquines intel·ligents ens manaran perquè en serem totalment dependents. Jo els diria que ja fa molts anys que depenem de les màquines –cotxes, ordinadors, mòbils– i que no els ha calgut ser gaire intel·ligents.
Els integrats, d’altra banda, diuen que com en les altres revolucions tecnològiques, aquesta també canviarà les nostres feines cap a millor: que deixarem de fer feines repetitives, avorrides i de poc valor afegit, perquè les faran les màquines intel·ligents. Que ens deslliuraran de les feines que ens deshumanitzen i que tindrem temps per formar-nos en les set arts liberals i dedicar-nos a allò que ens agrada i que ens fa humans: les arts i les relacions socials. Quan parlo de relacions socials no em refereixo a anar a còctels al vespre, sinó al fet que tinguem més temps per dedicar a la cura de la gent gran i de la canalla i no deixar-ho en mans de robots mainadera.
Ningú no paga per anar a veure un robot tocar el piano, perquè des de les pianoles del segle XIX ja sabem que ho farà perfectament
No tinc cap bola de vidre, però segurament tots tinguin part de raó. Qualsevol canvi profund necessita un temps d’adaptació. Tots haurem d’aprendre a la nostra feina a destriar quines tasques són repetitives i quines són genuïnament humanes; les creatives, d’interacció social, d’intel·ligència emocional o de presa de decisions. Les primeres les encolomarem als robots i sistemes d’IA, les segones no ens tocarà d’altra que fer-les nosaltres i excel·lir-hi.
Ningú no paga per anar a veure un robot tocar el piano, perquè des de les pianoles del segle XIX ja sabem que ho farà perfectament. Quan anem a un concert no gaudim amb la part mecànica de la interpretació, que donem per suposada, ho fem amb la part humana de l’intèrpret. I aquesta part humana no només no canviarà en els propers anys, sinó que en un món d’IA capaç de generar textos, imatges i música perfectes es cotitzarà a l’alça. La imperfecció humana com a valor de futur.
Aquest article forma part del dossier Entreacte 35 anys que reflexiona sobre el futur de les arts escèniques i audiovisuals.
