Repassem la carrera de l’actor quan estrena Amèrica a la Villarroel, text de Sergi Pompermayer dirigit per Julio Manrique sobre el passat esclavista de Catalunya.
Els anys d’experiència l’han transformat en un dels actors més reconeguts i admirats de l’escena catalana. Sovint, el veiem en pantalla, però el seu impuls és el teatre, una carrera sobre els escenaris que creix a cop d’espectacles arriscats. Un dels últims, el monòleg Història d’un senglar, de Gabriel Calderón, que l’ha portat a guanyar el Premi Max a Millor Actor 2021, o la complicada lectura de les Confessions de sant Agustí que es va veure a Temporada Alta i Barcelona. Ara, en el seu pròxim projecte es capbussa en en un passat molt fosc de la història catalana i espanyola.
Estrenes a La Villarroel Amèrica, obra de Sergi Pompermayer dirigida per Julio Manrique. Què hi veurem?
És una peça fantàstica perquè té molts colors i està escrita de manera meravellosa. Parla de les relacions familiars i del nostre passat, com a catalans i com a espanyols. Es tracta d’una família molt rica que es va fer d’or amb l’esclavitud a Cuba. És dura i àcida, amb un discurs molt potent.
Tornes a fer un personatge fosc.
Sí, bastant desagradable. Hi faig de descendent de la família esclavista, Mireia Aixalà fa de la meva dona i tenim un fill (Marc Bosch) que el dia del seu aniversari es presenta amb una promesa negra (Tamara Ndong) descendent d’esclaus. Es fan flashbacks d’aquell passat, és molt cinematogràfica.
Manrique només t’havia dirigit a La partida. Com és treballar amb ell?
Ens coneixem de l’Institut del Teatre, també amb la Mireia. Retrobar amics és de les coses més maques d’aquesta feina. Julio és un director d’actors meravellós, excepcional. Té una intel·ligència enorme i coneix la sensibilitat de l’actor. Et sents protegit i dirigit, et porta de la mà de manera natural a llocs que no t’imaginaries.
No has pensat a fer el pas a la direcció?
No. M’agrada molt ser actor.
Somiaves a ser-ho de petit?
No, però era l’únic que sabia fer. Tinc vídeos del parvulari i sempre feia el número. A EGB ja feia teatre, i al batxillerat també. Era molt mal estudiant, un desastre. Vaig fer tres vegades tercer de BUP perquè m’importava un rave l’escola, però cada dia em creuava tota la ciutat amb la vespa per anar a fer teatre a Sant Andreu. Això sí que em motivava. Quan vaig descobrir que una afició podia ser una feina vaig veure la llum. Ara que tinc un fill de 12 anys penso que tots els pares hauríem d’intuir quina és la vocació natural de la seva canalla. Jo vaig perdre molt el temps, però així vaig adonar-me que volia ser actor. I és trist, però no sé fer res més.
Què ha suposat per a tu el Max guanyat amb Història d’un senglar?
Els premis són un copet a l’esquena, un dir-te que estàs fent bé les coses. T’obren portes, però tu també decideixes quines vols obrir i quines tanques.
Història d’un senglar és un punt d’inflexió en la teva carrera?
Com a repte sí. És un personatge que m’acompanyarà tota la vida. Va arribar en el moment just, quan tenia molta feina i un punt d’autoestima bo per poder confrontar un text tan complicat. Està tenint un gran recorregut, ha omplert dues vegades a Madrid i tornarà a La Villarroel al setembre; abans faré les gires d’Amèrica i Al final, les visions de Llàtzer Garcia.
Al teatre cada cop hi ha menys espai per als imbècils, per a la gent que no sap treballar en equip”
És necessària l’ambició per arribar lluny?
Mal dirigida no porta enlloc. Aquesta feina cada vegada està més lligada a la confiança, el respecte, l’amor, l’humor… i no amb maneres disfuncionals de fer teatre des de l’agressivitat, la tensió, el terror. Als assajos és imprescindible obrir-te, equivocar-te i fer el ridícul més espantós. Per això necessites un lloc de tolerància, de comprensió. Des de la tensió és impossible fer aquesta feina. L’ambició és una cosa molt íntima, i cadascú té les seves fites. Però la teva ambició no ha d’escopir a sobre dels altres. No ha d’alterar l’equilibri, la companyonia. Però l’ambició també és una mica necessària, perquè sense ella ens immobilitzaríem. A mi m’hauria espantat fer el monòleg.
I com es gestiona la por de quedar-te en blanc en un monòleg? T’ha passat?
Quan m’he quedat en blanc he fet allò de «the show must go on» i he tirat milles. He improvisat. Hi ha un exercici duríssim que funciona: una vegada tens el blanc i ho superes i improvises, el més important l’endemà és no pensar que t’has equivocat. Fer la funció sense repassar el text; si no hi penses, el text surt, perquè ja el tens dintre. No cal donar-li protagonisme a aquell accident. La gestió de la por és una de les eines més rellevants per sobreviure. És bo tenir uns nervis justos, trobant l’equilibri, i això serveix per a tots els aspectes de la vida.
