Costa omplir sales però hi ha bufetades per veure determinats espectacles, sobretot si són comèdies i estan ben fetes Auca#22
Fer riure
“No penso en el públic, no m’interessa gens. Faig l’obra que a mi m’agradaria veure”. No busqueu en l’hemeroteca, no és la resposta d’algú concret sinó una frase recurrent que qualsevol periodista s’haurà trobat més d’una vegada si furga suficient en l’escena de Catalunya i més enllà. L’etern debat entre el que vol el públic i el que li hem de donar no l’acabarem en aquestes poques línies dedicades a l’actualitat. Tanmateix, si ens posem a jutjar a l’engròs, hi ha gèneres i formes de fer teatre que tenen millor premsa i altres que sempre compten amb una dosi de públic garantida. Em quedo amb una frase de Peter Brook: “sempre és el teatre popular el que salva una època”. Després d’una temporada ben carregada de temes espessos com la mort, el suïcidi, l’eutanàsia i altres alegries de la vida, em pregunto qui té por de les comèdies? No té res de vergonyós anar al teatre a trencar-se la caixa, encara que bona part de la nostra intel·liguèntsia no tingui en bona consideració el treball de fer riure. Si repassem les noves programacions dels teatres públics (TNC i Lliure, per exemple) trobarem poca comèdia, és habitual, a diferència de les sales privades on l’humor és la moneda corrent. Potser serà, com diu el tòpic, que la rialla és més difícil d’aconseguir que el drama, que falta reconeixement per als creadors que ens fan pixar de riure. Per sort, el tema de la comèdia encara es pren seriosament en la nostra cartellera.
Amassar el gag
Un dimarts qualsevol. La Villarroel plena fins a la bandera (ni rastre de la crisi de públic). El boca-orella funciona perfectament en el cas d’Una teràpia integral, la nova obra de Cristina Clemente i Marc Angelet després de l’èxit de Lapònia. Sempre espanta una mica l’inici d’una comèdia, perquè a diferència d’altres registres, si no hi entres, si la gràcia no et penetra, has begut oli. En general, hi ha hagut una tendència a l’abús de l’humor tosc, de la grolleria, de les posades en escena low cost i la improvisació quan, tot al contrari, fer riure és una operació matemàtica que requereix precisió, absolut domini del ritme. “Comèdia és igual a tragèdia més temps”, diu la cita recurrent que té molts pares. Lluny del traç gruixut, Clemente i Angelet encaren un tema delicat –les teràpies alternatives i els seus xamans–, i ho fan amb una determinació molt seriosa. Analitzen els fonaments del fenomen per desmuntar internament les seves lògiques i, pel camí, fer riure mitjançant les misèries d’uns personatges tractats amb molta cura, potser massa. El happy end també pot ser una trampa, la redempció del riure és tan potent com la tragèdia.
Retrat generacional
La comèdia més eficaç manipula amb discreció els arquetips, construeix amb detall situacions bàsiques i recurrents, però sobretot s’agafa amb força als tics i tares del funcionament social, com més actuals millor. Les bones comèdies són les que toquen de peus a terra, perquè admeten, al mateix temps, la paròdia i la identificació, el riure i la crítica. Bon pols el d’un altre tàndem creatiu, Carmen Marfà i Yago Alonso, que a la Flyhard també ho peten amb La pell fina. Quan escric això només en queden dues entrades disponibles de funcions extres, però em confirmen que la temporada vinent hi tornarà. I si no podeu esperar, al Borràs reestrenen Ovelles, del mateix duet i també recomanable. La nova La pell fina és un retrat generacional descarnat, personatges que s’han fet grans entre crisis i ara interioritzen la precarietat amb resignació i no pocs conflictes d’ego. La maternitat és el tema central, perquè aquest tràngol tan quotidià desferma frustracions i autoenganys. Ben cuinat, el text dona uns fruits sucosos, per més que també tractin els personatges amb certa condescendència i afany redemptor.
L’amore, sempre
L’estrena de la setmana passa per Shakespeare i pel Poliorama. Cada generació té el seu Romeu i Julieta. Fa una dècada i escaig, Marc Martínez va dirigir al Coliseum la seva versió amb la nova fornada interpretativa d’aleshores: Carlota Olcina, Marcel Borràs, Nao Albet, Bernat Quintana i Pol López. Ara, David Selvas prova una operació similar: actualitzar el clàssic amb estètiques i trets marcadament contemporanis, com Baz Luhrmann a la pel·li del 96 però sense Leonardo DiCaprio. Amb la disbauxa visual de Paolo Sorrentino munten el ball de màscares, afegeixen anglicismes perquè soni més cool i posen música de Bad Bunny que fa estiu. Actualitzar en aquest cas és aconseguir una primera part de ritme trepidant i, esclar, sembrar situacions còmiques. La dramatúrgia de Joan Yago sap trobar els gags, i així ens entra la millor el drama que ja coneixem. Guillem Balart la clava amb l’histrionisme del secundari còmic Mercucio, contrapunt a l’arquetípica badoqueria amorosa de la parella protagonista, amants que interpreten resolts Emma Arquillué i Nil Cardoner. Fins i tot les tragèdies més evitables i cruentes ens passen millor amanides amb una mica de comèdia.
