Miki Esparbé: “Sortir a escena em posa molt”

El passat 2018 va ser l’any de Miki Esparbé. I què, 2019?

Publicitat

Tot just acaba de rodar la seva primera gran producció televisiva, Brigada Costa del Sol, en què comparteix repartiment amb Hugo Silva, Álvaro Cervantes, Jesús Castro i Sara Sálamo. Ha estrenat dos títols a la gran pantalla: Cuando dejes de quererme (òpera prima d’Igor Legarreta) i Les distàncies, el segon llargmetratge d’Elena Trapé. I a banda de recórrer els escenaris d’arreu de l’Estat amb Smoking Room, ha debutat en el musical amb La importància de ser Frank, que és a punt d’encetar gira per Catalunya. I per si fos poc, escriu, dirigeix, produeix… i fa els deures emocionals.

Ets l’etern actor de moda.

És cert que he tingut la sort d’anar enllaçant projectes, tant en cinema com en teatre i televisió. Però l’etiqueta d’actor de moda em fa una mica de por. Tot el que un dia està de moda, inevitablement, deixa d’estar-ho, i jo vull seguir treballant. Aquesta feina és un aprenentatge constant, i cal tocar de peus a terra.

Què ha de tenir un projecte per seduir-te?

Funciona per inquietuds. Pot ser un director amb qui vols treballar, un guió que et fascina, un repartiment que et crida l’atenció… I, essencialment, un personatge que expliqui alguna cosa. Tant me fa que sigui un protagonista o un secundari mentre m’obligui a investigar en mi, a trencar barreres i a anar una mica més enllà del que ja he fet.

I fins on t’ha dut en Comas, el protagonista de Les distàncies?

En Comas és l’antítesi del que jo sóc. És algú tancat en si mateix, mentre que jo sóc molt sociable i extravertit. Tot i així, l’entenc, i no el jutjo. Sovint l’han definit com un escapista emocional, però no ho és. És algú que està molt perdut, que té molta por i que no sap gestionar-ho. Segurament jo no prendria la decisió que ell pren a la pel·lícula, però, de vegades, estimar algú també passa per saber dir adéu. Quan fas un personatge, has de buscar allò que t’hi uneix i dotar-lo de veritat. En aquest aspecte, malgrat ser tan diferents, empatitzo molt amb aquesta sensació de desubicació, de no saber afrontar un moment vital, de sentir-te perdut fins i tot quan estàs envoltat de gent que t’estima. A més, la història em toca molt de prop.

En quin sentit?

Sóc de Manresa i els meus col·legues de l’adolescència els veig un cop l’any, per Nadal. Són gent amb qui fa vint anys que ja no tinc connexió, i tots hem canviat. Som persones diferents, i et pots arribar a sentir estrany envoltat de persones amb qui havies viscut i compartit tantes coses. T’adones que l’únic vincle són els records, les anècdotes del passat. I està bé que sigui així, sempre que tots siguem conscients de quin lloc ocupem. L’error és intentar alimentar allò com si la relació no hagués canviat.

Tu també has passat la crisi dels 35?

No, però l’he viscut de prop. Tinc mil col·legues que van marxar a viure a Berlín, Londres, París… i que malviuen amb feines que als 25 tenien sentit però que ara, per al projecte de futur que s’havien imaginat, han deixat de tenir-ne, i no saben què fer. Jo mai m’he marcat uns objectius vitals. Vaig improvisant, sobre la marxa, com tots els de la nostra generació. Ho fem tan bé com podem. Ara bé, és important anar amb la feina feta, i jo he fet els deures.

Els deures emocionals.

Sí. I tinc un radar que em permet saber si algú no els ha fet. La nostra generació ve amb una motxilla molt plena, carregada amb tot el que ens havien inculcat a casa, carregada de pressió social, de tot el que nosaltres mateixos hi hem anat ficant a partir de les nostres relacions personals, a la feina… Aprendre a relativitzar i anar amb la motxilla una mica més buida forma part de créixer i de madurar, és necessari.

TINC UN RADAR QUE EM PERMET SABER SI ALGÚ NO HA FET ELS DEURES

Els teus primers passos com a actor van estar lligats a El Terrat. Et sents més còmode en el terreny de la comèdia?

Vaig tenir la sort de començar a treballar amb la gent que admirava, va ser una gran oportunitat. Crec que ara no seria capaç de fer les burrades que fèiem llavors. A mi la comèdia em fascina, en soc un gran consumidor. Ara bé, com a actor, el que m’interessa és explorar, créixer i ampliar el pantone que puc oferir, independentment del gènere que treballi. Soc molt exigent, molt perfeccionista, i mai no abaixo la guàrdia. Si no hi ha risc, no és atractiu.

Al llarg de la teva carrera cinematogràfica, has treballat amb un grapat de directors novells: Dani de la Orden, Leticia Dolera, Igor Legarreta, Lino Escalera… Què té d’especial participar en una òpera prima?