L’angoixa d’esperar una trucada no l’has patit gaire, no?
He treballat molt, però també m’ho he currat molt. És cert que hi ha circuits tancats on pot ser difícil entrar, però trobo que l’angoixa és molt més salvatge i hi ha molta més pressió a la tele i el cinema. De tant en tant m’agrada fer audiovisual, cobres molt més i no és tan sacrificat, però el meu impuls és el teatre.
Què et dona de més el teatre?
El públic, que et permet mantenir-te en present, viu. I ser propietari de la teva feina; en l’audiovisual la poden adulterar, fins i tot pots desaparèixer en la postproducció. A més, a l’audiovisual no hi ha gaires assajos, i al teatre, si estàs a gust, t’hi estaries la vida. Intimes amb l’equip i hi estableixes vincles de confiança. Llavors cada cop hi ha menys espai per als imbècils, per a la gent que no sap treballar en equip. El teatre que m’agrada és el que estableix sinergies de compromís, de comprensió, d’humor… Això et dona la capacitat de llançar-te al buit. És la màgia d’aquest ofici: hi ha una energia col·lectiva que traspassa i s’estableix la química entre públic i intèrprets.
Has hagut de fer molts sacrificis?
No, he tingut la sort de tenir una parella meravellosa que sí que va haver de sacrificar-se i canviar la feina quan vam tenir el nostre fill. Ella va ser la valenta. Només tinc els sacrificis dels horaris i de prendre decisions, deixar l’audiovisual per vincular-me al teatre.
Treballar amb Rigola va ser una mili brutal”
Àlex Rigola va tenir un paper clau en la teva carrera.
Sí, ha suposat molt per a mi. Em va donar protagonistes genials, anàvem de gira, vaig aprendre a treballar en castellà, amb obres i rols diferents… Va ser una mili brutal. Magnífica, molt intensa. I al Lliure li tinc un amor brutal per al que ha significat per al país i per a mi.
Un personatge o obra que t’agradaria fer?
No en tinc, però ara al nostre país s’està creant una dramatúrgia contemporània bestial i m’agrada molt treballar per a ella. Hem d’impulsar les veus pròpies que fan créixer el país. Noms com Llàtzer Garcia i Jordi Oriol haurien de tenir sistemàticament obres produïdes. Shakespeare sempre prova, però fer coses d’aquí és una manera de fer cultura i de respectar-nos i estimar-nos.
Fas poca comèdia, t’agrada més la foscor?
És curiós, quan vaig començar a l’Institut del Teatre en Pablo Ley em deia que vigilés, que acabaria encasellat fent comèdies, en feia moltes. Després vaig començar en un món més dramàtic i ha sigut al revés. M’agrada molt la comèdia, però la vida m’ha portat per territoris més densos. El monòleg m’ha resultat terapèutic perquè té espais per a l’humor, i amb Europa Bull de Jordi Oriol vaig ser feliç fent el burro.
Has arribat a l’estatus que la gent vagi a veure’t. Com portes la responsabilitat d’haver d’estar a l’altura?
Benvinguda sigui la responsabilitat, però tampoc estem salvant vides, si de cas acariciem alguna animeta. En aquesta feina has de tenir la mateixa entrega i passió que al principi, perquè es treballa en el present. L’objectiu ha de ser viure la funció des de l’excepcionalitat, com una litúrgia entre públic i actors, no des de la repetició.
No vull participar del circ de les xarxes socials”
Què es podria fer per portar més públic a les sales?
Subvencions. Hi ha molt públic fidel, però no és suficient. Ajudar a rebaixar entrades, fer coproduccions i renovar el públic. M’encanta quan venen estudiants d’instituts al teatre. Són espectadors dispersos, però només que uns quants vegin la llum ja són un públic potencial. No podem tendir a ser un art arqueològic, però renovar-nos no vol dir posar-nos a l’alçada de les xarxes socials i fer obres amb imatges ràpides i música, en el seu llenguatge. Hem de proposar als joves el teatre de sempre, amb temàtiques que els interessin, els provoquin, els ruboritzin… Es pot fer des de la reflexió, des del mateix ritme del teatre. Encara tenim la capacitat de sorprendre i seduir-los. Que siguin joves no vol dir que siguin ximples.
Com portes la voracitat del món digital, de les xarxes socials?
M’han dit que hauria d’estar molt més present a les xarxes. És molt cruel, però a vegades miren els seguidors que tens per agafar-te o no. La decisió és teva si vols participar d’aquest circ. Jo no vull, i no sé fer-ho, és el meu fill de 12 anys qui em diu que he de posar més la cara a Instagram, a mi em fa rubor. Si fes només audiovisual sí que hauria de ser més actiu. Crec que en comptes que el teatre s’apropi a les xarxes hem de donar-li valor a què és el teatre; competir amb les teves pròpies armes: la proximitat, el directe, la litúrgia.
