Eduard Fernández. El canalla encantador

Eduard Fernández és un dels actors de cinema que acumula més premis per les seves interpretacions, entre els quals destaquen dos Goya i dos Gaudí. Qui li havia de dir que passaria això quan càsting rere càsting es veia descartat i ja gairebé havia optat per renunciar a fer carrera a la gran pantalla… Reconegut per la seva capacitat d’encarnar perdedors i canalles –sempre amb un rerefons de tendresa–, Fernández creu que ha arribat el moment de posar-se a la pell d’un guanyador.

A Todas las mujeres, la darrera pel·lícula que has estrenat, has tornat a rodar amb Mariano Barroso, amb qui vas fer Los Lobos de Washington, el teu llançament cinematogràfic.
Los Lobos de Washington va ser la meva segona experiència en cinema i tant a Mariano Barroso com a Javier Bardem jo els tenia en un pedestal! Em sentia ben poca cosa al seu costat. De fet, cada vegada que es reunien lluny de mi em semblava sentir que deien: “A ver, ¿quién echa a este, que no lo hace bien?”. Vaig aprendre molt. Crec que, en part, continuo fent cinema per aquella pel·lícula. I sí, amb Barroso ens entenem molt bé. Ens hem fet grans ja tots… ell és un director que deixa treballar molt i que no és gens gelos dels seus personatges. Si l’actor, al final, s’apropia del personatge, el deixa fer.

Què vas aprendre en aquell rodatge?
De Javier Bardem vaig aprendre una cosa molt important: que la càmera hi és per servir-te a tu, per captar el que tu fas. No has de fer coses estranyes.

Vas començar fent mim, després teatre, més tard televisió i, finalment, cinema… En alguna ocasió has explicat que la teva carrera l’has viscut com una progressió natural, sense aspirar a triomfar a Hollywood.
Doncs he fet més d’un discurs al balcó de casa meva en rebre un Oscar… (riu)

Però ho has anat fent tot de mica en mica.
Quan vaig estudiar mim no esperava que em truqués ningú en sortir de l’escola. Era qüestió de buscar-se la vida i muntar un número de pallassos o de mim. Vaig fer una obra que es deia Tira’t de la moto, que va anar molt bé; després vaig entrar a Els Joglars i hi vaig estar quatre anys. Posteriorment Lluís Pasqual em va agafar per fer Roberto Zucco… Sí que sóc ambiciós, sí que volia fer més coses, però tot es va produir d’una manera gradual. Quan vaig acabar el periple amb Els Joglars, jo volia fer cinema, però no hi havia manera, no m’agafaven mai.

Què passava als càstings?
Anava a Madrid, em presentava i em deien: “Ponte ahí y di eso”. I recordo que un dia vaig gosar dir: “Buenos días, ¿no?”. Si m’arriba a passar aquí a Barcelona, potser m’agafa un rampell d’orgull i me’n vaig, però havent-me pagat el bitllet a Madrid, no me’n podia anar sense fer el càsting… Sovint no et trucaven ni per dir-te que no i en vaig fer molts, fins que hi vaig renunciar. Vaig pensar: “Això no deu ser per a mi, em quedo al teatre, a Barcelona”. Per sort, la Sara Bilbatua, una agent de càsting que creia molt en mi, em va trucar i em va dir: “Un tal Chumilla Carbajosa te quiere para una peli”. Vaig pensar: “Aquest Chumilla Carbajosa m’agafarà!” I així va ser. Amb ell vaig fer Zapping, la meva primera pel·lícula.

La teva imatge com a actor fa pensar en algú que s’entrega tant fent de protagonista com de secundari. I que roba tots els plans en què apareix…
A mi m’agrada molt fer qualsevol paper. Però ara, francament, vull protagonistes. Ja tinc una certa edat i tinc ganes de tenir espai per explicar un personatge, de desenvolupar un paper de llarg recorregut. N’he tingut l’oportunitat a Todas las mujeres. Però quan faig un secundari també m’agrada i sé quin és el rol que toca. I sé que he de servir la pel·lícula, he de servir el director i el protagonista. Quan fas un protagonista, la pel·lícula va amb tu i la resta t’han de servir i servir la pel·lícula.

