Aprofitem la gira de l’espectacle La grUtesca (Festival Grec, 20 i 21 de juliol) per entrevistar una de les companyies més carismàtiques de les arts circenses catalanes.
Els Escarlata (ara ja sense el cognom Circus) són una de les companyies més emblemàtiques del circ català. La formen Bet Miralta i Jordi Aspa, introductors del que es va anomenar nou circ francès, que és la base estètica de l’actual circ contemporani català. La seva trajectòria té molt de carrer, però també busquen la intimitat de la sala (sovint a través de la carpa) i la proximitat física i emotiva amb l’espectador.
Una entrevista d’Estel Solé i Manuel Pérez i Muñoz
36 anys de trajectòria. Com heu aconseguit sobreviure en el món del circ?
Jordi Aspa: Mira, robant [riuen]. El circ és fer equilibris, malabars que ens toca fer amb la vida però sobretot amb l’economia.
Bet Miralta: Tot i que hi ha hagut moments complicats, som un os dur de rosegar. Però quan estàs fent alguna cosa que t’agrada i realment hi creus, no has de fer res més que anar traçant, com les formiguetes. Molts anys, sí, però moltes ganes encara, amb molt d’amor i estima per l’ofici.
Quants espectacles heu fet en tot aquest temps?
JA: No tants. Parlem de circ, amb unes tècniques circenses que has de practicar i requereixen un temps d’adaptació, d’aprenentatge. Ara que es porta ser ecològics i sostenibles, a nosaltres sempre ens ha agradat que els espectacles durin. No practiquem aquesta cosa de crear una peça cada any perquè hi ha un mercat que t’imposa l’obligació de produir.
BM: Al principi teníem un espectacle i ens durava quatre o cinc anys, i anàvem fent, i ningú et deia “no et programo perquè ja fa quatre anys que gires”, com ara hi ha molts programadors que treballen així. Això són modernitats, perquè és bonic que un espectacle ja rodat encara desperti en la gent ganes de veure’l.
Al principi treballàveu més l’acrobàcia, però a còpia d’anys us heu modificat com a persones i, per tant, com a creadors?
JA: Acrobàtics i animals. Sempre hem treballat amb animals des d’un principi, sobretot jo, que volia ser domador. Gossos a l’inici i després un gat, gallines… Continuem creient que els animals a escena són importants, perquè ho fan millor que les persones. Però sí, ara juguem més amb els objectes, hem après a escoltar els objectes, el nostre univers s’ha expandit en aquesta direcció.
BM: A part que també amb l’edat el cos evoluciona, canvia, i tampoc tens ganes de matxucar-te com quan ets jove. Vaja, almenys jo parlo per mi. Ho tinc claríssim: el treball físic va ser molt rigorós en el seu moment, durant molts anys, però això ja és cosa del passa.
Els dos us vau formar a França durant els anys vuitanta, amb un estil que ha acabat sent de referència. Quins van ser els vostres mestres?
JA: A França vam viure una revolució del circ que es feia fins llavors. Companyies crucials com el Cirque Aligre, el Cirque Archaos, l’escola Nacional de Châlons. Nosaltres érem allà, ho vam viure de primera mà i vam fer el nostre ofici aquí a Catalunya a sobre de tot això que havíem après.
Les noves companyies de circ d’ara us han dit mai que sou uns referents?
JA: Casualment ens ho ha dit algú fa poc. Entenc que després de tants anys per a alguns sí que som uns referents, però d’altres ni ens coneixen, no han vist ni tenen idea de tots aquells espectacles tan punkis que fèiem al principi.
Heu treballat més a l’estranger que a Catalunya?
BM: Abans això sí que era evident: treballàvem més a l’estranger que aquí, i a mi sempre m’ha sabut molt greu. Encara ara hi ha poblacions grans i mitjanes on després de 36 anys de trajectòria no hi hem posat mai els peus. S’hi podria estar girant i vinga a girar, que cauria estabornida de tant girar. I no hi ha manera, perquè el circ a Catalunya té uns circuits molt limitats, ens falla la política, cal posicionar-se, prendre decisions i veure com podem fer les coses millor .
El vostre nou espectacle, La grUtesca, tracta del riure. Què heu descobert?
BM: Una de les coses que vam descobrir és que hi ha tantes definicions del riure com éssers hi ha al món. Però sí que hi havia una cosa en què tothom podia estar d’acord, i és que el riure era so, per això en l’espectacle hem fet una investigació sobre el so.
JA: És un espectacle per a només 32 persones, íntim. El públic es posa uns auriculars a l’entrada i a través d’uns àudios compartim la nostra recerca. Hem arribat a la conclusió que el riure és una arma política i cultural. Ens preguntem com i sobre què riem. Sense poder desgranar gaire per no perdre la sorpresa, el públic trobarà uns actes poètics, unes paraules que van directes a les orelles i es poden degustar.
Té límits, l’humor?
BM: El límit està en el respecte. Fent aquesta recerca sobre el riure ens hem adonat de quantes coses s’han dit, s’han escrit i pensat al voltant del riure. Després d’anys de crear gags de tota mena, després de tantes acrobàcies i números que buscaven fer riure als espectadors, ara nosaltres volíem investigar el riure espontani, veure què hi ha a sota de les rialles. Però ara la nostra intenció no és la de fer riure, ni posar-nos els vestits de pallassos, al contrari, ens prenem la tasca molt seriosament, tot i que la gent, per aquells misteris de la connexió a escena, acaba rient molt.
L’art de passar el barret va ser una escola d’aprenentatge”
Com us van forjar aquells anys d’espectacles ambulants pels carrers? Què ha quedat de tot allò?
JA: El carrer era una màgia espontània, l’art de passar el barret. Abans no hi havia tantes regulacions que fan impossible l’espontaneïtat, ni tampoc tants festivals. Llavors sorties a buscar l’essència, el contacte final amb el públic. No és qüestió de ser nostàlgics, però va ser una escola d’aprenentatge sense la qual avui la nostra feina seria ben diferent.
Encara queden moltes portes per obrir en el món del circ de casa nostra”
Vau crear la Fira Trapezi de Reus. Quina valoració feu del que va aportar i aporta aquest festival?
BM: Jo vull creure que com a mínim ha ajudat a créixer el món del circ, era la finalitat quan es va crear. S’ha de dir que nosaltres no en vam ser els impulsors, sinó que ens van venir a buscar perquè en fóssim els directors. Però essencialment qui es va adonar que faltava una plataforma per al circ a Catalunya van ser Bienve Moya, de l’Ajuntament de Vilanova, i l’Alfred Fort, de l’Ajuntament de Reus, i va ser un encert per la seva part. Tot i això, jo continuo pensant que encara queda molta feina per fer, que en el Trapezi a Reus s’han donat moltes oportunitats a companyies joves, però que encara queden moltes portes per obrir en el món del circ de casa nostra.
JA: Recordo una anècdota de Trapezi. El primer any, l’alcalde de Reus ens va confessar que no li agradava el circ, però després de veure l’espectacle inaugural ens va dir, “si el circ és això, sí que m’agrada”. Així va ser amb l’alcalde, però també una mica amb la resta de la ciutadania de la ciutat. És la fita: aconseguir que la gent canviï d’idea, trenqui prejudicis i vegi les possibilitats infinites que té el món del circ.
Més articles del dossier “El circ es vol fer gran”
