El crític Santi Fondevila confessa els seus somnis culturals
Tot sovint, i amb tota la raó, es reclama als polítics i a les administracions la consideració de la cultura com a sector estratègic, la qual cosa li atorgaria els beneficis pressupostaris dels quals ara no gaudeix i potser faria possible que penetrés en l’inconscient col·lectiu com ho fan tantes altres coses més o menys inútils, més o menys banals. Però per aconseguir-ho caldria que els polítics donessin exemple tant en el que fan com en el que diuen. Polítics, i no només el regidor, conseller o ministre del ram, que parlin de cultura, que facin tuits, això que tant els agrada, tot sortint d’una representació teatral; que en les entrevistes expliquin com és la seva motxilla cultural, i fins i tot que a la seu parlamentària hi acudeixen els qui han expressat molt millor les seves acusacions, rancúnies i lluites pel poder. Això, avui, és un somni. El primer.
Una voluntat política en aquest sentit abonaria els programes de captació de nou públic que des de fa anys han emprès tant les empreses privades com les institucions teatrals públiques, però que no obtenen els resultats desitjats sobretot en els trams d’edat que no sols poden garantir sinó incrementar la massa crítica de públic que ha fet seves les arts escèniques. És a dir, els espectadors d’entre 17 i 30 anys. No direm que no n’hi hagi, però no són majoria, ni s’hi acosten, vaja. Quan una majoria d’adolescents no arronsin el nas en parlar-los de qualsevol obra de teatre o dansa, quan, ben al contrari, confrontin amb els seus companys el valor d’aquella performance, d’aquell llibre, d’aquella poesia, voldrà dir que quelcom està canviant. Segon somni.
Que la societat, o sigui les persones, joves i adultes, consideri la cultura com quelcom estratègic per al desenvolupament personal
Serà un pas per a un altre somni encara mes poderós, el tercer: que la societat, o sigui les persones, joves i adults, consideri la cultura com quelcom estratègic per al desenvolupament personal, per a una vida més plena i, sobretot, per a un millor coneixement de la mateixa societat i de les qüestions que ens afecten personalment i col·lectivament.
I si dic somni és per donar a la idea un vol de possibilitat que en la realitat s’estronca per una educació bàsica que prioritza els coneixements tècnics sobre els humanístics, la immediatesa sobre el coneixement, sense aprofundir en la interrelació entre els uns i els altres en tant que el progrés tecnològic té una incidència majúscula sobre cada individu i tot sovint sense que ell en sigui conscient.
