De primer, el vaig conèixer a la meitat dels anys seixanta, mitjançant una relació d’ones hertzianes, tot escoltant el seu Radio Yung a Ràdio Joventut, escrit Radio Juventud, amb la “u” i la “d” de l’idioma imposat que llavors tocava. Després, parant orella a Ràdio Barcelona, per escoltar el seus Tino Show i Trotadiscos, programes en què feia exhibició natural d’una trompa d’Eustaqui francament privilegiada, alhora que ens feia veure, millor dit escoltar, que més enllà de Los Sirex, Los Salvajes i Els tres tambors, hi havia rock de veritable altura, la majoria provinent de “la pèrfida Albió”, aquella terra lliure i llunyana de Mick Jagger i Keith Richard. En aquell temps, no tothom viatjava a Londres. El Tino sí, ho feia sovint, i tornava carregat de material discogràfic de primeríssima novetat.
Anys després, el vaig conèixer, jo en qualitat d’espectador, damunt l’escenari del Romea, fent de protagonista a L’Òpera de tres rals. Mesos abans, a la barra del bar Cristal del carrer Balmes, Mario Gas em va preguntar: “¿A quién cogerías para el personaje de Maki?”. Consultat així, com de sobte, jo li vaig contestar: “Pedro Gené, el cantante de Lone Star”. Em va respondre: “No es mala idea. Pero no. Si él acepta, cogeré a Constantino Romero”.
Més teatre: el vaig veure a No hay burlas con Calderón, a El roig i el blau, a La Ronda. Més teatre, on tot era veu, només veu, veu extraordinària amagada a l’interior de la planta carnívora de La botiga dels horrors.
Ja en una relació més directa, el vaig conèixer anys després, ambdós fent teatre en el mateix espectacle. Primer a Barcelona, a A little night music. I més tard a Madrid, en els assajos de La Orestíada. Allà, la nostra amistates va enfortir en un clímax d’aparent falta de lògica al voltant d’una taula del famós restaurant Lardi. En ple agost, a quaranta graus al migdia, per comptes d’una amanida lleugera i un bistec, ens presentàvem al Lardi, disposats a endrapar el seu prestigiat “cocido madrileño”, força més abundant i suculent que el recurrent “cocido” del restaurant La Bola AlLardi, endrapant aquell munt de calories tan inapropiades en època canicular, suàvem talment com si ens haguéssim ficat a la sauna. Ens agradava. Suàvem, menjàvem, parlàvem. Ell ho feia a través dels dos amplificadors que tenia instal·lats al pit. L’un, només equiparable en potència al rugit dels grans felins. L’altre, eixordador amb els seus decibels d’humanitat. Constantino Romero era estereofònic: veu i humanitat. Veu i humanitat a volum màxim. Com el títol del monòleg de Cocteau: La veu humana.
Era especialment savi, humil, afectuós, és per això que veia coses més enllà de les galàxies: “He vist coses que vosaltres no podríeu ni imaginar…”, ens ho va fer saber mitjançant aquella veu incomparable incorporada al doblatge de la famosa pel·lícula Blade Runner.
