Fa vint anys que va deixar La Cubana, però el públic continua recordant a l’actriu Anna Barrachina el seu pas per la companyia. No renega gens d’aquest passat, tot i que també reivindica la seva tasca com a actriu dramàtica, ben reflectida en papers com el de la sensata Nuri a Ventdelplà o l’atribolada Lídia de Merlí. Compagina els bolos de la comèdia Homes amb l’enregistrament dels capítols de la tercera temporada de Merlí i tira endavant un projecte propi del qual encara no es poden revelar detalls.
A Merlí interpretes una mare molt entregada a la feina…
Quan s’emetia la segona temporada no m’insultaven pel carrer, però gairebé… És una dona que fa d’infermera de nit i que potser atorga una responsabilitat als seus fills adolescents que aquests no poden assumir. El paper m’agradava molt perquè té un punt d’inconscient. Si hagués estat un home potser el públic no m’hauria criticat tant. A mi m’aturaven pel carrer i em deien que era una mare molt fresca.
Pesen molt encara els orígens a La Cubana?
Vaig entrar a La Cubana amb divuit anys i hi vaig estar fins que en tenia trenta-dos. Vaig deixar penjada la carrera de Filosofia i em vaig embarcar a fer teatre. Tot i que he de dir que fa vint anys que ja no hi sóc, la gent m’hi continua relacionant molt. M’ha costat i em costa molt aconseguir que em cridin per fer papers dramàtics. El pas per La Cubana va estar molt bé, vaig aprendre molt. Per una banda, n’estic molt contenta i orgullosa, però per l’altra em toca picar pedra a l’hora d’intentar moure’m en altres registres.
Com va ser el salt cap a papers dramàtics?
Vaig començar a Madrid fent sèries dramàtiques i a Barcelona va ser La Chata, directora de càsting, qui em va donar el paper de la Nuri de Ventdelplà. A partir d’aquí vaig començar a poder demostrar que també podia ser una bona actriu dramàtica. Tenia moltes ganes d’entrar en un registre naturalista, sense dents postisses ni perruques.
Va costar deixar La Cubana?
Va ser com deixar la família. A més, vaig renunciar a la comoditat de tenir un sou… Vaig arriscar, però és que soc així, m’agrada el risc. Tot i que queda clar que s’han de tenir diners per menjar i per a l’escola del fill, etcètera, arriba un moment en què has de fer allò que realment vols. Potser cal renunciar a una certa comoditat econòmica i arriscar.
L’abril passat es va celebrar a Barcelona una festa-marató amb motiu dels 25 anys de Les Teresines de La Cubana, en què feies d’Angelina. Com ho vas viure?
Vaig plorar molt. Va ser un recorregut emocional molt bèstia perquè vam recordar una època de feina molt artesanal i maca (de creació de personatges, de situacions…). Era un cosit molt fi, que requeria molt de temps, coses que avui en dia una companyia no es pot permetre.
A change.org es demana una segona temporada de Les Teresines. La faries?
Crec que no hi ha d’haver una segona temporada. Hi ha sèries que van ser tan potents que tornar-hi seria un error. Les Teresines va acabar en un punt àlgid i molt dignament, el seu record s’ha de preservar.
Has dirigit lectures dramatitzades al Museu Picasso. De què tractaven?
Han estat tres recitals diferents: un sobre la bohèmia barcelonina (els amics de Picasso a Barcelona); la vida de l’artista a París, i les dones que el van envoltar. Són tres perletes… Ha estat bonic donar veu a les moltes dones que van envoltar Picasso i que van quedar molt ofegades. Quan em va arribar aquest projecte em va entusiasmar. El fet d’haver dirigit aquests tres recitals m’ha donat molta confiança en mi mateixa i amb un resultat molt satisfactori.
L’edat condiciona molt una actriu?
A partir dels quaranta-cinc anys et preguntes: “Però què passa? On són els papers per a dones?”. A la televisió, sobretot. No hi ha dret. Reivindico la maduresa de la dona i encara més la d’una actriu, perquè ha viscut més i té més experiències per comunicar, més saviesa. En el món de la imatge és dur; en teatre, no tant. M’alegro molt de fer-me gran, el que em sap greu és que se’ns arraconi per aquest motiu. No som models, som actrius. Jo vaig a comunicar un personatge i una història, no un físic.
