Conservo els últims correus i whatsapps d’en Moisès amb idees, il·lusions, projectes, propostes… I també amb algunes inquietuds, deutes, alts i baixos emocionals… Conservo també records de quan el vaig conèixer a l’espectacle La Pau, retorna a Atenes, que vam presentar al mític Grec76, dirigit pel seu pare i mestre del teatre independent mataroní Carles Maicas. D’aleshores ençà, en Moisès –acompanyat més endavant de l’Anna- ha estat per a mi un pou riquíssim on descobrir textos intensos de Pessoa, Genet, Kane, Schimmelpfennig, Keene, Brossa, Novarina, Bernhard, Mamet… amb posades en escena brillants, suggeridores.
Però, a més, conservo el privilegi que en Moisès confiés en tres textos meus per a dur-los als escenaris del Versus, del Temporada Alta i del Teatre Gaudí. Precisament aquests darrers dies concretàvem detalls per reincidir amb un quart espectacle. Era una sort comptar amb la seva valentia i saviesa per transformar la meva espantadissa literatura dramàtica en espectacle teatral. No sempre coincidíem, però sempre aconseguíem posar-nos d’acord. Perquè el nostre propòsit era únic: construir mons efímers de ficció dramàtica, mons que seduïssin i interpel·lessin als espectadors.
Era una persona compromesa a fons amb l’ofici teatral, irreductible posant el seu talent en allò en què creia i molt hàbil fent el miracle d’aixecar produccions professionals amb mitjans mínims. Una habilitat essencial al teatre del nostre país. Un teatre que segurament no va saber oferir a en Moisès les oportunitats que la seva vàlua, la seva creativitat i la seva generositat mereixien. País de fastos i adulacions, de capelletes i d’enveges, on en Moisès durant molts anys ens ha donat una gran lliçó als que vulguem oferir alguna cosa des dels escenaris: creure en la força d’un mateix i no defallir passi el que passi.
Ara, per raons profundes que mai no aconseguirem entendre, en Moisès ha defallit. I així, en aquest maleït dimarts i tretze de juny, l’amic ens ha dit que no podia més, que malgrat tants projectes que li bullien per dins, malgrat tanta gent que l’estimava, estava al límit de les seves forces. No cal que hi busquem explicacions, ni que intentem consolar-nos sentint-nos-en culpables, ni afegint-hi més paraules. En Moisès ha dit l’última paraula: un “prou” sec, dolorós, irrepetible. La resta és silenci.
