Descobriu què fan i com pensen els qui ideen el nostre teatre, aquí sense la cuirassa dels personatges però carregats com sempre amb els conflictes inherents a tota història.
Coincidint amb la publicació del llibre Entreacte(s), que recopila totes les peces teatrals breus publicades a la revista Entreacte, hem preguntat a la major part dels seus autors i autores com perceben la seva situació en condició d’escriptors [1 – La ploma], el seu estil i models existents [2 – La forma], el mercat i la seva cartellera [3 – La requesta] i, finalment, l’existència de l’encara primerenca Associació Catalana de Dramatúrgia (ACD) –constituïda fa dos anys, després de tocar fons amb la pandèmia– per fer una radiografia del sector [4 – La xarxa]. Distribuïts en aquests quatre blocs, us convidem a llegir les seves veus fora de guió.
1 – La ploma (la condició d’escriptors)
Jordi Casanovas
Autor, director i productor. Ruz-Bárcenas (2014), Jauría (2019). Premi Nacional de Cultura 2022 i impulsor de la Flyhard
Des de fa uns anys pot viure d’escriure, però és conscient que és una “situació afortunada que pot revertir-se en qualsevol moment”. Dirigeix especialment projectes molt personals i produeix per tenir un pla B en cas que les seves creacions “no generin interès”. Assegura que és difícil mantenir en cartell una obra durant més d’una temporada: “Un cop desapareix, caduca. I cal tornar a proposar-ne una altra. Hi ha una descompensació endèmica entre la durada comercial de l’obra i la durada del seu procés de creació”, que pot ser, tranquil·lament, de dos o tres anys.
Denise Duncan
Autora, actriu, directora, guionista i docent. Negrata de merda (2019). Membre fundadora de Tinta Negra
Creu que viure d’escriure “és l’excepció i no la regla”. Complementa l’escriptura amb altres activitats, principalment la direcció, perquè li interessa, i les classes, que a més d’agradar-li li aporten estabilitat.
Pensa que costa moure els projectes perquè en realitat tenim un mercat tan precaritzat que les sales d’accés més “fàcil” no tenen gaires recursos. Sent la pressió de produir i d’estrenar: “Si no, sembla que no estàs fent res i desapareixes, és el peix que es mossega la cua”.
Pere Riera
Autor, guionista i docent. Max al millor text teatral 2014 per Barcelona. Lluny de Nuuk (2010), Desclassificats (2011), Infàmia (2016)
Apunta que només “uns quants privilegiats” viuen d’escriure. “A més, cal tenir en compte que pots ser autora o autor omnipresent, però només durant un temps. En art, tot són tendències”. Per ell, l’escriptura no ha estat mai primera opció. La seva feina i vocació és la docència. Treballa a l’Institut del Teatre des de fa vint anys. I quan pot, escriu, sense pressió per produir. Sempre ha tingut la sort de treballar per encàrrec, però li consta que “hi ha molt bones obres que passen anys encalaixades i rebent cops de porta als morros. Una llàstima…”.
Marta Aran
Autora, directora, actriu i drag king. La noia de la làmpada (2017). Max a la millor autoria revelació 2020 per Els dies mentits
S’autodenomina una “dona de teatre”. Sent l’escriptura com una part d’ella molt potent, “la meva veu”, però considera que no té sentit si no domina les altres realitats de l’escena. Dedica el 80% de la feina a buscar projectes i diners per escriure. “Cal molta previsió. Establir un calendari de beques, premis i convocatòries. Això provoca que escriguis més dossiers que obres de teatre i que només t’hi puguis dedicar uns mesos molt concrets”. Creu que no hi ha prou ajudes per part dels teatres públics i que “ara mateix, si l’obra no té garantia d’èxit, t’has de produir”.
Jordi Galceran
Autor, guionista i traductor. Paraules encadenades (1998), el fenomen El mètode Grönholm (2003), El crèdit (2013)
Quan li preguntem si es pot viure d’escriure respon un lacònic: “Cal tenir molta sort”. Imparteix “alguna classe escadussera”, però no complementa l’escriptura amb altres activitats. Sent la pressió de produir –“i tant, d’això visc”– i reflexiona que, efectivament, costa que et produeixin els projectes. Abans dedicava molt de temps a fer el seguiment de les produccions, perquè si no ho feia ell no ho feia ningú. Ara se n’ocupa la Marta Fluvià, que descriu com “la primera i única agent d’autors teatrals”.