Són projectes que tenen un motor molt més poderós que els diners, hi ha un nivell d’entrega brutal. L’òpera prima acostuma a venir d’un procés llarguíssim, de mesos i anys intentant aixecar el projecte, i és un regal que algú aposti per tu per explicar la seva història. Són gent amb molt de talent, són el futur de la indústria.

Al cinema també hi ha una “generació tap”?

Hi ha directors que han suat sang per tirar endavant la seva primera pel·lícula. He rodat amb directors que s’havien venut el cotxe, que havien hipotecat la casa, que havien perdut relacions… i tot per explicar històries que són molt necessàries. Quan vam rodar El rei borni també va ser un calvari, no vam tenir el suport de cap gran plataforma. Però era una història que s’havia d’explicar. Ara, la cosa comença a canviar. L’entrada de noves plataformes obre una mica el ventall de possibilitats.

HE RODAT AMB DIRECTORS QUE S’HAVIEN VENUT EL COTXE O S’HAVIEN HIPOTECAT LA CASA

Les noves plataformes són una oportunitat per a la indústria?

Multipliquen les possibilitats de producció, i això sempre és beneficiós. A més, per primera vegada a la història, la ficció d’aquest país es veu arreu del món, gràcies a projectes com La casa de papel. És una oportunitat d’or, i l’hem d’aprofitar. Ara bé, no tot s’hi val. El fet que arribin plataformes de fora amb grans èxits que les avalen no ens ha de fer oblidar que estan participant en la nostra indústria, i cal cuidar-la. Hem de fer les coses bé per obtenir bons resultats a llarg termini. En aquest sentit, també hem de començar a prioritzar la vessant artística de les produccions. Hi ha la tendència a destinar el gruix del pressupost a la part tècnica, quan encara hi ha sèries que van a una sola presa per plantejament de càmera. Assajar més, destinar més temps a rodar, significa més diners, i gairebé mai no és la prioritat.

Has dirigit diversos curtmetratges des que vas debutar amb El palo. Tens ganes de fer el salt i dirigir un llargmetratge?

Moltíssimes, però em fa molta por. M’agradaria molt dirigir i protagonitzar, dirigir des de dins. De moment, he començat a escriure un guió que podria ser la llavor de la meva primera pel·lícula. És la història d’una ruptura, però és massa aviat per parlar-ne. Qui ho sap, potser acabarà quedant en un calaix. A més, soc molt irregular a l’hora d’escriure. Puc estar-me una nit sencera sense dormir davant de l’ordinador i després passar-me dos mesos sense tocar ni una tecla. Però sí, tinc aquesta inquietud. Sento la necessitat d’anar escrivint, d’anar dirigint, i cada cop em veig més amb cor de mobilitzar un equip de rodatge. Tot arribarà, sense pressa.

SENTO LA NECESSITAT D’ESCRIURE I DIRIGIR

I sense pressió.

Exacte. Com que no és pròpiament el meu ofici, hi ha una certa impunitat, tinc més marge d’error. A l’hora d’actuar m’exigeixo molt més que no pas a l’hora d’escriure o de dirigir. M’ho prenc més com un hobby, com un terreny a explorar. Passa el mateix amb la producció, que és un aspecte que últimament em crida molt l’atenció.

Quin és l’últim projecte que has produït?

Un curtmetratge que hem fet amb el Paco Caballero i que hem rodat aquest mes d’agost a Barcelona, amb la Verónica Echegui. Es diu What is love, com la cançó de Haddaway, i és un pla seqüència de vint minuts que comença com una comèdia romàntica però que acaba sent un dramon. Esperem que s’estreni l’any que ve, que tingui la màxima visibilitat en festivals i que pugui optar als Goya i als Gaudí.

L’any que ve també s’ha d’estrenar la sèrie que estàs rodant ara mateix, Brigada Costa del Sol, una coproducció de Warner Bros i Mediaset, amb la participació de Netflix.

Mai no havia participat en una producció televisiva d’aquesta envergadura, i n’estic aprenent moltíssim. És una sèrie que estem rodant entre Madrid i Màlaga. Recrea la primera unitat policial de lluita contra el tràfic d’estupefaents que va existir a tot Europa, i que va néixer a Torremolinos la dècada dels setanta. S’estrenarà a Telecinco i després es podrà veure a Netflix.

Canvia alguna cosa, el fet de participar en una producció d’aquesta magnitud?

El més important és tenir el cap a lloc. Tant se val la dimensió del projecte, al final la teva feina és exactament la mateixa. Tot passa per tenir clar què és el que vols explicar en cada seqüència, i això val tant per a un curtmetratge com per a una gran producció. Recentment he rodat una peça molt petita per a Gente hablando, la minisèrie d’Álvaro Carmona a Flooxer, i t’adones que al final acabes treballant des del mateix lloc.

L'ADRENALINA DEL TEATRE

Publicitat