Dues fundadores del Teatre Lliure parlen sobre el passat, present i futur d’un equipament fonamental
Imma Colomer
(1948) Actriu, directora i fundadora de Comediants i el Teatre Lliure. Ha estat guardonada, entre altres distincions, amb el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Honorífic de la Crítica Gonzalo Pérez de Olaguer i el Premi Margarida Xirgu. Forma part del Patronat del Teatre Lliure.
Muntsa Alcañiz
(1954) Actriu i professora de l’Institut del Teatre des del 1986, on imparteix tècniques d’interpretació de text. Entre altres premis compta amb el Serra d’Or, el Nacional de Teatro i el Margarida Xirgu. És una de les fundadores del Teatre Lliure.
NI LES LLEIS CULTURALS NI LES INSTITUCIONS TEATRALS RECOLZEN LES COMPANYIES JOVES.
Muntsa Alcañiz: Quan ens van dir de trobar-nos per fer aquest diàleg, just en aquest moment en què el Lliure està en ple canvi, jo m’he sentit com si fóssim dues ondines, reclamant l’or del Rin a la caiguda dels déus, com dient: les coses no aniran bé si no torneu les coses al seu lloc.
Imma Colomer: Jo més que com a ondines, ens veig com a valquíries. I com que estic una mica amunt en el temps, veig que les coses tenen aquest procés, pugen i baixen. Sembla que s’inventi alguna cosa, però no: tot torna. El fet que ara el director del Lliure s’hagi de triar per concurs no és cap sotrac. Parlem d’un teatre públic i s’ha de fer així perquè és una obligació. No hi ha una altra manera més democràtica i tampoc no hi havia cap lideratge clar, com en el passat va haver-hi. Ja no és aquell petit teatre artesanal que va començar fa més de 40 anys, ara és una cosa ben diferent.
MA: Ja no és una cooperativa com al principi, ara és un patronat, que és una cosa substancialment diferent.
IC: Hi ha quatre entitats públiques que hi aporten diners. Aquest compromís exigeix un canvi de governació, un canvi de funcionament per adaptar-nos als nous temps. Que és necessari i s’ha de fer. No obstant això, el Lliure té un passat. La persona que ara aterra en la direcció després de guanyar el concurs notarà que té un pòsit, una història al darrere que li dona contingut i caràcter. No és com altres teatres de la ciutat que no tenen el mateix recorregut històric.
MA: Té una base humanística, una trajectòria artística ben sòlida. Darrere del que avui és el Teatre Lliure hi ha moltes direccions, entre elles la de Fabià [Puigserver], que entre moltes altres coses era un gran escenògraf. Ell deia que quan entres en un espai és important saber o pressentir que passarà alguna cosa, que l’arquitectura i la història d’un lloc ens parlen. Hi ha alguns edificis que semblen pensats per a l’ostentació. N’hi ha d’altres que no, i que són més vius. És com la nova Sala Beckett, que tens la sensació que està plena dels fantasmes que necessitem la gent de teatre. És molt important veure amb quina filosofia es planifiquen els edificis, perquè en funció d’això també els correspon una ideologia.
IC: Per cert, jo volia saber com vas arribar tu a aquell primer Lliure.
MA: Estava fent el tercer curs de l’Institut del Teatre i estàvem fent una tragèdia grega. Fabià va venir dos o tres dies a veure-ho –m’estava apamant–i em va proposar d’afegir-m’hi.
IC: Jo també va ser pel Fabià, perquè ens coneixíem des que va ser professor meu de l’Institut. Encara recordo com si fos ahir la primera trobada a casa seva, el maig del 76. Recordo que al carrer hi havia pinyes amb la policia. Tot això. No ho sé tu, però jo ara em veig en perspectiva i no puc deixar de pensar que aleshores tenia un punt naïf.
MA: Érem uns romàntics en el bon sentit, no miràvem què hi havia més enllà. Contínuament estàvem fent funambulisme i acrobàcies monetàries i artístiques. Recordo les sentències de Carlota [Soldevila], la nostra sibil·la, que es queixava del desert cultural en què vivíem, i deia encertadament que aleshores tot estava per fer. Les passàvem molt magres. A mi em fa riure tota aquesta gent que ara diu que ens va venir a veure a les primeres obres, si fos així hauríem omplert cada dia. I la veritat és que al principi teníem poc públic, va costar molt d’aixecar el projecte. En tot cas, vam tenir sort perquè vam aprendre a fer el teatre que somiàvem. I de tot això ens ha quedat a tots els que vam participar-hi una empremta humanística, una forma de veure l’ofici, una ètica que no ens ha abandonat mai.
IC: Tinc molt bon record de Les tres germanes [1979], va ser tot un boom que ens va permetre quallar moltes coses. Representava molt el nostre esperit, les ganes que teníem d’anar a aquell Moscou, aquell futur, la possibilitat d’anar més enllà. Perquè en aquesta professió sempre tenim aquella cosa de no saber si continuarem, i aleshores per al Lliure no estava del tot segura la seva continuïtat.
MA: Penso que Pasqual va estar molt inspirat a l’hora de dirigir-lo.
IC: Recordo també, i aquests dies en especial, Concili d’amor [1980], amb tot aquell problema del text –que es ficava amb la religió, amb Déu. La censura va actuar i la vam retirar per un problema de subvenció. Amb casos com el de Willy Toledo veig que encara seguim en el mateix lloc. Passen els anys i encara hi ha gent als tribunals per expressar la seva opinió. Com volem que el món canviï si nosaltres que ara tenim tota la informació encara no hem canviat i seguim consentint els mateixos abusos?
MA: Com pot ser que després del que hem arriscat per canviar les coses el món canvia tan poc? A mi em sap greu pels joves, pels meus alumnes de l’Institut del Teatre que ara intenten guanyar-se la vida, gent tan ben preparada i que no té oportunitats. No sé si anomenar-ho tap generacional, però és cert que veig companyies noves que arrisquen moltíssim, com nosaltres vam fer, i després no tenen retorn econòmic ni de cap tipus. Ni les lleis culturals ni les institucions teatrals recolzen les companyies joves. Quan miro les responsabilitats culturals dels polítics, dels diferents teatres públics, veig que hi ha una falta de cura i compromís, a més d’unes impunitats que desconcerten moltíssim.
NO T’HO PERDIS: Diàleg entre Magda Puyo i Àngels Margarit
