Parlem amb l’actor sobre la seva carrera amb motiu de les entrevistes del número especial EntreacteLGTBI
Hi ha casualitats que marquen tota una vida, com la que va portar Enric Majó a ingressar a l’Institut del Teatre sense cap mena d’intenció de convertir-se en actor, simplement perquè havia conegut una colla d’amics que hi estudiaven. De seguida, però, es van adonar que tenia fusta, i el 1965, amb només 20 anys, Majó debutava als escenaris amb la companyia d’Adolfo Marsillach, fent un Miller. “Va ser pura inconsciència”, confessa, “fins aquell moment mai no m’havia plantejat dedicar-me al teatre, ni tan sols sabia que els actors es podien guanyar la vida”. Va ser l’inici d’una carrera més que prolífica que el duria a treballar amb directors com Pere Planella, Ricard Salvat, Josep Montanyès, Joan Ollé o Feliu Formosa. Al llarg d’aquests més de cinquanta anys també ha interpretat una trentena de personatges en sèries de televisió (com Goya o Nissaga de poder) i ha participat en mitja dotzena de pel·lícules, sota les ordres de realitzadors com Ventura Pons o Pilar Miró.
Estava tan faltat de referents que em creia un cas insòlit i únic al món”
L’inici, però, va ser força convuls. No només començava a obrir-se camí en una professió que li era desconeguda, sinó que ho feia al mateix temps que descobria i maldava per acceptar la seva homosexualitat. “Jo vinc d’un món rural, d’una família dedicada a l’agricultura, el meu pare era pastor. Tot i així, amb ells no hi vaig tenir mai cap problema, el problema el tenia amb mi mateix. Era incapaç d’assumir el que em passava. Que jo em mirés la bragueta d’un noi… no entrava dins els cànons de normalitat, i estava tan faltat de referents que em creia un cas insòlit i únic al món.” Durant els primers anys de carrera, al començament a l’Institut del Teatre i després ja com a actor professional, Majó va procurar dur la seva homosexualitat amb la màxima discreció possible: “No ho podies manifestar obertament, era un tema del qual no es parlava. Jo tenia molts amics homosexuals al teatre, però si et relacionaves gaire amb ells de seguida t’encasellaven al grup dels marietes. En aquella època, els marietes treballaven al Molino, es posaven pestanyes postisses i feien de dona. I això no és el que jo volia fer.”
Armand de Fluvià va ser una persona crucial. Em va canviar la vida”
El punt d’inflexió va arribar quan va conèixer Armand de Fluvià, un dels pioners del moviment d’emancipació gai, de qui parla gairebé amb veneració: “Per a mi va ser una persona crucial. El vaig conèixer en un moment de la meva vida en què em sentia perdut, en què no tenia cap mena d’informació ni de referent, i ell me’ls va donar. Amb ell vaig fer un aprenentatge, em va proporcionar armes, sobretot intel·lectuals, em va donar llibres, em va posar en contacte amb Itàlia i el món de Pasolini… Em va canviar la vida.”
Va ser un d’aquells moments en què sembla que tot es posa a lloc. L’amistat amb Armand de Fluvià va coincidir en el temps amb la decisió de fer un pas enrere professionalment i tornar a estudiar. L’any 1969, Majó va entrar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que dirigia Ricard Salvat, i allà, a la cúpula del Coliseum, per fi es va sentir lliure: “Tot va canviar, la hipocresia va desaparèixer. Per a mi va ser un moment molt important, em vaig trobar en un entorn en què per fi es podia respirar.” Una sensació que es va incrementar quan va entrar a formar part de la companyia de Núria Espert, el 1971, amb una Yerma dirigida per l’argentí Víctor García: “Érem gent oberta, ens manifestàvem com volíem i no ens amagàvem de res. Van ser tres anys fantàstics, voltant per tot arreu, actuant als festivals de teatre més importants del món. Vam coincidir amb Jerzy Grotowski, amb Peter Brook… va ser meravellós.” És a partir d’aquell moment que Majó va tenir clar que no amagaria mai més la seva sexualitat: “No volia viure en un món d’hipocresia. No m’interessava casar-me, tenir fills i trobar-me amb homes d’amagat, com feien molts. Arriba un moment que et reafirmes i dius: jo soc així, i a qui no li agradi, botifarra.”
Tinc molts amics i companys que van morir de sida, i soc molt conscient que jo estic viu de miracle”
Fruit d’aquesta màxima, Majó s’ha convertit en un destacat activista pels drets del col·lectiu homosexual. Va ser un dels fundadors del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, impulsat pel seu amic Armand de Fluvià l’any 1975, just després de la mort de Franco, i des de llavors ha participat en una infinitat d’actes reivindicatius. “Cada vegada que m’han demanat de ser-hi hi he sigut, ja fos per llegir un poema, un manifest, un discurs… És el mínim que puc fer, per tots els que ja no hi són. Tinc molts amics i companys que van morir de sida, i soc molt conscient que jo estic viu de miracle. En aquella època jo era tan promiscu com ningú, senzillament no em va tocar.”
A finals del 2016, Majó va celebrar els seus 50 anys de trajectòria amb Una vida al teatre, de David Mamet, al costat de Dafnis Balduz. Des de llavors es defineix com “un feliç pensionista” que no enyora els escenaris i que s’ho pensa molt abans de dir que sí a qualsevol encàrrec. Cada any participa al cicle “Grans Mestres” que dirigeix Francesc Cerro al Teatre Fortuny de Reus, i recentment ha organitzat un parell de lectures de poemes per reclamar la llibertat dels presos polítics i exiliats: “És una causa que em té molt ocupat i per a la qual no em cansaré de treballar.”
TAMBÉ T’AGRADARÀ: reGENEREció, editorial EntreacteLGTBI
