Com és el fet de créixer en una família d’artistes?
Els Luchetti, els Pera, els Fernández, els Glaenzel, els Bosch-Vilarasau, els Madaula… Com en moltes altres professions, en l’àmbit escènic és també normal que dos o més membres d’una progènie acabin repetint l’ocupació dels pares. Què vol dir compartir companys de vida i de professió? Ho hem preguntat a diversos intèrprets que viuen aquesta realitat en primera persona.
Cultura i esforç per vena
“Els meus pares, amb tota la bona fe del món, em van aconsellar que tingués una carrera de reforç, una carrera assegurada. Jo vaig dir que no, que faria només teatre”, explica l’actor Oriol Genís. El cas de la seva filla Júlia va ser ben diferent. El seu primer contacte amb les arts es remunta a l’educació primària, a través de l’Institut Escola Artístic Oriol Martorell, on treballa la seva mare, Maria Andreu. A la seva tesi doctoral, la Maria defensa que la formació artística és bàsica per al desenvolupament intel·lectual i emotiu de qualsevol persona. Així, la Júlia Genís va experimentar des de l’escola amb arts com la dansa i el piano, fins que de gran va decidir que es volia dedicar a la interpretació. “Si el seu desenvolupament personal i humà està implicat en la seva feina, tirarà endavant, n’estic convençut. I si en un moment determinat no pot fer això, farà una altra cosa. De fet, ja ha fet altres feines que no tenen res a veure amb el teatre”, comenta l’actor.
La cultura també ha estat sempre una constant a la família de l’Emma Arquillué, actriu, productora i filla de l’actor Pere Arquillué i de la productora Anna Rius. “Igual que tots els pares deuen parlar de la seva feina a casa, el meu pare parlava dels assajos, de com estaven anant les funcions… Era una cosa que estava molt normalitzada”, narra. Amb menys de 10 anys, ella i la seva germana Irene, que actualment és cantant lírica, ja gaudien amb espectacles de tota mena. Els seus pares “volien que la cultura i l’art formés part del nostre dia a dia en la manera que fos”, una constant en una nissaga que ha donat altres artistes com l’actor Jan Forrellat, cosí de l’Emma. El pas de l’afició a la professió ha vingut de forma natural. Els seus pares “sempre ens van dir que estudiéssim el que volguéssim, heu de fer el que vulgueu i ja treballareu del que pugueu”. Això sí, sempre els han recalcat “la teoria de les 10.000 hores”, que és el temps que hi han de dedicar i que així i tot mai serà suficient. Més enllà de l’esforç, hi ha poques similituds entre els inicis de pares i filles, amb un present amb més producció i formació però també molta més competència i intermitència. “Suposo que per això jo també he tingut la necessitat de formar la meva companyia, cosa que el meu pare no va fer”, diu l’Emma, que veu en la seva faceta com a productora executiva una segona via de desenvolupament professional. Legalment, però, la companyia La Bella Otero opera a través del segell Mola Produccions, l’empresa dels seus pares.
“Sempre ens van dir: heu de fer el que vulgueu i ja treballareu del que pugueu”
Tant la Júlia Genís com l’Emma Arquillué van poder fer un primer atansament al món teatral amb els seus pares. La primera ho va fer mentre estudiava a l’Institut del Teatre, quan va interpretar un paper secundari a l’obra Kabarett Protokoll, d’Helena Tornero. La relació amb la dramaturga la va portar posteriorment a fer de protagonista a El futur al Teatre Nacional de Catalunya. Per la seva banda, l’Emma tenia setze anys quan va fer un paper d’extra al Cyrano de Bergerac que protagonitzava el seu pare: “Va ser com unes pràctiques”. A partir d’aquí, els estudis a l’IT (va entrar el segon cop que s’hi va presentar) i a començar una carrera independent. “Ni he treballat més amb La Perla [29] des de llavors, ni el meu pare m’ha donat més oportunitats. Va ser una petita aproximació per veure-ho des de dins, i llavors jo vaig començar de zero”, argumenta. “M’he iniciat fent espectacles a la Gleva, al Tantarantana… sento que he fet el procés normal i natural de quan arrenques”. Des de llavors, cap de les dues ha tornat a treballar amb el seu respectiu pare, tot i que no descarten fer-ho en un futur.
