Judith Colell serà la nova presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Recuperem l’article d’opinió que va escriure a l’Entreacte de primavera, en què ja deixava clares algunes de les qüestions del sector que s’han de tractar.
Aquest any, per primer cop als Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català, hi ha un nombre més gran de dones (54%) que d’homes (35%) entre les nominades. Aquesta tendència ja es va començar a marcar l’any passat, quan les nominacions femenines van arribar al 47% i les nominades a la millor direcció van ser tres directores i un director. També la guanyadora va ser una dona, Belén Funes, per La hija de un ladrón. Tot plegat és una millora, ja que l’any 2009 les dones nominades en totes les categories eren només el 16%. En els darrers deu anys, les dones han guanyat el Premi a la Millor Direcció tres vegades.
Sembla que anem per bon camí, però no hem d’abaixar la guàrdia. És preocupant que entre les nominades a millor pel· lícula (en llengua catalana) no hi hagi ni una sola dona en la direcció. Podem sumar la preocupació evident que aquest sigui l’any amb menys pel·lícules rodades en català (només sis eren candidates) al fet que entre aquestes no n’hi hagi cap dirigida per una dona, tal com he dit abans.
Estem en un moment molt complicat. La pandèmia ha deixat la nostra indústria molt tocada, amb moltes productores i empreses de serveis al límit. Això encara empitjora si parlem dels cinemes, que s’han vist obligats a tancar o obrir amb uns aforaments que fan impossible mantenir les mínimes despeses. Necessitem que hi hagi una clara intenció per part de les institucions de reconèixer que la nostra indústria és un pilar essencial i que s’entengui que la cultura, i per tant el cinema, és una peça clau per al creixement i el reconeixement d’un país.
Es va confiar en nosaltres, i vam respondre. El talent hi és, ens manca el suport.
Encara recordo l’any 2010, quan vaig competir a millor pel·lícula i direcció als Gaudí amb Elisa K. Aquell any, les quatre pel·lícules a secció oficial al Festival de Sant Sebastià eren de producció catalana, i dues (entre elles la meva) en llengua catalana. Vam guanyar tres premis (Premi Especial del Jurat per a Elisa K, Millor Actriu per a Pa Negre i millor fotografia per a Aita). I va ser l’any que, per primer cop, una pel·lícula en català, Pa negre, guanyava 9 Premis Goya, entre ells millor pel·lícula i millor direcció, a més d’estar preseleccionada per als Oscar. Aquells anys hi havia una clara aposta pel cinema català i en català. Es va confiar en nosaltres, i vam respondre. El talent hi és, ens manca el suport.
Tenim molts fronts oberts i podem enfrontar-nos a tots amb la força de la nostra creativitat i l’immens talent de les nostres autores i autors, actors, actrius i tècnics. Ens calen més dones liderant projectes, ens calen més produccions amb més pressupost i ens calen més pel·lícules en català. Estic segura que serem capaços d’afrontar i superar amb èxit tots aquests reptes. Sempre ho hem fet.
