Al Festival Grec (2 i 3 de juliol) coprotagonitza la nova versió d’El misantrop, que després anirà al Lliure.
Va guanyar el Max pel seu paper a Les tres germanes, i el Premi de la Crítica i Butaca per Amèrica. Mireia Aixalà és una de les actrius més en forma de la cartellera. Habitual de papers secundaris de gran pes, el seu primer protagonista a Coralina també ha convençut; tant, que aviat tornarà a carregar amb un rol principal a l’obra Una mena d’Alaska de Pinter.
https://open.spotify.com/episode/0fTtVkBuWvkY4Cy26j0hAs
Estàs assajant El misantrop, clàssic de 1666 en versió contemporània. Què ens en pots dir?
L’obra de Molière està versionada pel Sergi Pompermayer i el David Selvas. És la mateixa història, però portada als nostres dies. L’original s’ubica a la cort, amb personatges que no treballen, però nosaltres traslladem l’acció a un segell discogràfic. L’estructura de l’obra no varia, però els protagonistes estan en situacions diferents per acostar-nos-ho a la realitat d’ara.
Què és el que la fa encara actual?
Ens hem basat molt en el que passa en l’original. El protagonista odia certs comportaments de la humanitat que avui en dia sobreviuen, com la tendència a fer safareig o la hipocresia. La gent abans criticava per carta o fent corrillos, ara tot això passa a les xarxes, als missatges d’Instagram que diuen “que guapa que estàs” però per darrere xerren el contrari. Portada al present, l’obra té molt de sentit, perquè parla de com ens comportem en societat. El protagonista d’El misantrop té una idea romàntica de la realitat en què cal dir sempre la veritat. Però si algú et porta un quadre que a tu et sembla una merda, cal dir-li que ho és? Potser no, aquí està el dilema de l’obra.
Un dels elements que també es manté és el vers, oi?
Sí, és el més divertit, entre cometes. Pablo Macho està fent tots els versos en un llenguatge actual molt fresc. Els intèrprets estem acostumats a treballar des d’un lloc molt de veritat, buscant l’organicitat de la parla. Jo no havia fet mai vers de forma professional, i clar, et peta una mica el cap, perquè has de dir cada frase exacta, tal qual, sense els recursos que fan la parla més natural. Ara que ja fa uns dies que assagem i comença a funcionar, hi ha alguna cosa molt xula, perquè el vers és al mateix temps artifici i veritat. Molt bonic, però costa d’arribar-hi.
També hi trobem molta música, podem parlar d’un musical contemporani en vers?
Sona bé com a reclam. Però no, no és un musical. És una obra de teatre amb cançons.
No és la primera vegada que treballes amb Pol López, que és el protagonista. Com està funcionant com a partenaire?
Li tiraré una floreta, perquè està en un moment actoral genial, només cal veure la sèrie Nos vemos en la otra vida, sobre la preparació dels atemptats de l’11-M. A part, hi surten altres actors catalans com Quim Àvila, que també estan molt bé, però sobretot el Pol fa un personatge que flipes, que sembla un actor d’aquells dels grans de Hollywood. A El misantrop el Pol també es troba en un punt brutal, carregat d’idees, molt obert a treballar. Està pletòric i això es contagia, perquè el seu personatge és el fil conductor. Ens dona a tots molta energia i serà molt guai també per als que vinguin a veure l’espectacle.
Parlem més del teu personatge. Havies vist l’obra en alguna de les versions anteriors, et van inspirar?
El meu personatge el va fer Marta Marco al TNC i Rosa Gàmiz a la Biblioteca de Catalunya, però no he vist cap de les dues. En tot cas és molt diferent, perquè eren versions d’època. El meu personatge, la Célimène, és el que hem establert amb el David Selvas com a director. És una dona moderna, el prototip de tia que tira endavant, que vol salvar l’empresa discogràfica i no té cap problema per fer la pilota a tal cantant o altre, perquè sap viure en aquest món i sap el que cal fer per triomfar i fer pasta. I és lícit, no crec que sigui un personatge malvat, fa el que fa tothom. Ella i el Misantrop estan en dos punts vitals diferents, però s’estimen molt, i aquesta dualitat és l’essència de la funció.
