Els anys li pesen en el físic, però no en la memòria. Tampoc pesen en la conversa. Malgrat el seu retir, Esteve Polls parla amb passió del teatre i opina amb l’autoritat que li dóna tota una vida dedicada a l’escena. Un bagatge que va buidar en un llibre monumental (Cinc minuts abans que caigui el teló, Viena Edicions). Nosaltres, però, hem preferit intercanviar impressions, i conèixer el seu parer sobre el risc, el compromís i altres temes que, tant ahir com avui, planen sobre el sector.
Vuit anys. És el temps que va dedicar a escriure les seves memòries, un llarg relat (un miler de pàgines) en què l’escena i la vida s’entrecreuen. Al cap i a la fi, per a Esteve Polls el teatre ha estat, i és, la seva vida. Els amics que van fer-li costat en moments de necessitat eren gent de l’escena, com ho és Montserrat Salvador, la seva companya dintre i fora dels escenaris des de fa seixanta anys. A la sala de casa, confortable, acollidora, els records personals es barregen amb els d’algunes fites professionals, les fotos de família amb les dels premis rebuts, com la instantània del lliurament de la Creu de Sant Jordi, el 1998. Els problemes de salut ja no li permeten anar al teatre, però ell està al cas de l’actualitat teatral, de totes les estrenes. L’enyoro molt, el teatre, explica. De vegades, faig com Narcís, el personatge mitològic, i em miro al mirall per recordar com era tot. I en aquests moments no puc evitar pensar: “jo he fet tot això?”. El teatre és un món tan màgic i, alhora, tan desagraït… Amb noranta-dos anys, Esteve Polls parla sense embuts, igual que ho feia als quaranta o als cinquanta. Recorda amb acritud el seu retorn a Catalunya, el 1973, després d’haver fet carrera a les Amèriques, com diu ell, on va aixecar i dirigir dos teatres nacionals (Colòmbia, Costa Rica). Vaig tornar perquè el director general de Teatre d’aquell temps m’ho va demanar amb insistència. Jo estava molt il·lusionat, però quan vaig arribar em vaig trobar amb un teatre desgavellat, molt polititzat… Va ser el desengany més gran de la meva vida professional. Tampoc aquí no em van fer cas, i després de dotze anys de reivindicar el nom de Catalunya a l’altra punta del món, el que vaig trobar-me em va fer mal. Polls puntualitza: Això no vol dir que sigui un màrtir, només dic les coses tal com són.
De mica en mica, l’home de teatre, el director amb caràcter, surt a escena. La conversa és seva. Esteve Polls parla de la seva gent, de Lluís Torner, un gran actor avui oblidat; de Ricard Salvat, al qual considera víctima de la injustícia oficial i oficiosa del nostre país en matèria teatral –en sabia massa, tenia una trajectòria tan potent que molts no l’acceptaven–, o de Núria Espert, per a ell, la millor: no he conegut ningú amb el seu esperit de sacrifici, amb la seva força, és capaç de fer el que calgui per tirar endavant un projecte. De la ingratitud, una paraula recurrent en el seu discurs, i que ha condemnat a l’oblit grans professionals. Cal mirar més cap al passat, saber quines són les persones que han ajudat a ser on som, diu. Però aquest és un vici de Catalunya, de sobte no ha existit ningú.
Conèixer el passat és fonamental, hi estem d’acord, tant com l’agraïment o el respecte, però tenim al davant un mestre i volem saber què en pensa del present del nostre teatre. Aquest és també un exercici necessari: escoltar el que té a dir la gent que en sap, la veu de l’experiència. Penso que el teatre avui té dos mals importants, comença. El primer són les subvencions. Entenc que sovint és l’única manera de tirar endavant, però és el pitjor que li podria haver passat al teatre. Perquè el teatre s’ha de fer treballant, arriscant. D’una altra manera, se’n descuida el rigor… Aplaudeixo la tranquil·litat que dóna una subvenció, però hi ha d’haver un punt intermedi entre rebre diners públics i jugar-se els estalvis. Jo sempre m’he jugat la cara i això m’ha portat molts problemes. Però vaig triar la carrera del teatre amb totes les conseqüències, i per a mi el teatre és risc.
El segon és, per a Esteve Polls, les poques taules d’alguns actors que, per contra, s’arroguen grans papers. Em desconcerta no saber si els artistes que pugen a l’escenari tenen o no prou qualitat. Temps enrere hi havia la figura del meritori, que havia d’estar un any en una companyia formant-se, aprenent. Ara, en canvi, acaben els estudis o es formen al món amateur i ja salten al professional. Sobretot en sales que fan diverses sessions diàries, una cosa bona per a les noves generacions, però no per al teatre. Molts discutiran les seves opinions; d’altres, potser les comparteixen, però no s’atreviran a defensar-les en públic. Però a Polls no li agraden les mitges tintes: si ha d’expressar el seu parer ho fa, sense témer les reaccions. He procurat no tenir mai pèls a la llengua. La franquesa m’ha causat problemes, però prefereixo això que no pas que tothom em vingui amb floretes, perquè sé en quin terreny em bellugo.
Hem de deixar-ho aquí. Si més no, de moment. Perquè escoltar un veterà com Esteve Polls és addictiu, i segur que ben aviat reprendrem la conversa en el punt on l’hem deixada. El vell director se sent fatigat. Ha emprès un viatge en el temps que l’ha esgotat, però ens regala una darrera confessió abans d’acomiadar-nos. Quan estic desconsolat, agafo el llibre de memòries i l’obro per la part de les Amèriques. I penso: “anècdotes a part, has fet una bona feina”.
