Un teatre per a la vida (manifest des de la diferència)

Deu punts sobre la responsabilitat del teatre en el seu diàleg amb el món que l’envolta.

1. 1. Les arts escèniques no tenen l’obligació de funcionar com a reflex literal de la vida que hi ha més enllà dels espais performatius.
   2. Ara bé, el teatre dialoga, inevitablement, amb el món que ens envolta. Aquest diàleg pot esdevenir-se a través de l’apel·lació directa, a través de la metàfora o el símbol, però també a través de l’escapisme, la voluntat de defugir preguntes que ens afecten com a individus i com a societat. La fugida és una manera de respondre a aquest diàleg.
   3.  Vivim en un món en el qual les agressions —o, com diem ara, violències— racistes, masclistes i LGTBI-fòbiques tenen un caràcter quotidià. De manera habitual, la nostra societat arracona, discrimina i invisibilitza individus segons el gènere, el color de la pell, els desigs i els afectes, o el poder adquisitiu. Els casos més contundents els veiem a les notícies i els llegim als diaris, però aquesta és només la punta de l’iceberg: hi ha molts altres casos més subtils, exemples diaris de microagressions, que sovint passen desapercebuts encara que ens els plantin davant dels nassos.
   4. El Teatre amb te majúscula —penso en la distinció que en va fer Alain Badiou— no pot, ni vol, defugir la seva responsabilitat ètica amb el món que l’envolta.
      

      Cal pensar el teatre des de la voluntat utòpica, des de la incomoditat d’aprendre a mirar més enllà

   5. Tota relació amb el públic s’esdevé des d’una subjectivitat col·lectiva: el moll de l’os de les arts escèniques és, al capdavall, compartir una sèrie d’històries a través de la veu i a través dels cossos. El teatre, que és moltes més coses, és presència, és cos compartit, en el temps present i en la proximitat d’un espai, entre actrius, actors, equips artístics i tècnics, i espectadors.
   6. Relegar les persones minoritzades a una posició obscena —obskené, fora de l’escenari—no és una qüestió neutral. És defensar un tipus de teatre engavanyat, que reafirma les jerarquies i les opressions que operen, ara per ara, a la nostra societat.
   7. No es tracta de fer el gest superficial de portar a escena algun personatge racialitzat o no binari per quedar bé i salvar els mobles —el que al món anglosaxó es coneix com a tokenism—, sinó d’obrir-nos a les històries i les veus que no han gaudit de presència escènica. I no és parlar per aquestes veus, sinó cedir-les un lloc en l’aquí i l’ara de l’escena.
   8. Aquesta és una voluntat de lluita present, però també un horitzó per a les generacions que han de venir. Cal pensar el teatre des de la voluntat utòpica, des de la incomoditat d’aprendre a mirar més enllà —perquè la mirada també s’educa, es constreny, s’allibera.

      

   9. Un desig per acabar: una escena que no tingui por de mirar les opressions de fit a fit, i de desafiar-les; que abraci dissidències, fins i tot les impensades. Que dialogui, valentament, amb un espectre ampli del que entenem com a vida.
   10. I que ho faci, evidentment, amb rigor i amb qualitat. Plantejant-nos les preguntes que ens emportarem a casa. Marcant-nos amb els afectes que ens acompanyaran en viatges futurs.

També t’interessarà:

Llums i ombres de la representació de la diversitat en les sèries i el cinema, una opinió d’Àurea Ortiz Villeta