Si podeu fer vacances, us vindrà bé la següent refrescant barreja de dramatúrgia actual, traduccions de clàssics i altres volums destacables.
Alteritat i exilis
L a dramatúrgia catalana dels anys noranta ençà és visible a l’escena i a les publicacions. Dues sòlides dramaturgues amb objectius artístics i sensibilitats distintes aborden temes del nostre temps. Clàudia Cedó a Fantàstic Ramon (Comanegra) ho fa amb l’encertat suport d’un grup d’intèrprets d’Escenaris Especials amb un text que tracta sobre el reconeixement de l’alteritat. És la història d’una dona embarassada que educa un ninot de roba (l’alteritat) que no para de créixer a Santa Aurora de la Pietat, un poble que no entén i ignora l’amor vertader. Si Cedó és lleial amb la seva producció anterior, Victoria Szpunberg (amb el suport d’Albert Pijuan) ho és a La tercera fuga (TNC) entorn de l’exili familiar i personal dels anys vint fins als setanta del segle passat i un epíleg del 2022. De Berdítxiv (Ucraïna) a Buenos Aires i Barcelona, narra el periple d’una família que fuig pel món, viu el desarrelament i celebra finalment haver sobreviscut. I si la dramatúrgia catalana actual es plantegés abordar també l’exili republicà?
Estils genuïns
Dos dramaturgs catalans de conegut recorregut amb dues peces representatives de cada estil genuí. Pau Miró a Expulsió (Sala Beckett) acull un tema recurrent seu, el de la família, que mostra a cavall del símbol (merla, olivera, xiprer) i el mite (funció del conte). En un jardí abandonat, tres germans, de records no coincidents, revisen la mort dels pares sota el domini de les necessitats econòmiques i l’assetjament dels
fons voltors. En paral·lel, Guillem Clua exposa a Mort d’un comediant (Arola) un autèntic amor pel teatre, tan connotat com a E. R., de Josep M. Benet i Jornet. Una trama d’amor i gelosia entre dos germans, un mort i el supervivent. Com Willy Loman, no vol ser oblidat, i com Blanche Dubois, es refia de l’amabilitat dels desconeguts que se l’emporten cap a un futur incert. Un text eficaç i brillant per al lluïment d’un primer actor.
A recuperar
Una necessària reedició: Parasceve, de Blai Bonet (AdiA Edicions), guanyador del Premi Joan Santamaria 1957, estrenat per l’ADB el mateix any. Sense cap concreció espaciotemporal, i influenciat per Maeterlinck, parteix d’un tema de Camus per abordar la guerra (la nostra, la Segona Guerra Mundial) amb les arbitrarietats que s’hi van donar. Una peça a recuperar per a la nostra escena.
Polititzar l’escena
A Dramatúrgies polítiques (2011-2022) (Arts en viu; Premi Ciutat de Barcelona 2024), Marta Galán, autora, directora, docent i gestora, trenta anys enrere descobreix en una peça de Rodrigo García la barreja de llenguatges que l’animen a crear un espai per a l’acció com a punt de partida gens mimètic, tot seguint el format de la Performance Art. Galán publica onze processos teatrals documentats realitzats amb les persones de les distintes comunitats implicades. A La bellesa, del Projecte Artístic Comunitari de l’Antic Teatre i amb una perspectiva marxista, quatre dones de la classe treballadora de més de seixanta-cinc
anys exposen les seves situacions personals i familiars, i a Forasters vindran… (2021), a l’Espai Lliure, documenta sobre la immigració a Catalunya del franquisme ençà.
Una altra Antígona, si us plau
Judith Butler, una reconeguda filòsofa de pensament feminista, proposa a El clamor de Antígona (Machado Libros) una lectura política d’Antígona, filla d’una relació incestuosa, que provoca la crisi dels sistemes imperants de representació en mostrar l’amor incestuós pel seu germà Polínices. Només és per ell que desafia l’edicte de prohibició de Creont d’enterrar-lo. Un tractament original amb reflexions de Lacan i diferenciat del de George Steiner, centrat en el mite i el personatge.
La nova mirada sobre la figura clàssica d’Antígona la completa la proposta de Miquel Desclot (pare) i Eloi Creus (fill), poetes i traductors. A Orestea (Bernat Metge Universal) revisen la trilogia, traduïda per Carles Riba en prosa el 1934. L’han traduït en vers i han assenyalat que Èsquil posa límits a la justícia salvatge per defensar una justícia col·lectiva i civilitzada. Semblantment a les versions de Creus d’Aristòfanes, adopten un llenguatge actual, entenedor i assequible per a un lector/espectador del nostre temps.
Traduint els Williams
Dos autors universals d’actualitat: Shakespeare i Tennessee Williams. Anagrama, que havia publicat un volum bilingüe –Hamlet i El rey Lear–, hi torna amb el mateix traductor, Vicente Molina Foix, i Antonio y Cleopatra i El mercader de Venecia. Un traductor que comparteix amb Ángel-Luis Pujante, en castellà, i Salvador Oliva, Joan Sellent i Miquel Desclot, en català, la màxima representació actual com a traductors de Shakespeare.
Per la seva banda, Marc Rosich continua traduint en versió bilingüe el teatre de Tennessee Williams; en el tercer volum de Teatre maleït (Prometeu) publica Aquí ja no s’atura el primer tren del matí (1963), de la producció posterior als textos anteriors més coneguts, i tractada de paròdica per la crítica per repetir temes i personatges. A En el bar d’un hotel de Tòquio (1969) ofereix un dels textos de base més autobiogràfica. Williams davant el pas inexorable del temps i la proximitat de la mort.
