Entrevistem la companyia del moment que estrenen al Grec Una imagen interior.
Els festivals més importants d’Europa coprodueixen els seus espectacles, però a Barcelona no s’ha vist, per exemple, Guerrilla (2016), i els períodes d’exhibició de les seves obres amb prou feines depassen els tres dies. El nou Una imagen interior passarà pel Grec (7-9 de juliol) abans de viatjar a l’icònic Festival d’Avinyó. Darrere d’El Conde de Torrefiel s’amaguen Pablo Gisbert i Tanya Beyeler. Conversem amb aquesta última entre estrenes a Viena i Brussel·les, mentre gaudeixen d’un reconeixement internacional que contrasta amb els seus orígens al més off dels off barceloní.
Com expliqueu la feina de la companyia a un espectador que no us hagi vist mai?
Ens agrada definir-nos com una companyia que fem teatre però sempre buscant els límits de la convenció. El teatre és una de les arts més antigues, i les seves convencions –que no les seves formes– es mantenen al llarg dels anys, són molt clares i tenen a veure amb la relació directa entre públic i obra,
i és aquí on nosaltres estirem.
Sona una mica complicat, ho és?
En absolut. Com a ciutadans intentem fer un teatre de la nostra època. No volem fer les coses més rares del món. Intentem plasmar sensacions i preguntes del carrer, les traduïm a format escènic buscant relacions inèdites amb el públic.
“El teatre té encara aquesta cosa que permet un lligam més físic.”
Al principi no se sabia molt bé com etiquetar-vos: dansa, arts plàstiques, pensament…
El que sí que queda clar és que som un híbrid, per descomptat, entre moltes disciplines que no dominem per complet però que comprenem com barrejar-les. Al capdavall, parlem d’arts escèniques, arts en viu, en el sentit que hi ha un públic que està veient com l’obra es construeix en un temps present i compartit. El teatre té encara aquesta cosa que permet un lligam més físic.
Una imatge interior, el vostre últim espectacle, és el resultat d’un llarg procés d’investigació sobre la realitat i la ficció.
Reflexionem sobre la realitat des del punt de vista del teatre, la casa de la ficció, i això ja d’entrada és molt problemàtic per a nosaltres. Vivim en un temps en què l’entramat ficcional social és molt complex, ara més amb l’augment de la virtualitat després de la pandèmia. Amb aquesta obra intentem pensar com es construeix la realitat i què significa, què és real i què és mentida. La peça parla de la percepció de la realitat però també de l’engany de la percepció, que ens fa sentir coses com a reals però que en veritat no ho són.
I quina forma concreta agafa aquesta reflexió en l’espectacle?
La peça és bastant estètica, en l’estela de La plaza, treball anterior. Tota l’escenografia és de plàstic, molt aclaparadora, un material paradigmàtic del segle XXI, el material de les nostres eines actuals com en altres èpoques històriques ho va ser la pedra o el ferro. Tot això genera una capa artificial, visualment molt agressiva, de colors saturats. Per contrarestar, el moviment és molt mínim, repartit en tres escenes, amb uns textos projectats en què utilitzem la primera persona del singular, forçant la identificació entre l’espectador i el discurs. L’acció transcorre en un museu, un supermercat –paisatges contemporanis–, mentre llancem missatges en paral·lel sobre la construcció de la ficció. Plantegem un viatge a l’interior de cada espectador.
Després de tants anys, teniu un sistema de treball definit per arribar a la forma de les vostres peces?
Hi ha diferents camins. Aquest últim espectacle l’hem començat amb idees i conceptes molt poc tangibles i el procés ha estat una mica caòtic, perquè escriptura i creació de moviment han discorregut molt separats. Hem generat molt de text però finalment serà una de les peces amb menys text del nostre repertori, hem descartat molt material. No sé si dir-li metodologia, però tenim clares les etapes per les quals hem de passar per arribar al final.
“El procés ha estat una mica caòtic, perquè escriptura i creació de moviment han discorregut molt separats”
En poc més de deu anys d’existència de la companyia heu passat de l’off de l’Antic Teatre als festivals més importants del món, incloent-hi Avinyó. Com esteu vivint aquest salt?
És un pas que busques d’alguna manera però que és orgànic. El que vindrà després ja ens espanta més, un cop et mous en aquests contextos no sabem què hi ha després. Però el dia a dia, nosaltres ens el prenem com a feina normal, com un forner que fa pa cada dia. Ara treballem més ordenadament que mai, per tenir idees i material per desenvolupar quan ens el demanin. Tenim unes rutines molt estrictes, que tant de bo tothom les pogués tenir.
És un bon moment per a les companyies catalanes fora de Catalunya?
Crec que hi ha una conjuntura que té a veure amb la pandèmia: les grans companyies han aturat activitat, sobretot els espectacles grans que movien molta gent. Davant d’aquesta manca d’oferta, alguns festivals han optat per opcions noves. El Conde de Torrefiel no és The Wooster Group, però fa el paper quan gent com Milo Rau, per exemple, s’han d’aturar, o companyies d’Àsia o Amèrica no poden viatjar. Que de sobte hi hagi algunes companyies que viatgin més té també aquesta interpretació. Nosaltres hem tingut sort per una sèrie de factors, perquè hi ha moltes companyies que són bones però encara no han tingut el moment adequat o no s’han trobat amb la persona que els porti fora.
“No s’explica que hi hagi tanta precarietat a Barcelona”
Com se surt de la precarietat del sistema creatiu de Barcelona?
Barcelona és un lloc idoni. És la ciutat que més estructures públiques té, que pot sostenir més companyies i oferir espais de creació. No s’explica que hi hagi tanta precarietat.
Pregunta de moda: per què creus que la gent no va al teatre?
Crec que Barcelona està menjant ara del seu propi verí. És una ciutat molt cara, a la gent li costa pagar el lloguer, i ara se suma la inflació. No podem posar en dubte que hi ha oferta cultural per a tots els gustos, però parlem d’una ciutat on cada cop la vida és més difícil, i el teatre, com a part de la vida, també pateix.
És bona, aquesta merda
”.
