Parlem amb la directora de ‘Creatura’, la pel·lícula del moment que ha triomfat als Premis Gaudí i a Canes.
En aquests temps marcats per les presses, en els quals tot agafa velocitats supersòniques, no deixa de ser una raresa el recorregut que ha tingut, i està tenint, Creatura. No només a les sales de cinema, també en mil i un col·loquis i en centenars de reflexions, directes o indirectes, en persona i en missatges que omplen el telèfon de l’Elena Martín Gimeno. L’actriu, guionista i directora, ha impactat amb la seva segona pel·lícula per la seva qualitat però, sobretot, pel que ha generat amb el seu honest i desacomplexat punt de vista davant de temes com el desig i el sexe, els tabús i les vergonyes, l’autodescobriment i la relació de les dones amb el propi cos. Parlem amb ella de reaccions i digestions, de premis, de teatre i del #seacabó.
La carrera de Creatura va començar al mes de maig amb un premi a la Quinzaine des Cinéastes del Festival de Canes. Amb la lupa mediàtica al damunt, l’Elena Martín Gimeno (Barcelona, 1992) ja va començar a rebre feedback d’espectadors sorpresos i interpel·lats. Estructurada en tres temps –la infantesa, l’adolescència i l’adultesa de la Mila, una dona amb una conflictiva relació amb el seu cos i amb la sexualitat–, la pel·lícula parlava, en realitat, de tots nosaltres. Perquè tots som hereus del tabú, de la repressió i d’una pèssima educació sexual.
Comencem parlant del feedback que has rebut amb Creatura…
Increïble, preciós. He viscut col·loquis molt rics, on he escoltat coses que ni jo mateixa m’havia plantejat, i que he incorporat en xerrades posteriors. He rebut molts missatges, també de gent que no conec de res, m’han fet plorar, i m’han fet sentir que, més enllà de l’òbvia part política de parlar del tema, també hi ha una part molt emocional. M’he sentit molt identificada amb les seves impressions, m’han fet pensar en les meves pròpies experiències. Que algú que ha vist Creatura t’expliqui que ha generat converses amb amigues i amics és el més valuós que et poden dir.
Això demostra que hi ha necessitat de reflexionar, de parlar, de repensar sobre temes que segueixen sent tabú. I Creatura és un referent que convida a fer-ho.
Sí, i també a mi em reafirma en la idea que hi ha una infantilització de la gent, del que considerem la massa. Les reaccions que m’arriben demostren que el públic, tantes vegades infravalorat, té una enorme capacitat de comprensió i pensament. Hi ha una maduresa social que xoca amb l’argument que se sent des d’una posició de poder dins de la indústria: “No sé si la gent està preparada per a això”. A veure, potser ets tu qui no ho està. Òbviament també he viscut respostes reaccionàries, minoritàries, però han existit. Al final, Creatura no és provocadora, és més aviat humanista, així que quan la gent hi reacciona en contra, això em posa trista. Però ja no per la pel·li, sinó, per exemple, per dones que relativitzen el que s’hi explica. Se’m trenca el cor per elles, per com deuen haver normalitzat la violència contra el seu cos, contra la seva identitat, per dir que a la pel·li no passa res. O quan algú s’escandalitza perquè parlem del descobriment sexual infantil.
Cal deconstruir el tabú, perquè tot no es concentri en una classe, a quart d’ESO
Això té a veure amb les reaccions viscerals dels sectors més conservadors quan es parla de la necessitat d’una educació sexual molt diferent.
Mira, jo sempre dic que hauríeu d’entrevistar més la Clàudia Malagelada, que interpreta la Mila adolescent. Té 16 anys i un discurs increïble. S’està escolaritzant, en aquell moment en què les coses s’assimilen i encara són reversibles. És molt intel·ligent, i l’he sentit reflexionar sobre l’educació sexual que reben a l’escola: hi ha un adult, suposadament expert, que arriba i et fot una xapa durant dues hores, i s’agraeix perquè millor això que res. Però rodant la pel·lícula ha viscut amb un grup de dones de diferents generacions, en una relació transversal, compartint experiències des de la intimitat. I la Clàudia deia, i no vull posar paraules a la seva boca, que a ella li ha faltat un espai on debatre i parlar obertament. S’hauria de naturalitzar la conversa. Cal deconstruir aquest encotillament, aquest tabú, perquè tot no es concentri en un dia a l’any, quan fan quart d’ESO i la majoria de nanos ja tenen experiència sexual. És massa tard, i massa poc.
La preparació de Creatura també es va fonamentar en l’intercanvi d’experiències. També t’ha costat parlar de sexe?
Costa, sí. Així opera el tabú, que és un mecanisme molt delicat i perfecte. És complicat parlar-ne fins que algú no llença la primera pedra. Un cop obres la porta, tothom té coses a dir. També depèn de l’entorn, però quan el judici surt de l’habitació, quan jo recordo que quan era petita em refregava amb un coixí i ho explico amb naturalitat, la persona que ha viscut una cosa semblant també en parla. A la meva adolescència, per exemple, quan els nois ens preguntaven si ens masturbàvem, totes dèiem que no. Quin fàstic, no, això és de guarra. Sembla que sigui prohibit fins que algú contesta per primera vegada i t’adones que no passa res, tothom està bé, ningú s’ha mort.
