La presència i sobretot el soroll dels mòbils, una xacra sempre oberta a la platea dels teatres.
El diumenge 12 de desembre vam assistir al cinema Aribau a l’espectacle de La Perla 29 Hamlet Aribau, sota la direcció d’Oriol Broggi, i vaig poder viure en directe una situació que em té encara en estat de xoc. L’immens actor i company de professió Guillem Balart salvava com podia un mòbil “insistent”, situació en què sé que altres companys de feina haguessin perdut els estreps, la paciència i el cap, i sobretot hagués comportat un perill per a la vida de l’espectador. Però no, en Guillem va poder “amarrar els matxos”, com deia el desaparegut col·lega Joaquim Cardona (quin actoràs!), i continuar com si sentís ploure.
El cas és el següent: durant la funció de Hamlet, l’alarma del mòbil d’una espectadora (tot cal dir que ja gran) va sonar dues vegades de manera insistent. Però l’apoteosi arriba quan en Guillem arrenca el cèlebre monòleg conegut per tothom i per això mateix un compromís dificilíssim per a un actor (un Everest, vaja!). Després d’una pausa breu i a tempo perfecte, un començament suau, sublim:
-“Ser o no ser, aquesta és la qüestió”… i llavors sona de nou l’alarma del mòbil!!!
A l’instant salta un espectador insultant a la propietària, la gent murmureja improperis de variada formulació (m’hi incloc) i en Guillem a la seva, intentant tirar endavant i ho aconsegueix! Bravo, bravo, bravo. I no només per la resolució d’aquest moment desafortunat, sinó per tota la seva actuació i la dels seus companys d’escena. En acabar l’espectacle, comentant la jugada, em diu que si arriba a aturar-se, hauria estat pitjor, i crec que té tota la raó. Com tornes a arrencar? El públic s’hauria animat a llençar més improperis contra l’espectadora? Que fas, doncs?
A la mitja part la pobra senyora se les va tenir amb diversos espectadors indignats, algú fins i tot n’exigia l’expulsió. Sí, com en el futbol. La meva companya, que sempre la clava, em va comentar que havíem assistit a un “moment Lubistsch“, en viu i en directe, fent referència al seu film Ser o no ser, i a aquell moment memorable en què l’actor que fa de Hamlet comença el monòleg i sempre el mateix espectador se li aixeca del mig de la fila i surt del teatre, provocant la perplexitat i desolació de l’intèrpret (que no sap que aprofitarà per flirtejar als camerinos amb la seva Ofèlia).
Què fem dels mòbils?
Companys, què n’hem de fer, dels mòbils? Jo crec que hi ha d’haver una figura, tipus acomodador, que ajudi a la gent, normalment gran, a aturar, apagar i si cal, destruir l’abjecte artefacte. I ja que hi som, per què la gent té la funesta mania de mirar el mòbil a mitjan espectacle? Els actors veiem una mena de “focs fatus” enmig del pati de butaques que provoca molt de malestar i el perill de distracció, que el text que recites se’n vagi en orris (i més a mi que em despisto fàcilment, no pas al Guillem que s’ha guanyat el primer premi a la concentració en estat pur).
El respecte i l’educació també són part de la cultura, i ho dic tant per la senyora del mòbil com per l’espectador que la va insultar grollerament. Recordo que fa molts anys hi havia uns rellotges que emetien un xiulet suau cap a les 12 de la nit, i com era una època en què el teatre es començava a hores intempestives a. de JMF (abans que en Josep Maria Flotats arribes aquí), a mi el xiulet sempre m’enganxava en la mateixa escena; per no parlar del camió de la brossa, sempre puntual, en passar pel carrer Junta de Comerç al costat del teatre Romea, sempre en la mateixa escena. Som un país sorollós, ves
Ni mode avió, ni abaixar el volum, ni mode silenci, no! Desconnectar o no desconnectar no és la qüestió, la qüestió és desconnectar el mòbil perquè sinó qui desconnecta és el públic.
Pep Ferrer
