Hem sentit dir sovint que el nostre és un país d’actrius, de bones actrius, d’actrius excel·lents. És una evidència, com ho demostren totes les que han estat guardonades amb el Premi Margarida Xirgu a la millor actriu de la temporada. Totes elles se n’han fet mereixedores pel seu talent, pel seu esforç, per la seva perseverança i em consta que exhibeixen amb orgull aquest guardó. Tot i que caldria dir que potser n’hi ha que, tot i el seu talent i la seva constància, es queden al marge, cosa que no fa més que reafirmar que tenim una bona cantera d’actrius que mereixen ser reconegudes.
A les dones, sovint ens calen referents. La genealogia femenina és escassa en tots els camps, però a Catalunya tenim la gran fortuna de tenir en la figura de Margarida Xirgu una estrella que brilla amb força en l’univers del teatre. Margarida no solament va ser l’actriu catalana més internacional del seu temps, també va ser (malgrat els seus orígens modestos i la manca de preparació acadèmica) una veritable intel·lectual del teatre, va apostar i estrenar els dramaturgs més renovadors del seu temps. Actriu de gran magnetisme, sí, però també empresària agosarada i pedagoga innovadora i en suma una DONA DE TEATRE en majúscules, capaç de compaginar intuïció, audàcia i perseverança. A més d’actrius, de DONES TEATRE en majúscules per fortuna en tenim altres referents; recordem a tall d’exemple Maria Aurèlia Capmany, ara que aviat farà 25 anys de la seva mort.
Amb aquest premi anual, des dels seus impulsors, el jurat, Molins de Rei i el poble català en pes tenim l’oportunitat de retre un sentit homenatge a una dona compromesa amb el seu temps, ambaixadora cultural d’aquella Catalunya progressista i republicana, que va morir sense poder tornar a la seva terra. I aquest és el gran valor afegit, la gran aureola que llueixen totes les actrius distingides amb aquest Premi que tenen aquesta gran dona de teatre amb qui poder-s’hi anar emmirallant.
Reconèixer, premiar el treball o la trajectòria professional de les dones en qualsevol àmbit que despleguin la seva activitat continua essent de cabdal importància per empènyer, valorar i fins i tot consolidar la seva carrera. Ara com ara, arreu i aquí, les dones ho hem tingut i ho seguim tenint més difícil no solament per assolir l’excel·lència, sinó simplement per desplegar amb rigor la nostra feina. Només cal pensar en la problemàtica tan discutida i tan poc resolta de compaginar la vida laboral i la familiar. En aquest sentit els horaris teatrals amb funcions de nit i caps de setmana encara ho dificulten més. Podríem parlar també de que si hi ha menys papers femenins de repartiment, dels cicles vitals de les dones que de vegades posen paranys en els moments menys oportuns. La maternitat per exemple: ajornar-la per no aturar la carrera i quan et decideixes quedar embarassada et surt aquell paper tan cobejat, aquella oportunitat que esperaves… O el de l’edat. Aquell topall que ens fa invisibles durant uns anys, no som prou joves, i encara no som prou grans… Quan de fet hem arribat a aquell grau de maduresa tan interessant per a posar al servei dels personatges que ens pogués tocar d’interpretar. I podríem seguir reflexionant , cal que no ho perdem de vista.
Molins de Rei – Juliol 2016
