Els efectes de la pandèmia no acaben d’arribar a la ficció audiovisual
Fa gairebé dos anys que va començar la pandèmia del coronavirus. Ens hem acostumat als termes confinament, distància social, corba de contagi, estat d’alarma i gel hidroalcohòlic, i hem après a viure pendents de la mascareta. Tanmateix, de moment les ficcions no semblen tenir gaire urgència per integrar tots aquests elements en les trames, com si les seves històries tinguessin lloc en una realitat paral·lela diferent de la present.
Durant l’època d’aïllament es van succeir els experiments de caràcter col·lectiu per registrar en temps real allò que estava succeint. Alguns responien a la necessitat de continuar creant, encara que fos amb les mínimes eines, i potser per això es van succeir les sèries a manera d’antologies que seguien rigorosament el mateix esquema. Diarios de la cuarentena, Relatos con-fi-na-dos, En casa… ja ningú se’n recorda, no van perviure més enllà del seu propi caràcter efímer, potser perquè no van ser capaços de plasmar la veritable dimensió del que estava passant.
Sembla que les ficcions s’hagin esforçat a esborrar la pandèmia del mapa
El més curiós és que, a partir d’aquell moment, sembla que les ficcions s’hagin esforçat a esborrar la pandèmia del mapa. La realitat que presenten s’ha convertit en una distopia, i si es recorre al coronavirus és perquè la història gira al seu voltant. Així passa a la minisèrie de només dos capítols protagonitzada per Leonor Watling i Paco León, Besos al aire (Star, Disney+), ambientada en un hospital durant la crisi sanitària.
De moment tan sols una pel·lícula espanyola (que en realitat es podria considerar un capítol dins d’una sèrie episòdica) ha inclòs les màscares com a signe de la nova normalitat. Es tracta d’El doble, dirigida per Rodrigo Sorogoyen, inclosa a les noves Historias para no dormir (Amazon) que reactualitzen els originals de Narciso Ibáñez Serrador. S’ambienta en un futur proper, d’aquí a vint anys, i els protagonistes ja s’han acostumat a integrar en la seva vida els efectes de la pandèmia, com si portar la mascareta fos un gest quotidià, quan en efecte ho és. És igual que sigui una història de ciència-ficció, que hi hagi robots que vulguin substituir-nos. Almenys, constitueix un vestigi del nostre temps.
