Míriam Iscla: “Em moro de ganes de dirigir ”

Han passat catorze anys des que va decidir volar en solitari i deixar les T de Teatre, la companyia amb què va debutar com a actriu professional. Des de llavors ha interpretat Shakespeare, Pinter, Beckett, Sagarra i una bona colla d’autors catalans contemporanis. Al febrer, la vam veure al Teatre Lliure jugant al gat i la rata amb Pol López en l’adaptació teatral que Pau Carrió va fer d’una de les obres cabdals de la literatura universal: Crim i càstig, de Dostoievski. Ara mateix, la podeu veure a Les bones intencions, al Centre de les Arts Lliures (fins el 5 de juny), una comèdia sobre dos losers que es va estrenar a la Sala Trono de Tarragona.

Ha estat una de les obres de la temporada: Crim i càstig planteja tot un seguit de dilemes ètics i morals que 150 anys més tard conti­nuen ressonant.
En el fons tots tenim una doble moral. Estic d’acord amb en Raskolnikov, el protagonista de la novel·la: hi ha persones nocives per a la societat, persones que no fan cap bé a la col·lectivitat. Però seria lícit eliminar-les? No, els mitjans no poden ser aquests, per molt bona que sigui la fi. Hi ha d’haver un pacte social, l’individualisme és desastrós. Hi ha persones que poden cometre les barrabassades més grans del món i dormen la mar de tranquil·les. Però en Raskolnikov és incapaç de fer front a les conseqüències del crim. Entra en febres, li agafa un deliri que no és res més que la manifestació del sentiment de culpa. Dostoievski en parla molt, de la culpa, de la redempció espiritual… que finalment és el camí que agafa el protagonista.

Hi vas interpretar la detectiu Porfiri, que sent una mena de fascinació intel·lectual per Raskolnikov.
Són dos personatges que s’atrauen, intel·lectualment i intuïtivament s’alimenten moltíssim. Per això li sap tan greu que en Raskolnikov sigui l’assassí. Pot arribar a entendre que hagi comès el crim, però també té clar que l’ha de purgar, i l’acorrala d’una manera molt honesta. És un camí molt bonic, ha estat un plaer aprofundir en el joc intel·lectual des d’un personatge tan intuïtiu. Això també el fa femení.

A la novel·la, però, en Porfiri és un home.
En realitat no té cap importància. De fet, ni tan sols el definim, el gènere. És una persona intuïtiva, mentalment hiperactiva, que sempre busca la veritat… això no té per què tenir sexe ni cal etiquetar-ho.

“És important projectar-te en allò que desitges”

També és una enamorada de la psicologia. Tu, en canvi, anaves per a cardiòloga.
Sí, però com que la nota de la Selectivitat no m’arribava per entrar a Medicina vaig haver de fer un curs pont… de Psicologia, precisament! Va ser una època molt combativa. Al cap de poc va sortir una llei que anul·lava la via del curs pont i em vaig tancar deu dies a la facultat. Vaig fer una revolució per poder estudiar Medicina!

I al cap de dos anys… vas fer el salt a l’Institut del Teatre.
Jo feia teatre amateur des que tenia tretze anys, però mai vaig pensar que m’hi pogués dedicar professionalment. En aquella època (i més sent de poble) era gairebé inimaginable. És una cosa que ara ja no passa: ara hi ha moltes més opcions, és una realitat factible. Però llavors jo no creia que pogués ser el meu camí. Penses que són coses que passen als altres. És una qüestió de confiança en el somni. No m’hi projectava, i és tan important projectar-te en allò que desitges!

Tot i que cada vegada hi ha més tirada a treballar amb intèrprets no professionals, sobretot en cinema. Neus Ballús, Carla Simón i Isaki Lacuesta en són un exemple.
I no ho desmereixo. Hi ha personatges que, extrets de la vida, poden ser molt interessants. Però la meva feina passa per una preparació, per un procés d’autoconeixença, per tot un aprenentatge intel·lectual, vital, cultural… Has de ser capaç d’ampliar el ventall i poder fer coses molt diferents.

I de l’Institut del Teatre en van sortir… les T de Teatre.
Vam fer una tesina juntes i ens enteníem superbé. Quan vam acabar l’Institut no ens volíem quedar a casa esperant que sonés el telèfon (cosa bastant improbable si encara no t’ha vist ningú) i vam començar a fer els Petits contes misògins. Va ser la manera de buscar-nos la vida. Els mobles els vam recollir dels contenidors, assajàvem a la cuina de casa. Poc ens pensàvem que n’acabaríem fent 300 bolos! Mentre ho vius no te n’adones, però després de cada muntatge ens preguntàvem: què ens ha passat? Però si hem estat tres anys fent aquesta!

Un èxit que vau repetir a la televisió amb Jet Lag. Sis temporades!
Va ser molt curiós, perquè en una sola nit a la televisió et veia més gent que en quinze anys fent teatre. Jet Lag va ser una experiència divertidíssima i, per a mi, personalment, tota una escola, perquè no només feia d’actriu, sinó que també escrivia guions, els coordinava, i fins i tot vaig dirigir algun capítol. Vaig aprendre moltíssim.

