Els audiovisuals són protagonistes de la vida de pràcticament tothom. Els consumim a través de tota mena de pantalles (des de grans projeccions de cinema fins a minipantalles dels wearables, com els rellotges). Amb més de 100 anys d’història, la comunicació audiovisual ha evolucionat molt, i també ho ha fet la investigació al voltant de la disciplina, encara que no sempre es tingui en compte.
La investigació en comunicació audiovisual és imprescindible. Permet trobar patrons perceptius en els espectadors, per així dissenyar audiovisuals amb estratègies més definides. La recerca atorga eines científiques als creadors de continguts audiovisuals, de manera que la presa de decisions a nivell professional no sigui exclusiva de l’experiència i la subjectivitat. Gràcies a la recerca en comunicació, es poden dissenyar campanyes de comunicació efectives en situacions d’interès comú, com ara els comportaments dels ciutadans en una pandèmia. La investigació en comunicació permet saber quin estil de muntatge audiovisual és més efectiu per captar l’atenció o per retenir la comprensió dels espectadors. Permet saber quin és el moment més adequat on inserir un tall de plànol. I aborda la gran pregunta de la creació audiovisual sobre quina és la clau de l’èxit, esmicolant variables quantitatives.
El comportament de la societat no és totalment previsible, la investigació és una manera de minimitzar aquests riscos i preveure el recorregut d’una obra
Però quin tipus de recorregut té la recerca en l’àmbit de la comunicació? Doncs encara no n’hi ha prou. Són múltiples i constants els coneixements obtinguts a l’acadèmia, però no sempre són transferits a la indústria, a les institucions o a la societat. Els motius, al meu entendre, són diversos. De vegades la investigació se centra en conceptes massa concrets que són difícils de generalitzar. Altres vegades, la investigació treballa en llenguatges i aproximacions una mica obtusos. També es dona el cas de la recerca que arriba a conclusions útils per a la indústria però que, per culpa del disseny del sistema científic, mai no arriben a ser compartides amb els professionals del sector.
Podria argumentar-se que la creació audiovisual és un art, allunyat de normes i patrons creatius i que, per tant, no hi ha cabuda per a la investigació. Tot i així, sabem que, majoritàriament, l’audiovisual és una indústria i, com a tal, està interessat a minimitzar riscos. I encara que el comportament de la societat no és totalment previsible, la investigació és una manera de minimitzar aquests riscos i preveure el recorregut d’una obra.
Amb tot això, la investigació en comunicació és un capital que cal conèixer, aprendre i explotar.