Marta Buchaca
Autora, guionista i directora. Les nenes no haurien de jugar a futbol (2010), Litus (2012), Losers (2014), Rita (2019)
Escriu teatre, cinema i audiovisual en general. D’aquests darrers sí que en podria viure; exclusivament del teatre, no. De vegades fa algun seminari a l’ESCAC, algun curs a la Beckett o tutories de guions audiovisuals. Li agrada perquè li permet estar en contacte amb la gent. Per als projectes teatrals té productora i li és més fàcil moure’ls. “Ara, trobar teatre és cada vegada més difícil. Som molts els qui escrivim i hi ha pocs teatres”. A l’hora de produir sent “el privilegi, la llibertat” i no li suposa pressió perquè, diu, fa projectes que tenen un “risc controlat”.
2 – La forma (estils i models)
Josep Maria Miró
Autor i director. El principi d’Arquimedes (2011). Premio Nacional de Literatura Dramática 2022 per El cos més bonic…
Miró reflexiona que qualsevol creador cerca un estil personal i una poètica que li serveixi per explicar un univers. De la seva obra destaca la importància del llenguatge com un “generador de teatralitat”, i es defineix com un “autor que escriu per a actors”, plantejant-los reptes interpretatius. L’atreu pensar que no hi ha un model únic de teatre català, sinó una rica diversitat de veus i estils “units per una mateixa llengua i tradició cultural”. Per ell, l’aparició de noves perspectives i maneres de fer fomentades per l’evolució del temps és un tresor que cal defensar.
Victoria Szpunberg
Autora, directora i professora. Entre aquí y allá (1998), La màquina de parlar (2007), Boys don’t cry (2012), en cartell La tercera fuga (TNC)
Creu que la veu d’un autor no es busca, més aviat “es troba, amb temps i paciència”. Sempre li ha interessat explorar els límits formals del teatre, qüestionant les formes hegemòniques segons les necessitats de cada obra. Per Szpunberg, el teatre català compta amb una tradició, tendències diverses i estils que es posen de moda, però també hi ha girs conservadors i certs esnobismes “suposadament més radicals”. Troba interessant l’aparició de noves companyies, si bé incideix que “estar començant no sempre implica una nova manera de fer o que sigui bo”.
Guillem Clua
Autor, guionista i professor. Premio Nacional de Literatura Dramática 2020 per Justícia. Smiley (2020), a Netflix, en cartell Mort d’un comediant (Teatre Romea)
Tendeix a barrejar drama i comèdia en obres que aborden temes actuals, propers i amb una forta presència LGTBI. A més del teatre de text se sent còmode en el musical i l’escriptura de guions per a cinema i televisió, així com adaptant obres a l’audiovisual: “És com escriure-les de nou, però amb la tranquil·litat de saber que funcionen”. Creu que el teatre català és divers, tot i que les comèdies comercials (“la punta de l’iceberg”) són les més traduïdes. Reclama més suport institucional per a les noves veus joves per garantir el relleu generacional.
Jordi Prat i Coll
Autor, director, traductor i pedagog. Max a la millor adaptació 2019 per Els Jocs Florals de Canprosa. M’hauríeu de pagar (2020)
“Fa uns anys vaig entendre que fins que un no viu, la veu no ve. M’agrada aquesta idea que la veu sigui qui ens ve a buscar i no pas al revés”, explica. Sempre ha escrit provant-se a si mateix, formalment i emocional. Assenyala que és teatre català tot aquell que està escrit i representat en català i l’“horripila” la paraula estandardització. Com a pedagog, demana que el teatre pugui créixer i expressar-se, i reivindica que els peixos grossos no deixin la peixera sense oxigen als nouvinguts. “Fa més de trenta anys que són gairebé els mateixos els qui controlen l’aigua”.
Eu Manzanares
Autora, actriu i directora. Lo nuestro (2019), Frank (2021), Dopaland (2022), Nessun dorma (2023)
Detesta haver de definir-se. “Escric el que em neix, i en cada projecte varia una mica”. Sent que la vida capitalista l’obliga a produir constantment i, sovint, ha de “tirar” del que més controla, però espera explorar formats que la fascinen. Pensa que hi ha un model de teatre català que “ven”, o que “agrada” més, tant al públic com als organitzadors de certàmens i premis populars, “que són els que donen prestigi”. També creu que els canvis socials, i per tant, de les expressions artístiques, són inevitables i s’obren pas. “És natural. I molt sa i necessari”.