Com tries els projectes?
Pel feeling que tingui, per si m’agrada. També per la quantitat de projectes que arriben. Si n’hi ha un, aquell serà bo, com deia Fernando Fernán Gómez. (riu)

Però com t’arriben? Algú te’n fa abans una selecció?
M’arriben a través de l’agent, però també directament a mi. Jo vull llegir tot el que m’arriba. També el fet de no filtrar fa que m’arribin moltes propostes de gent que comença, i de vegades em demanen que faci un personatge de dues sessions. I no sé si és ben bé això el que he de fer… Però procuro llegir-ho tot, i depèn del guió i del director. Són les històries i com s’expliquen el que m’interessa.

El mim t’ha ajudat a l’hora de mesurar el gest davant la càmera?
No. Això és una cosa innata. A mi em sembla que les coses que em passen se’m veuen de seguida a la cara. Estic poc protegit, en aquest sentit. A la vida pot ser un handicap perquè també pateixes, però és molt bo per a la meva professió. A mi, tot el que em passa pel cap se’m reflecteix a la mirada.

T’associem a personatges perdedors, amb un punt canalla. Tots, però, amb un fons de tendresa, amb encant. Quin perfil t’agradaria fer que no hagis fet mai?
La tendresa és l’ànima del personatge. Penso que tothom és estimable i que quan coneixes en profunditat algú sorgeix la tendresa… Però ara que ja sé ben bé com són els perdedors, m’agradaria molt fer un guanyador. Seria un repte molt maco.

Tens un palmarès de premis espectacular. Ajuda a poder triar millor les feines?
No ho puc saber. És curiós perquè a mi m’han donat molts premis, però en canvi no sóc gaire popular. I, en general, el que dóna més feina és la popularitat. Per fer cinema ara agafen gent que és popular gràcies a la televisió. A mi un productor em va arribar a dir: “Sí, Eduard Fernández es el más adecuado para hacer este personaje, pero no lo va a hacer porque la gente no se vuelve a mirarlo cuando entra en un restaurante”. També he de dir que, després, la pel·lícula d’aquest productor la va fer un altre actor i tampoc no va portar gaire gent al cinema… Hi ha molts prejudicis.

Tens feina, però al teu entorn hi ha companys que estan a l’atur. Com vius els problemes del sector?
A mi em va prou bé, toco fusta. Però l’altre dia vaig veure una actriu coneguda que sortia a la televisió i que demanava feina de qualsevol cosa, de cuidar nens, del que fos… I vaig dir: “Hòstia!” Hi ha gent coneguda que no fa res. Tot està molt malament. Ara diuen que s’està reactivant, però no ho veig clar… Hem de veure com ho podem arreglar, perquè, alhora, la gent es descarrega pel·lícules. Això vol dir que la gent vol veure cinema i sèries. Per tant, cal buscar la manera perquè tot això sigui lògic. El que no pot ser és fer pel·lícules gratuïtament o pel·lícules que costen diners i que altres se les descarreguin de franc. No té gaire sentit. Tampoc no en té cobrar el 21% d’IVA per recaptar més diners i acabar re
captant-ne menys. Em pregunto si això no ho han fet per enfonsar el sector directament… I si aquest no era l’objectiu, doncs ho han fet malament i han de rectificar i canviar-ho. És així de senzill.

Hi ha qui diu que amb molta imaginació i voluntarisme es pot suplir la manca de recursos econòmics a l’hora de fer cinema. Què en penses?
Això està molt bé quan comences. Però que ara ho fem tots no és la manera. Sobretot perquè vivim d’això i som professionals. Hi ha coses que no es poden regalar. És com si un forner digués que ara fa magdalenes i les regala a tothom, perquè li agrada molt fer-les. No és això. La gent que compra magdalenes entendrà que ha de pagar alguna cosa per menjar-se aquest producte tan bo. Una cosa és equilibrar els preus i l’altra és que la gent de dalt s’aprofiti de tot plegat per guanyar encara més diners o per anul·lar la cultura.

Què li recomanes a la teva filla Greta, que també és actriu?
Que faci coses, que no perdi la il·lusió, que es valori i que es faci valorar. Li dic que faci teatre, que trepitgi l’escenari i que si li surt feina en una sèrie (com la que ha fet a La Riera, de TV3) ha de treballar molt les escenes i fer la feina tan bé com pugui.

Publicitat