I no tens ganes de tornar a dirigir?
Moltes, m’encantaria. Però en el terreny audiovisual encara no tinc la llibertat que a vegades començo a sentir amb el teatre. És un mitjà que no controlo tant, i tinc ganes de continuar-hi aprenent com a actriu.

En teatre, doncs, sí que t’hi veuries amb cor.
Doncs mira, m’enganxes fent el suflé. Tinc un parell de textos triats que em moro de ganes de dirigir. Fins i tot sé amb qui voldria treballar, tinc l’equip al cap, i sé on hauria de trucar per engegar el projecte. Ara es tractaria de fer la trucada, però sento una barreja de por i respecte, tinc un nivell d’autoexigència molt gran. A vegades me la qüestiono, perquè tots tenim dret a provar coses, a equivocar-nos… En tot cas, ho he de tenir més clar per agafar el telèfon. Però sí, s’està covant. I no te’n diré res més perquè els projectes, si els expliques, s’esvaeixen.

Doncs tornem a T de Teatre. Com es va gestar la decisió de deixar la companyia? Què et va dur a fer el cop de cap?
Tenia una necessitat vital. Portava disset anys fent una mateixa cosa i necessitava treballar d’una altra manera, amb altra gent, altres personatges, investigar. Ho ne-ces-si-ta-va. I recordo que era una necessitat física, de xuclar, d’absorbir. De fet, el primer que vaig fer va ser trucar a l’Anna Lizaran perquè em posés en contacte amb en Lluís Pasqual. Però no per treballar-hi! De cap manera. Jo sabia que en Lluís estava muntant La casa de Bernarda Alba al TNC i l’únic que volia era assistir als assajos, seure en un racó i veure com treballaven. I hi va accedir. Vaig estar a tots i cadascun dels assajos, totes les hores, fins i tot quan feien proves de llum. Mirant, feliç.

Vas fer un màster.
Va ser un gust, com estar menjant caramels tot el dia. I a l’última funció, fins i tot vaig sortir a escena! En Lluís em va dir: posa’t un mocador al cap i surt a donar el condol a la família. Per a mi va ser un autèntic regal, un dels records més bonics que tinc d’aquell moment frontissa. Després d’això vaig entrar al projecte T6 del TNC i ja vaig incorporar-me a la roda de personatges dramàtics.

“Necessitem històries de dones dirigides per dones”

Des de llavors bàsicament has treballat amb directors. Amb directors homes, vull dir, tret d’un parell de muntatges amb Marta Buchaca i Carme Portaceli. Has estat a les ordres de Lluís Pasqual, Pere Riera, Ferran Utzet, Rafel Duran, Àlex Rigola, Xavier Albertí, Andrés Lima, Sergi Belbel, Josep Maria Pou, Carles Mallol, Pep Pla, Víctor Muñoz Calafell, Jordi Casanovas… La direcció és un terreny vedat a les dones?
Ara que ho dius… és cert, sí. Potser a les sales més petites no és tan estrany, però a les produccions una mica més grans no és habitual que hi hagi dones dirigint. Encara no hem fet el pas, i segur que no és per falta de ganes ni de talent.

Passa el mateix amb els personatges femenins.
Aquest és el drama! Sempre som personatges satèl·lit: “la dona de”, “la mare de”, “la filla de” o “l’àvia de”. El ventall que hi ha amb els personatges masculins no existeix en el cas dels femenins. Necessitem històries de dones, escrites per dones, protagonitzades per dones, dirigides per dones. Hi ha una altra manera d’explicar les coses.

A vegades les històries hi són. A Abans que es faci fosc vau transformar el protagonista, un astrònom que perd la vista, en una dona.
El text em va enamorar i vaig escriure a l’autora, la Hattie Naylor, explicant-li que volia fer el personatge com a dona. Una mare i una filla, en comptes d’un pare i un fill. Per a mi el muntatge va adquirir una altra dimensió, va agafar un gruix molt més gran. El personatge tenia més pes, més entitat. Entrava en joc un factor d’herència, la transmissió vital i de coneixement que hi ha entre mares i filles.

No era la primera vegada que impulsaves un projecte propi.
Jo em passo la vida buscant textos, sempre penso que només trobaré allò que vull fer si m’arremango a buscar. És que encara estem aquí, jo estic igual ara que fa no sé quants anys, sempre t’has d’estar buscant la vida. Si no arriben projectes els has de provocar, i quan no hi ha feina va bé tenir un roc a la faixa. Red Pontiac també va néixer d’aquestes ganes de provocar projectes i de treballar amb amics.

Que és el que esteu fent ara al Centre de les Arts Lliures (antiga La Seca) amb el Joan Negrié i Les bones intencions.
Ai, sí, amb el Joan ens estimem molt i tenim moltes ganes de fer el burro i d’estar junts dalt d’un escenari rient i passant-nos-ho bé. Hem fet un equipàs, amb el Joan Maria Segura a la direcció i el Marc Artigau com a dramaturg. Ha estat un procés de treball molt divertit: escrivint, comentant, fent pluja d’idees, canviant coses. Fa temps que teníem ganes de treballar plegats, amb en Joan. Ho vam intentar amb un projecte, que hauria dirigit jo, però no en teníem els drets i ho vam haver de deixar córrer.

Ja hi va haver un primer intent, doncs, de dirigir teatre!
Ja t’ho he dit, s’està covant… Ves que quan surti d’aquí no faci la trucada.