Queralt Riera
Autora, directora i productora. Aquí (2018), Dona (adaptada al cinema, 2019) i Amor Mor, El poder i Duelo (2020)
L’obsessiona la idea de no repetir-se i en cada nova peça busca un joc dramatúrgic diferent. La motiva mirar de posar el gènere literari (teatre) en tensió i s’identifica amb una veu postdramàtica i feminista. “Dubto de tot i no tinc res clar, hi ha tantíssimes coses d’aquest món que no entenc…”. Troba que no hi ha facilitats per a l’exploració i que el comú denominador del sector és la misèria i la precarietat. “El TNC necessitaria el doble de pressupost i així, en proporció, fins a les sales petites. Potser així la cultura pròpia tindria espai internacionalment”.
3 – La requesta (mercat i cartellera)
Pau Miró
Autor, actor i director. Butaca al millor text 2012 per Els Jugadors. Plou a Barcelona (2004), Un tret al cap (2017)
Es posa davant l’ordinador amb una llibreta al costat (i un cafè) per plaer, mentre que intenta posar perspectiva a un tema d’actualitat que l’amoïna per necessitat interna. Aquest és, juntament amb l’encàrrec, un dels seus grans “motors” per escriure. Valora l’actual demanda de creació pròpia, però considera que és “evident i urgent” que hauria de créixer moltíssim. Creu que els sistemes de producció i els prejudicis sobre allò que vol el públic homogeneïtzen la cartellera i està a favor de fomentar la llibertat creativa i la radicalitat per “diversificar el paisatge teatral”.
Helena Tornero
Autora, guionista, directora, traductora i professora. Submergir-se en l’aigua (2007), Dona i aspirador(a) (2024)
És del parer que qui es dedica professionalment a l’escriptura, i especialment al teatre, escriu sovint per encàrrec. Troba “neoliberal” l’opció de fer-ho pensant en si té sortida al mercat i remarca la importància de l’honestedat en allò que s’escriu. Confirma que la demanda de creació pròpia existeix, si bé afegeix: “Una altra cosa és que estigui acompanyada de condicions dignes”. Creu que concebent la cultura com un valor que aporta a la societat, en comptes d’un mer entreteniment o una inversió per al prestigi, es podria donar més recorregut a les produccions.
Llàtzer Garcia
Autor i director. Vent a les veles (2008), La pols (2014 i dirigida al cinema), Els nens desagraïts (2017), Les mans (2024)
La crida per posar-se a escriure li arriba sempre per un conflicte íntim on intueix contradiccions. No li interessen els temes i es malfia dels autors que porten missatges. “No va d’això, escriure. I tampoc el teatre”. Opina que falta una destinació potent de recursos per a la creació pròpia i li dol la ràpida mort de les produccions. “Hi hauria d’haver més teatres dedicats a la reprogramació d’obres que mereixen tenir més vida (més enllà de l’aspecte comercial). I que les gires no estiguessin tan supeditades als suposats gustos del públic i a les cares conegudes”.
Daniela Feixas
Autora i actriu. El bosc (2011), La tortuga de Califòrnia (2015), Sandra (2021), Chipko (2022)
Encara que darrerament escriu també per encàrrec, la majoria de les vegades ho fa per amor a l’art i la necessitat d’explicar una història. Pensa que estem vivint un bon moment –que no òptim– pel que fa a la demanda de creació pròpia. “N’hi hauria d’haver més. Hi ha molt talent i diversitat, i aquesta riquesa s’hauria d’alimentar i fer créixer”. Titlla de “greu” el recorregut insuficient de les produccions i apunta que, a banda de la qüestió econòmica, respon a un tema de ganes i compromís. “S’haurien de cuidar les que tenen un interès molt més enllà dels tiquets que venen”.
Marc Artigau
Autor. Ushuaïa (2008), Caïm i Abel (2016), Pares Normals (2022) i adaptacions com El petit príncep, Al vostre gust…
Se li fa difícil descriure d’on neix el “neguit” per posar-se a escriure. “A vegades és un encàrrec, a vegades una pulsió”. Reflexiona que fa vint anys amb prou feines hi havia dramatúrgia contemporània a Barcelona i que, avui dia, “omple els teatres i es mou per arreu”. Per això confia que si hi ha més teatres i les històries interessen al públic creixerà la demanda de creació pròpia. Per estirar la vida dels espectacles proposa treballar per un circuit que posi la llengua al centre, teixir més complicitats en clau de Països Catalans.
