En un lloable intent per mantenir viu el seu impacte al calendari cinematogràfic, trasbalsat per culpa del maleït virus, el Festival de Cannes anunciava al juny la que havia de ser la seva programació de l’edició 2020. L’autoanomenat “segell Cannes” havia de donar suport, així, a les pel·lícules inicialment escollides, i de projecció i glòria frustrades.
Entre aquestes destaquen dues produccions catalanes: per un costat, Josep, coproducció amb França, dirigida pel prestigiós mestre de la vinyeta Aurel, film d’animació que explica la vida de l’escenògraf antifranquista i exiliat Josep Bartolí. Per un altre, el curtmetratge Forastera, de Lucía Aleñar, rebia el “Segell de la Setmana de la Crítica”.
Són dos dels encoratjadors brots verds que apareixen cada any i que aixequen els ànims d’una producció audiovisual catalana que viu permanentment instal·lada en la bipolaritat: el talent no deixa d’aparèixer i el reconeixement nacional i internacional no s’atura, però les paraules incertesa i crisi no marxen ni amb aigua calenta.
Un 76% de professionals de l’audiovisual català viu sense cap estabilitat contractual.
Un mes després que el Govern espanyol decretés l’estat d’alarma, l’Acadèmia del Cinema Català concretava els primers i devastadors efectes que la pandèmia coronavírica provocava en una indústria que viu a la corda fluixa: una cinquantena de rodatges aturats, una desena d’estrenes posposades (o que han acabat apostant per les plataformes, com Ofrenda a la tormenta), centenars de milers d’euros de pèrdues diàries en sales de cinema, un 76% de professionals sense cap estabilitat contractual. Fets que remataven una situació ja complicada de mena. “La patacada és tremenda”, deia Isona Passola, la presidenta de l’Acadèmia. La fragilitat del sector, més fràgil que mai.
Però tornem als brots verds: en ple confinament han estat espectaculars les dades de públic de les edicions online de dos dels millors festivals creats i fets a Catalunya, el D’A i el DOCS Barcelona, reconvertits mentre una desena d’altres festivals canviaven de data. Més dades per l’esperança: pel·lícules tan prometedores com Sis dies corrents, de Neus Ballús, o Chavalas, de la debutant Carol Rodríguez Colás, fa dies que han tornat a la feina, amb mascaretes, desinfectants i mantenint les distàncies (i adaptant determinats elements del guió a la nova realitat… curiositat: a Chavalas, les escenes de sexe s’hauran de suggerir abans que mostrar, i, de fet, un inevitable petó d’una de les protagonistes li haurà de donar a un amic de confiança reconvertit en figurant, en lloc de fer-li a l’extra inicialment previst). Una desena de projectes, cinematogràfics i televisius, fan o faran el mateix. I, tornant a Cannes, el seu mercat veurà com una vintena de títols produïts a Catalunya (alguns d’ells encara en fase de postproducció) buscaran distribució internacional.
Així les coses, si els rebrots no ho eviten, i malgrat que la indústria de l’audiovisual català segueixi vivint sense xarxa de seguretat, un grapat de noms propis animaran els mesos vinents i seguiran demostrant aquella bipolaritat abans comentada: entre d’altres, cineastes contrastats com Cesc Gay (amb Sentimental) i Lluís Danés (amb La Vampira de Barcelona), o debutants com, anoteu i subratlleu aquests dos noms, Clara Roquet (amb Libertad) i Pilar Palomeras (amb Las niñas), continuaran fent evident que el problema del cinema català no té res a veure ni amb la qualitat ni amb el talent.
