Les claus d’una reivindicació història, per Anna Valls, Directora del Museu de les Arts Escèniques – Institut del Teatre
El 26 de gener es va fer pública la iniciativa liderada per Cesc Gelabert i Àlex Ollé de reivindicar el MAE, el Museu de les Arts Escèniques, un projecte centenari i un referent en la documentació, la recerca i la difusió de les arts escèniques catalanes i espanyoles, però un desconegut per part de la professió i un gran desconegut per a la major part de la societat. Els dos impulsors defensen un museu perquè és una eina imprescindible perquè les noves generacions no hagin de generar el seu art al marge de la mateixa tradició i perquè facilita que artistes importants de dècades passades no desapareguin sense esdevenir referents per als creadors del moment. Remarquen la importància que sigui una àgora, un lloc de reflexió, un espai per compartir coneixement. Podeu accedir al manifest a www.perunnoumae.cat.
Des del museu no podem estar-hi més d’acord. Però voldríem recordar, ells ho fan sovint, que el que reivindiquen té sentit perquè ja tenim els continguts i les col·leccions. Fa cent anys que recollim, preservem, documentem i difonem la memòria de les arts escèniques de Catalunya. Però què impliquen aquestes paraules? Impliquen una feina complexa i laboriosa, perquè preservar la memòria d’unes arts en viu que per si mateixes són efímeres comporta recollir la documentació i l’obra de molts agents: dramaturgs, directors d’escena, escenògrafs, figurinistes, modistes, dissenyadors gràfics, fotògrafs, crítics i acadèmics, realitzadors, etc. Comporta que cal documentar i preservar documents de treball del procés de creació (llibretes, correspondència, mapes mentals, agendes, projectes, contractes…), els esbossos i les maquetes dels escenògrafs, els figurins, els programes de mà, els cartells, les fotografies, el vestuari, els articles de premsa, els arxius de vídeo, els premis, els titelles, els decorats o attrezzo significatiu…
Hem arribat al límit, no podem créixer més per manca d’espai i perquè acumulem fons que només hem pogut inventariar.
I ho hem fet i ho fem des de fa cent anys, tota la informació està accessible en línia als diferents catàlegs que podeu consultar des de la nostra web (www.cdmae.cat). Ho hem fet amb el suport de la Diputació de Barcelona des dels inicis, però per créixer necessitem la cooperació de la resta d’Institucions. Necessitem créixer en espai per guardar i per difondre. Estem en un moment en què les peticions de donacions no només no s’aturen sinó que augmenten exponencialment, perquè el boom creatiu del postfranquisme està “jubilant-se” o fins i tot deixant-nos. Els darrers anys hem integrat fons tan importants com el de Fabià Puigserver; vestuari de Victoria de los Ángeles; arxius documentals de La Fura dels Baus, de Vol Ras, de Hermann Bonnín, del Teatre Malic i de La Claca-Joan Baixes; la col·lecció de vestuari i arxiu de Gelabert Azzopardi, etc. Altres menys voluminosos però no menys importants són el fons de la Companyia Zotal, de Marta Munsó, de Rosa Novell, de Josep Antoni Codina, d’Esteve Polls, de Quim Lecina, de Carme Elias, de Manuel Veiga i un llarg, molt llarg etcètera.
Actualment treballem per integrar el fons dels Comediants. Però hem arribat al límit, no podem créixer més per manca d’espai i perquè acumulem fons que només hem pogut inventariar. Diversos artistes i companyies volen formar part del Museu de les Arts Escèniques de Catalunya, i els haurem de dir que no.
Imaginem un nou MAE creat en col·laboració dels professionals de les arts en viu
Amb una seu pública i el suport de més institucions podrem acceptar les donacions que fan cua, podrem articular grups de recerca, generar espais de reflexió, crear nous públics a partir d’exposicions pensades per a ells i d’un programa educatiu atractiu. Implicarem els joves en programes expositius a càrrec seu, podrem fer exposicions que reconeguin els creadors del passat, però també els actuals, tant del nostre país com els que visiten Catalunya.
Imaginem un nou MAE creat en col·laboració dels professionals de les arts en viu: escenògrafs, dramaturgs, il·luminadors. Qui millor que un dramaturg per crear un discurs narratiu que enganxi, qui millor que un escenògraf i un il·luminador per crear una museografia atractiva i qui millor que un actor per a les visites teatralitzades que ja s’estan fent en molts museus de món.
Us hi apunteu?