“Quan ens diuen que una cosa no està bé, els actors pensem que no agrada la nostra feina”
Amb David Selvas ja havies col·laborat, amb Sergi Pompermayer veniu de triomfar amb Amèrica, com també has treballat molt amb Julio Manrique, nou director del Lliure. Et sents que formes part d’una família teatral?
Això ho diu molta gent, que el teatre és de famílies. Abans de començar a treballar junts amb el David, el Sergi i el Julio ja érem amics, i això ens va portar a unir-nos per fer coses des de molt joves. Com que ens entenem, continuem treballant junts. Això no vol dir que tot ho fem plegats. Per exemple, jo ara amb l’Oriol Broggi, amb qui no havia treballat mai, vaig fer Coralina, que va ser molt bonic, també perquè de cop entres a formar part d’una altra família que també és molt família. És maco descobrir noves realitats. Ara, clar, jo amb els noms que comentes em sento com a casa i per a mi tot són avantatges. A vegades l’inconvenient és que t’enfadaries amb el director perquè dius “no el suporto més”, i no pots perquè és el teu amic. És l’únic desavantatge.
És que amb la confiança de vegades no cal ni dir les coses, oi?
Més que això és que ens entenem molt. Amb qui més he treballat és amb el Julio. De vegades ja sé que em diu les coses perquè vol que faci alguna cosa molt concreta que no m’està sortint. Els actors de vegades som molt vulnerables: quan ens passen notes o ens diuen que una cosa no està bé, marxem a casa pensant que no agrada la nostra feina. Els assajos no sempre surten bé, la confiança de poder parlar sense fer-se mal ho fa tot més fàcil i tranquil.
“Amb un paper protagonista, si la funció no surt bé creus que ha sigut culpa teva”
En quin punt creus que estàs com a actriu? Com valores el teu moment actual després de rebre premis tan importants?
La gent aprenem amb el temps d’ofici. Però com més anys tens, menys papers de dona hi ha, i és una putada perquè d’homes n’hi ha més. Moltes companyes actrius són millors ara que als vint anys, i també els actors de cinquanta són millors, perquè el talent és el mateix però tens més experiència. Només cal que ens deixin treballar, per favor.
Què va suposar el personatge de Coralina per a tu?
És el meu primer paper protagonista, m’ho he passat molt bé perquè la companyia ha sigut supermaca. Ha sigut una cosa molt artesanal, com acostuma a fer l’Oriol [Broggi], però igualment m’agrada molt fer secundaris. Tornaria a fer de Coralina mil cops, però a vegades portar el pes d’una funció és molt cansat. Si estàs baixa d’energia un paper secundari exigeix menys i no comporta tanta responsabilitat com un protagonista, perquè si la funció no surt bé creus que ha sigut culpa teva. Ah, per cert, voldria mencionar el gran planter de secundaris d’El misantrop: l’Albert Prat, l’Alex Pereira, el Norbert Martínez, el David Menéndez, la Júlia Genís i la Laia Alsina, un repartiment de luxe!
Més enllà d’El misantrop, altres projectes futurs que t’il·lusionin?
Tinc una cosa, però no la puc explicar. Faig un altre paper protagonista, perquè es veu que sí, que m’ha agradat l’experiència.
Escriure et tempta?
No, no m’agrada, penso que hi ha gent que ho fa molt bé. Ni escriure ni dirigir. Per ara, m’agrada molt la meva feina, m’ho passo tan bé fent d’actriu que penso que fins que em deixin fer papers, aquí serem. I si no, demanarem a algú que ens n’escrigui de nous.