Unitat i conciliació
Quan dos adults d’una unitat familiar treballen a la vegada en un únic projecte, els límits entre l’activitat personal i la professional es difuminen. Aquest és el cas de la Laida Azkona i el Txalo Toloza, parella vital que porta més de deu anys de creació col·lectiva. Ella ve del món del cos i ell de la videocreació. Les seves carreres funcionaven independentment fins que van començar a col·laborar de forma gens planificada: “Al Txalo li van oferir fer una peça nova a l’Antic [Teatre] i jo vaig entrar-hi com a assistent i performer”, narra la Laida. L’entesa professional va ser tan positiva que van decidir continuar-la, encara que la supervivència és complexa: “Estem immersos en una professió on l’autoexplotació és la norma. I és molt difícil ser una família que viu exactament del mateix, perquè quan no hi ha feina per a un, tampoc n’hi ha per a l’altre”, explica la creadora. Per afavorir la conciliació, l’única opció viable ha estat la de viatjar sempre amb la seva filla de tretze anys, que va viure la seva primera residència internacional amb set mesos: “Tenim sort que a la seva escola entenen que li va bé viatjar, que torna i ha après moltes coses. Nosaltres intentem que ella hi vagi el màxim possible, però per exemple enguany va començar el curs tres setmanes tard després d’un viatge a Xile. A vegades passen aquestes coses i ho vas mesurant”.
“En una professió on l’autoexplotació és la norma és molt difícil viure exactament del mateix”
Tenir una criatura durant els assajos també té incidència en la creació. Un exemple clar és el dels espectacles de la Trilogía Pacífico, en què els performers munten una escenografia amb diverses peces. Un requisit era que la nena pogués manipular els objectes sense perill. I és que la Lur és una més de la companyia: “Hi ha una espècie de cura i afecte que s’agraeix. Aquesta feina no seria possible de cap manera si no fos així”, reivindica el Txalo. No sabem si la Lur Toloza Azkona decidirà seguir els camins creatius dels seus pares, però de moment ja ha fet la seva primera intervenció com a dramaturga. A l’última peça de la companyia, Cuerpos celestes, “hi ha un acudit que el va escriure ella”. La influència de la jove és tal, que el seu pròxim projecte serà un espectacle familiar: “Ella n’està encantada”, conclouen.
| Autoficció familiar |
En la seva companyia, l’Emma Arquillué treballa amb la seva parella, el dramaturg i actor Pablo Macho Otero. De fet, fins i tot van fer un espectacle d’autoficció, Loco Amoris, on parlaven de la seva relació durant un període en què la van haver de viure a distància. L’exposició no els va fer cap pudor: “Vull pensar que la gent sap que quan dius autoficció parteixes d’una experiència pròpia, però després expliques una història fictícia”, argumenta. Marcel Borràs i Aina Clotet a ‘Això no és Suècia’ © RTVEEn els últims anys, són diverses les creacions en què els membres d’una família han interpretat en la ficció la mateixa relació que tenen a la vida real. Un dels casos més paradigmàtics és el de Travy, espectacle en què els quatre membres del clan Pla-Solina confronten les seves dues generacions circenses. A [Èxit] through the gift shop, la creadora Carla Rovira i la dissenyadora de llums Manoly Rubio parlen de la gestació a partir de la seva experiència conjunta com a mares. En l’àmbit audiovisual, Joan i Roger Pera fan de pare i fill a la sitcom Tretze anys i un dia. Recentment, Aina Clotet i Marcel Borràs, parella amb fills, exploren la criança a Això no és Suècia. I el fenomen ha arribat fins i tot al documental. El 2025 està prevista l’estrena de Qui som, una peça del cineasta Salvador Sunyer i Vidal (fill del director artístic del festival Temporada Alta) que dissecciona el procés creatiu de l’últim espectacle de Blaï Mateu i Camille Decourtye, parella i ànimes fundadores de la companyia Baró d’evel.  Roger i Joan Pera a ‘Papa Mozart’ |