David Plana
Autor, guionista i docent. Butaca al millor text 2019 per Criatures i 2002 per Després ve la nit. Els encantats (2015), El bon pare (2016)
Escriu sempre per encàrrec, encara que –bromeja– sovint se’l fa ell mateix. Considera que s’han eliminat prejudicis en relació amb la dramatúrgia catalana, però que hi ha molt marge de millora. “Per a les sales, les productores i els directors és més fàcil fer un Txékhov adaptat a l’actualitat que no pas arriscar amb una nova creació. És comprensible, però els teatres públics no haurien de caure en fer allò que és més fàcil”. Creu que la comèdia, actual i amb pocs personatges és el nexe comú de l’autoria catalana i, alhora, el gènere i el format amb més possibilitats d’estrena.
4 – La xarxa (fer pinya)
Anna Maria Ricart
Autora. Max a millor adaptació 2015 per Fuenteovejuna. Barbes de balena (2017), La Víctor C. (2021), Moriu-vos (2022)
És la presidenta de l’ACD i està satisfeta que integri persones d’edats i estètiques molt diferents. Afirma tenir a l’agenda tot allò que ajudi el sector a sortir de la precarització, així com altres fronts oberts com la internacionalització de la dramatúrgia o la presència d’autors catalans vius a les sales de teatre. Subratlla la tasca que ha fet la Beckett durant molts anys, la que fa la Flyhard actualment i la del TNC amb el T6. I declara: “En necessitem més”. Per això reclama al govern “augmentar de forma significativa el suport als dramaturgs catalans”.
Cristina Clemente
Autora i guionista. Volem anar al Tibidabo (2009), Ventura (2015), Lapònia (2019), Les Clink (2020), La paella dels dijous (2023)
Vicepresidenta de l’ACD, avança que ben aviat presentaran un manual de bones pràctiques que “servirà de guia i per unificar criteris”. Més enllà de fites com sous dignes o oportunitats per als autors novells, manifesta la necessitat que els teatres públics programin dramatúrgia catalana per poder arriscar més com a autors i poder fer obres més grans, amb més personatges i recursos. També demana no haver de “lluitar amb desavantatge” contra autors morts –ja que els clàssics funcionen i donen més rèdit pel que fa a drets– i insta que es confiï “de debò” en les autores.
Marc Rosich
Autor, director, traductor i professor. Limbo (2015), A mí no me escribió T. Willams (2016), Ocaña, reina de las Ramblas (2019)
Creu que els autors estan “realment desprotegits” perquè són la primera baula. Soci de l’ACD i apel·lant a la força col·lectiva, assenyala com a reptes la gestió justa dels drets d’autor i un barem clar dels honoraris. Per Rosich, la publicació del Teatre Reunit d’Arola demostra la “boníssima salut” de l’ecosistema: “Veure tots aquests volums, amb la quantitat ingent de peces que recullen, documenta molt bé l’evolució exponencial de la dramatúrgia catalana, des d’uns noranta amb encara pocs noms propis fins a la multiplicació actual. I que no s’aturi”.
Lara Díez Quintanilla
Autora i actriu. Jocs perillosos (2017), La nostra parcel·la (2017), en cartell a l’Espai Texas amb Mary
Sòcia de l’ACD, veu el sector molt maltractat i menystingut i alhora extremament valuós i amb un potencial enorme que s’ha de col·locar al lloc que li correspon. “Les lluites són moltes. Infinites. Acabem de començar”, diu. Pensa que l’ecosistema té molta capacitat creativa i transformadora però està “tan ofegat per la precarietat” que funciona amb el campi qui pugui, depèn massa de les capelletes i exigeix un remar i una lluita extenuants. Creu que es necessita temps i molta feina, però que encara hi ha desig, passió i, per tant, esperança.
Mercè Sarrias
Autora i guionista. Àfrica 30 (1997), En defensa dels mosquits albins (2008), Eva i Adela als afores (2017)
Copsa l’ACD com una eina fonamental per reivindicar, dialogar i reunir-se. N’és sòcia i n’aprecia l’agilitat i el dinamisme. Defensa que es doti l’escriptura d’un valor econòmic més alt que l’actual i que permeti als autors “poder viure d’escriure teatre i alguna cosa més, però no de trenta coses més, com acostuma a passar”. Analitza com un “canvi bestial” la multiplicació de gent, propostes, estils, llenguatges, etc., de la dramatúrgia catalana, i afirma: “La varietat és infinita, la precarietat també ho és”. Aposta per autovalorar-la i muntar en condicions.