Més que com a cineasta, estàs responent a les entrevistes com si fossis sociòloga o sexòloga…
Totalment (riu). Al principi em feia més pudor, però és veritat que quan et treus de sobre la síndrome de la impostora, el que faig és expressar la meva opinió. Amb responsabilitat. Per sort he estat acompanyada durant aquest procés per la Berta Clavera, la terapeuta que ens va assessorar. I també he de dir que per a mi és molt agraït, perquè si parlo exclusivament de la meva feina com a cineasta, cosa que m’agrada molt, llavors em repeteixo. Des d’aquesta perspectiva més sociològica, o educativa, o terapèutica, el tema és infinit, i molt enriquidor. I li dona un sentit, perquè al final, quan fem cultura, estem fent política. Imprimim una visió sobre el món, llavors poder-ne parlar i difondre-la a mi em satisfà, perquè crec molt en el que expliquem a la pel·li.
En quin punt està la teva implicació teatral, i concretament amb el col·lectiu VVAA?
Doncs el 16 de maig estrenarem la que serà la nostra última peça. Es dirà Baby no more, la farem al TNC, serà la primera vegada al Nacional i ens fa molta il·lusió. Hem fet una creació col·lectiva, com sempre, però el text l’hem encarregat a l’Eva Mir, una dramaturga molt guai. Dirigirà l’Anna Serrano. I la resta, com sempre, direm la nostra en tot. Començarem a assajar el proper mes de març i estem molt emocionades. La nostra última obra va ser Arcas 2020, que va ser un experiment molt boig, i del qual estem molt orgulloses, però que, fruit també dels impediments de la covid, ens va obligar a provar altres coses, que potser per a la resta de la gent és l’espai segur però per a nosaltres era espai més perillós, com era fer una italiana, amb el públic assegut al marge i nosaltres a un altre cantó. Amb Baby no more tornarem a muntar una obra amb total llibertat i a connectar amb totes les nostres maneres de fer. I, no sé, tinc l’esperança que sigui molt catàrtic i que, com a comiat, sigui una última festa forta.
Per què dius que és l’últim espectacle que fareu junts?
El col·lectiu va sorgir des del fet de compartir un moment vital molt fort. I també des d’un posicionament respecte a les formes de creació. Però passa que tenim una estructura difícil de mantenir perquè tots tenim una carrera individual forta que, el dia d’avui, ocupa molt d’espai. Quan aconseguim ajuntar-nos hi ha com una combinació d’elements supermàgics. Però ara ja funcionem a còpia d’intensius: marxem a treballar una o dues setmanes a la muntanya, perquè és l’única manera que realment podem. És preciós, però, òbviament, això com a projecte continuat… A banda que nosaltres fem espectacles que escènicament són totalment exagerats, és molt difícil fer bolos. És clar, és que som unes drama queens (riu).
Com a col·lectiu, VVAA acaba una fase, no és el nostre projecte principal el dia d’avui
És l’hora dels adeus…
S’acaba una fase, una manera d’entendre el projecte, o unes expectatives que potser teníem als vint anys, quan ens vam ajuntar i pensàvem que això seria el que faríem tota la vida, que posaríem l’energia en aquest projecte fins que fos la nostra font d’ingressos principal, i que viatjaríem pel món junts i que se’ns coneixeria com a col·lectiu VVAA. I la realitat és que se’ns coneix per les nostres carreres, i que el col·lectiu veu que les nostres trobades són tan puntuals i tan úniques que són explosives. Però no és el nostre projecte principal i de vida el dia d’avui. La nostra lògica com a grup també és tan celebrativa, tan excessiva, que penso que segur que hi haurà una retrobada. Hem tingut moments en què aquesta era una planta que regàvem amb regularitat, i ara no és així. I farem un dol col·lectiu, però ningú de nosaltres es mor, i com a amics seguim estant presents els uns a la vida dels altres. Estem connectadíssims, i uns treballem en els projectes dels altres, i la col·laboració segueix. Però el col·lectiu VVAA, la identitat comuna, arriba un moment que, d’alguna manera, perd el sentit.
Després de l’èxit als Gaudí, amb sis premis, quines vibracions tens de cara a possibles nominacions als Goya?
No ho sé, és molt complicat, al final són coses que no pots controlar. Als Goya de vegades passen coses curioses, no sé què dir-te. Jo he tingut molt suport del sector jove de l’Academia i per l’Academia en general. La preestrena a Madrid va ser preciosa, he rebut bon feedback i ens han cuidat molt. Però després és veritat que hi ha moltíssims acadèmics, cadascú amb el seu perfil i els seus gustos, i no pots incidir en això. També hi ha una qüestió de l’envergadura de les pel·lícules, algunes amb pressupost per fer grans campanyes publicitàries. No és el nostre cas, hem de confiar que la pel·li hagi tocat el cor de la gent i que se’n recordin a l’hora de votar. Òbviament, em faria moltíssima il·lusió, i confio que hi ha opcions, no sé si de guanyar. Però tampoc diria que em sorprèn no aconseguir-ne cap, ja sabem com funcionen aquestes coses.
| EL #SEACABÓ, UN #METOO QUE HA QUEDAT A MITGES |
| “Des del sector cultural, que és el que jo conec, s’està fent feina de fons des de fa anys. Des de la intimitat del sector, encara que no surti publicat als mitjans, les coses s’estan denunciant cada vegada més. Hi ha menys tolerància, sobretot de les noves generacions. Però passa com va passar amb la Transició espanyola: és pacífica i no es castiguen els crims antics. No fem veure que no passa res: hi ha activisme, atenció, cures, mesures i noves figures en els rodatges. Però hi ha uns senyors, de noms coneguts, que segueixen treballant i finançant pel·lis… i no hi ha hagut el Hold Someone Accountable: no es responsabilitzen del que han fet. Jo no crec en un càstig etern, vull pensar que la gent pot reformular-se, però això ha de passar per fer-se’n responsable, que hi hagi conseqüències. Potser surten noms, però fins que no siguin els noms més grossos, estarem posant tiretes a una ferida que sagna per totes bandes”. |
