El seu xou musical sobre la història dels EUA visita el Teatre Lliure l’11 i 12 de juliol
La història dels Estats Units és capaç del millor, i del pitjor, i cadascú l’explica amb una intenció, amaga uns interessos. Els dies 11 i 12 de juliol, el viatge anglosaxó del Grec ens portarà de la Nova York més contestatària el fragment d’un projecte escènic descomunal, un xou musical que rellegeix la història de la Gran Potència a través de la seua música popular. Parlem amb Taylor Mac, creador i protagonista d’aquesta festa esbojarrada per repensar el que som i la nostra lectura del món.
Pocs directors –Jan Fabre, Olivier Py– poden presumir d’haver creat espectacles de 24 hores. Taylor Mac, a més, pot vanagloriar-se d’haver sigut també intèrpret i protagonista absolut d’una fita escènica que va tenir lloc a Brooklyn l’octubre de 2016. Un dia sencer, 246 cançons, més d’una vintena d’esbojarrats vestits dissenyats i implementats per l’artista Machine Dazzle, una marató només interrompuda per visites fugaces al lavabo. A San Francisco i Melbourne, A 24-Decade History of Popular Music es va interpretar per parts i, finalment, a Barcelona ens arribarà només un fragment adaptat de vora dues hores, un tast d’aquesta epopeia queer que rellegeix la història dels Estats Units mitjançant les seves cançons més populars, del folklore del segle XVIII al pop més actual.
Les comunitats dels Estats Units es van formar a força de destrossar altres comunitats existents”
“Hi ha massa coses negatives als Estats Units, però sento que hi ha gent que està lluitant per un món millor”, defensa Taylor Mac, que ens atén en conversa telefònica des de Nova York. “Per això, quan programem aquest xou a l’estranger intentem mostrar una altra cara del nostre país que no surt als mitjans.” Més de cinc anys de treball van ser necessaris per aixecar un espectacle que va estar nominat al Premi Pulitzer i que recull totes les polièdriques vessants d’un dramaturg, director, performer i cantant referent de l’escena drag novaiorquesa més inconformista: “En realitat, l’espectacle és la meva visió subjectiva de la història i tracta sobre com es van formar les comunitats dels Estats Units a força de destrossar altres comunitats existents, un fet que s’ha repetit al llarg de la història.”
Ritual de sacrifici
El joc funciona com una desconstrucció dels relats establerts a través de furgar en els significats d’algunes de les lletres i melodies populars, una lectura molt particular en tots els sentits. “La música clàssica es preocupa del virtuosisme, però la música popular en la seva imperfecció serveix per unir gent, té aquest poder. Al final l’espectacle tracta sobretot d’estar junts i fer entre tots una festa molt esbojarrada i divertida”, proclama. “Jo ho anomeno un ritual radical d’honestedat i sacrifici. Ens reunim i ens construïm de nou des de zero, i amb aquesta nova imatge plena de nous significats ens aixequem una mica més forts i resistents contra coses com Trump.”
Tot i que l’espectacle es va crear abans del canvi en la presidència dels Estats Units, i en el moment de la conversa encara no estava tancada la forma concreta del xou que veurem al Grec segons ens puntualitza, el mecanisme obert a la improvisació i al contacte directe amb el públic el fa molt mal·leable, s’adapta a les circumstàncies de cada audiència i moment polític: “L’espectacle està dissenyat per canviar. Si hi ha un huracà, hi parlaré de l’huracà. Si trobem agitació política, hi parlaré d’això. Juguem amb el que passa a les notícies i també amb el que passa a la sala.” Vol dir això que la situació política de Catalunya hi sortirà reflectida? “Allà on anem ens agrada convidar artistes locals a cantar amb nosaltres, i sempre m’agrada que les col·laboracions tinguin un caràcter polític. Sabem que actuem a Barcelona i que hi ha un debat sobre certa idea d’independència, i altres temes importants com la situació dels immigrants. Al mateix temps, també volem que s’hi reflecteixi la situació de la música catalana. No vull parlar per ningú perquè no visc a Catalunya, però volem relacionar moltes coses en escena.”
Universalment diferents
Subtítols de suport, un traductor que ajudi amb la improvisació, Taylor Mac creu que la màgia sortirà igualment malgrat que es parli de la història d’un país concret: “La gent hi pot entendre la metàfora, i trobar el seu camí. Honestament, no crec que l’art hagi de ser universal. De vegades és millor presentar una part d’una altra cultura que potser no coneixes, sobretot quan parlem d’art en l’àmbit internacional. Permetem-nos mirar lliures en lloc d’intentar fixar les coses en un lloc específic ja transitat.”
No volem les seves marques i els seus prejudicis perquè ens etiquetin com a vaques”
La festa que ens proposa té molt d’iconoclasta, de subvertir símbols amb les eines de transgressió del llenguatge drag portades fins a les últimes conseqüències de l’espectacularització. “La caracterització és més una revelació que una disfressa. Representa tots els perfils que t’estic mostrant: caòtic però teatral, masculí i femení, bell i lleig, intel·ligent i ximple. De vegades em sembla que m’amago més quan vaig pel carrer amb texans i samarreta. Però a l’escenari tens la responsabilitat de revelar alguna cosa que ocultes. El drag és una rebel·lió contra tu mateix, sobretot contra la teva pròpia opressió. Ens oprimim a nosaltres mateixos perquè altres persones ens han oprimit abans. Ens han mostrat com hem de ser i que hem d’ocultar certes coses.” Personatge i missatge barrejats en contra d’una lectura capitalista i patriarcal de la història: “No volem les seves marques i els seus prejudicis perquè ens etiquetin com a vaques”, rebla el clau.
El salt a Broadway
No podem deixar de preguntar per la seva carrera de dramaturg. Al maig, Taylor Mac es va estrenar a Broadway amb la peça Gary: A Sequel to Titus Andronicus, que la prestigiosa crítica del New York Times va definir com “l’ocell més inesperat que aterra” a la cartellera. L’autor ens comenta la dificultat de viure en un país sense ajudes públiques per a la cultura i el repte –“bogeria”, diu– que suposa pujar a la primera divisió mundial del teatre comercial amb una peça d’autor. Parlem d’una versió de la violenta peça de Shakespeare que a través de l’humor parla de la venjança: “Crec que ara mateix als Estats Units vivim en una tràgica venjança en clau de comèdia, que està tenint èxit. Així és Donald Trump i els seus partidaris, emprenyats amb totes les persones que ells creien que estaven canviant el món. I van decidir venjar-se. Ara sabem que estan sacrificant el medi ambient i a ells mateixos, perquè la seva negativa al canvi també els debilita. Jo volia parlar de la venjança sense venjar-me. Perquè quan algú té un desig de venjança contra tu, el millor que pots fer és burlar-te d’ell.” Humor i compromís en esmunyedissa simbiosi, l’heterodoxa marca d’un creador disposat a trencar qualsevol límit, qualsevol prejudici.
El teatre segons Taylor Mac..
