No ho tenen fàcil: pel sol fet de ser dones les decisions que prenen ja són qüestionades
El juliol del 2020, Carme Portaceli es convertia en la primera dona que dirigeix el TNC. Ja teníem Àngels Margarit al Mercat de les Flors i veteranes com Tena Busquets o Ada Vilaró al capdavant de festivals, però assumint la màxima responsabilitat dels grans teatres públics encara no havíem vist dones. Estàvem òrfenes de referents. No sorprèn, doncs, que Anna Giribet estigués a punt de no presentar-se al concurs públic per a FiraTàrrega, confessant que estava plena d’inseguretats sobre la seva capacitat per assumir la direcció artística. A les dones, des de petites, mai ens animen a ser líders, a estar en llocs de presa de decisions.
Anna Giribet: “Aquell sostre el vaig trencar, però n’hi ha d’altres”
Aquests canvis generacionals i de gènere s’han produït abans al territori que a Barcelona. Ja fa anys que a molts teatres municipals tenim dones que estan intentant trencar amb dinàmiques viciades, amb abismes entre equipament i públic. Moltes són professionals del sector amb anys d’experiència en altres projectes en què el contacte amb els artistes i les companyies és més estret, i les decisions es prenen de forma més horitzontal i consensuada. És el cas de Cristina Alonso (L’Artesà d’El Prat) i Elena Carmona (Teatre Municipal de Girona), que provenen d’El Graner i el Sâlmon, o Giulia Poltronieri, que ha treballat al Festival IF, al Píndoles i a Coincidències i ara dirigeix la programació del Terrassa Arts Escèniques. A Vilanova i la Geltrú trobem Anna Lleó, i a Girona s’ha creat tota una xarxa de suport mutu entre Aina Baig (Figueres), Amaranta Gibert (Lloret de Mar), Tere Almar i Anna Verdaguer (Mataró), Íngrid Calpe (Banyoles) i Tena Busquets (Olot).
Ja és hora d’apostar per nous formats i propostes més arriscades, donar suport a la creació i buscar fórmules per crear nous públics i atraure els joves
No ho tenen fàcil: pel sol fet de ser dones les decisions que prenen ja són qüestionades. Més fronts: els pressupostos són ajustats i amb la pandèmia molts s’han retallat; les gestions burocràtiques roben temps al disseny d’estratègies, i a sobre han de convèncer els responsables dels governs municipals que ja és hora d’apostar per nous formats i propostes més arriscades, donar suport a la creació (amb residències i coproduccions) i buscar fórmules per crear nous públics i atraure els joves.
Per a Maria Donoso, que porta la mediació artística a L’Artesà, s’ha de baixar de la “catedral” i trepitjar el carrer. I això és el que intenten aquestes pioneres d’un canvi ja imparable que s’està estenent gràcies a la possibilitat de concursos públics oberts. Deia Bertolt Brecht que les crisis es produeixen quan allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Benvinguda aquesta crisi, aquest relleu, aquest terratrèmol subtil que dona pas a noves mirades i noves formes de fer, programar i escoltar.
