Comença a descobrir-se el contingut del pròxim curs teatral mentre l’actual encara es manté en algunes de les seves constants Auca#19
Verd esperança
“Insisteixo, estem en un canvi d’era”. Carme Portaceli va presentar dimarts passat la temporada 2022-2023 i ho va fer mitjançant d’un discurs personal i directe, sense gaires floritures dialèctiques, però revestit del convenciment ideològic que ha caracteritzat tota la seva carrera. De fet, el concepte que guiarà la pròxima temporada serà “consciència”, la d’una temporada fidel a unes línies de llarg termini (internacionalització, paritat, patrimoni, aposta per la “veu jove”), i amb el reforçament d’un vessant ètic i moral en el discurs del programa. Però abans de mirar al futur, la pregunta que ens corca ara és la manca de públic (el debat no s’atura i entre les últimes aportacions, les d’Alba Cuenca i Jaume Forés Juliana). Sense voler exposar les xifres finals –la temporada encara rutlla, va adduir,– Portaceli va parlar d’un 55% d’ocupació global al TNC des de setembre, una davallada important (caldrà veure els números complets) contraposada a la guerra, la inflació, la verola del mico i altres xacres, però que no tapa un convenciment: “Estem contents i estem esperançats, insisteixo, estem en un canvi d’era en la nostra societat que ens afecta a tots”, insistia la directora. Potser per això el color de la nova temporada serà el verd turquesa, mirem al futur amb esperança.
Il·lusionar-nos
En una rotllana amb periodistes posterior a la gens improvisada presentació al Taller de pintura –ricament adornat per a l’ocasió amb objectes i figurins– Portaceli ens va irradiar una sensació que començo a compartir: “s’ha de transmetre il·lusió”. Fa dies que parlem i escrivim sobre com de malament van les coses, que falta públic (unes xifres que, segons sembla, no seran tan dramàtiques com el debat que han generat), i del pessimisme es passa a la derrota per incompareixença, i així estem. Amb la nova temporada del TNC a la mà, a mi sí que m’agafen ganes d’anar al teatre. D’entrada, sense haver vist cap espectacle, s’hi percep una millor punteria a la Sala Gran, amb cognoms de pedigrí com Saramago i Flaubert, amb contemporanis amb trempera com Peeping Tom i Rocío Molina, i títols de país com el nou muntatge d’El temps i els Conway (30 anys després de la mítica aproximació de Mario Gas) i una nova visita a Terra baixa, traslladant el drama rural a la Barcelona de la lluita de classes del segle XX, un salt temporal com el que ja va reflectir Portaceli amb l’Auca del senyor Esteve la temporada 2010. Engresca.
També el pot petit
Però que les proporcions faraòniques de la Sala Gran no ens tapin la bona confitura que amaga el pot petit. Entre tanta negativitat, i el seguit d’obres acumulat enguany sobre suïcidis, eutanàsia, mort i guerra, serà genial que la temporada del TNC la inaugurin Los Galindos amb MDR, i que si morim sigui de riure. De la Sala Tallers, també destaca Talking Heads d’Alan Bennet que dirigiran a sis mans Lurdes Barba, Imma Colomer i Lina Lambert; el premiat text de Josep Julien Bonobo i la nova creació de Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusella després d’A.K.A, que es dirà Uppgivenhet, amb Quim Àvila com a protagonista. A la Sala Petita bufarà el Vent de garbí i una miqueta de por, de la Capmany, i Magda Puyo muntarà de Martin Crimp Quan ens haguem torturat prou, que rescata la química de la parella protagonista de Sé de un lugar, Anna Alarcón i Xavi Sáez. Fins i tot hi haurà un racó per al circ contemporani amb peces d’Alba Sarraute i el no sempre prou aplaudit Manolo Alcántara. Sobre el paper moltes propostes pinten bé i, com estem saturats de derrotisme, que es transmeti la il·lusió.
Reaccions
Mentre arriba la nova temporada, la present encara belluga i fa les últimes sacsejades. Ahir es va estrenar al Lliure de Gràcia Internacional, de la directora polonesa Anna Karasińska, una de les apostes transfrontereres de la temporada del teatre públic. Sempre és un estímul veure cares noves, i en aquesta obra hi ha un bon planter de joves intèrprets locals, entregats i resolts, un equip artístic en què no figura Mar Panyella Bonet, qui va abandonar els assajos denunciant mala praxi de la directora (què passa al Lliure que sempre el persegueix la polèmica?). Més enllà del context de producció que l’embolcalla, la peça resulta desconcertant. La cosa més maca del teatre és la presència compartida entre públic i artistes. L’educació ha de prevaldre sempre, per descomptat, però les reaccions en directe de l’audiència, per espontànies, són en alguns casos suggestives. Entre algunes de les escenes aparentment inconnexes i innecessàriament reiteratives d’Internacional, mentre un dels actors pronunciava en un diàleg la frase “No ho entenc”, un senyor a platea contestava “Jo tampoc”. No ho podria resumir millor.